I potser estaria bé poder afegir-hi “i a tothom”

La frase és significativa i alentidora.

Solidaritat. Voluntat de resposta comuna i compartida. Assumpció de mostra col·lectiva.

Estat de vigília i advertiment evident.

És oportuna després d’haver passat el 25 de novembre i commemorar (que no celebrar, no hi ha res a celebrar) el dia contra la violència masclista.

Les xifres són realment esgarrifoses avui a Catalunya es presenten prop de 40 denuncies per violència masclista, no sabem les accions violentes que no es denuncien que en deuen ser moltes també. I el més trist és que això és produeix entre les persones més joves, fet que encara aprofundeix més en la ferida social que això representa.

Són xifres que haurien de ser inassumibles per la societat, perquè no deixa de ser una mostra de que la societat està mancada de la necessària capacitat de resposta contra aquesta xacra que es denuncia dia darrera dia però que lamentablement segueix.

Possiblement calguin actuacions judicials contundents contra les agressions, exemplars i exemplaritats, segurament cal també fer un canvi cultural que modifiqui els rols estereotipats i també segurament, segur, sí, cal un esforç notable en el camps educatius per eliminar causes profundes d’aquesta violència de gènere que encara dissortadament impera en la nostra societat.

Una educació que promogui els valors de la igualtat i l’equitat.

Una educació que promogui el respecte i la cura entre persones.

Uns educació que preservi els valors de la convivència i el rebuig a conductes violentes o d’assetjament   

Cada any les institucions promouen una declaració institucional. Enguany  aquest Manifest institucional acabava amb una paràgraf més que interessant: Només així, teixint aliances i complicitats podem construir un teixit comunitari i una xarxa de recursos que siguin font de salut i qualitat de vida per a totes les dones i col·lectius oprimits d’aquesta societat. Necessitem estendre la cultura dels afectes i les cures, necessitem vincles segurs, respectuosos i amorosos, en tots els àmbits de les nostres vides. Com diu bell hooks “considerar l’amor com una acció, més que un sentiment, per acceptar la responsabilitat d’estimar”, estimar és realitza des de la llibertat, la igualtat i el respecte. Per una vida lliure de violències masclistes.

Necessitem denunciar qualsevol acció que generi o inciti a la violència.

Necessitem compartir propostes que vagin en un camí inequívoc d’igualtat i superadores del marc que encara avui està instaurat.

Cal teixir les complicitats, les aliances i empatia per denunciar la violència física, sexual, psicològica, econòmica, institucional… Violència estructural que està arrelada a la nostra societat basada encara en el patriarcat.

I cal afegir també la violència a través dels nous mitjans tecnològics i els assetjaments a través de les xarxes socials que generen.

Després de llegir el text de la pintada a més de trobar-la molt adequada ens caldria pensar que la propera vegada puguem eixamplar els que ens sentim tocats, tothom.

I en aquest sentit recomanem modestament la lectura d’un més que interessant article de la periodista Natza Farré al diari Ara: Sí, a tots els homes que acaba dient: Encara hi ets a temps. És per això que vull que m’escoltis. Perquè t’he de dir que aquesta violència la podem aturar. Parla amb els teus companys. Amb els teus fills. Parleu entre vosaltres i convenceu-vos d’una vegada que no som un món a part. La violència contra les dones us afecta si és que encara ens continueu considerant éssers humans. Actueu. Perquè no som víctimes. Som revolta.   

La propera vegada intentarem que no toquin a ningú i que sàpiguen que si toquen ens tocaran a totes i a tots. En guàrdia doncs!