El tió rampant

Diuen els que en saben (i només en només alguns privilegiats) que quan arriba el final de novembre entre ventades i pluges els follets del bosc i a vegades s’hi cola també algun nan de jardí alliberat o fins i tot algun minairó (1) corren com esperitats pel bosc despertant els tions. Els costa ja que de per sí els tions són molt marmotes i clapen al llarg de l’any. Però vaja els arriba el torn de treballar.  Ha arribat l’hora de baixar cap a ciutat o estendre’s pels boscos propers a les urbs on molts nens i nens els aniran a buscar per portar-los casa.

I així és com a les cases a partir més o menys del dia de la Immaculada el tió apareixia, s’havia anat a buscar al bosc o senzillament sortia de l’habitació, armari o traster on s’havia passat tot l’any i passava a ocupar un lloc de prestigi a la casa. S’acostuma a cobrir amb un manta vella i això sí cal donar-li menjar, aquí el ventall és molt ampli, mandarines, xocolata, enciam, crostons de pa i tot allò que se li vulgui donar...

Sembla que el Tió ve de molt antic i està estès per allò que n’havien denominat la Corona d’Aragó. El ritual era donant-li cops, potser no és políticament correcte aquesta violenta manera de fer-lo cagar, però és el que hi ha. Això sí es dulcificava cantant algunes cançons que ens sabíem moltes de petits.

Caga tió
ametlles i torró
si no vols cagar
et donaré un cop de bastó

El tió no cagava grans coses, més aviat petits obsequis i en algunes cases els torrons i els neules que es menjaven els dies festius de l’època del Nadal.

El petits xalen molt, mullant els bastons i donant cops a cor que vols i cantant, i clar sempre caga alguna cosa o acaba fent llufa potent, i prou! s’ha acabat!.

La ciutat des de fa un anys també s’emplena de tions just el començament del mes de desembre, tions grans, patrocinats això sí per alguns comerços, que han anat perdent barretina i pèls però encara tenen una cara riallera i fan les delícies dels més menuts que hi pugen i naturalment hi ha la foto corresponent.

Però ja veiem que de bon mati vam caçar un tió rampant i la veritat és que feia impressió i ens va venir de sobte la imatge aquella dels cotxes Ferrari, l’anomenat cavallino rampante

Aquella silueta d'un cavall negre, sobre un fons groc, aixecat sobre les seves potes posteriors que és el logotip més que conegut de la famosa marca d’automòbils. Sembla que la figura del “cavallino” va ser posada els cotxes en homenatge a un pilot d’avions italià de la primera guerra mundial que n’havia pintat un al fuselatge del seu aeroplà. I d’aquí va evolucionar fins arribar a ser la imatge de la marca d’aquests cotxes de luxe.

El Tió rampant sembla que vulgui defensar-se d’algun atac amb les potes enlaire o bé es volia acostar al caixer automàtica i fer alguna operació bancària (pagant al corresponent i espoliadora comissió).

El cert és que la imatge no ens va sorprendre ja que després d’alguna nit d’aquestes que hi ha molta gent al carrer tot és possible. I com que ja en altres ocasions, coincidint en aquets primeres hores del mati, n’hem trobat d’altres en posicions poc habituals, doncs no ens queda cap més opció de pensar que alguns simpàtics d’aquest que quan han begut una mica més del compte es dediquen a practicar l’incivisme sobre qualsevol element que hi hagi a la via pública.

Però que no s’enganyin, el tió, els tions seguiran cagant obsequis i regals a tota la canalla i als que no ho són perquè són generosos. Ah! i que vigilin i vagin en compte a aquets emprenyations que no els cagui una tifa enorme i pudenta i els hi venti un clatellot a veure si els  ¡poso la neurona al lloc que ja convindria i deixen de fer el gilipolles.

En fi ànim i que cagui força. Au som-hi tots a l’hora   

Caga tió

tió de nadal
posarem el porc en sal
la gallina a la pastera
el pollí a dalt del pi
corre, corre Valentí!
Correu, bous i vaques
gallines amb sabates
i porcs amb sabatots
correu, correu minyons!
que la Teta fa torrons
el vicari els ha tastat
diu que són un poc salats
ai, el brut!
ai, el porc!
ai, el cara, cara, cara!
ai, el brut!
ai, el porc!
ai, el cara de pebrot!

(1) Minairó: éssers fantàstics, molt diminuts, però capaços d'enllestir molta feina. Val la pena llegir el capítol que els dedica Bienve Moya al llibre: Criatures Fantàstiques de l'Imaginari Col·lectiu de Cossetània Edicions ens parla del Minairons