La presumpta igualtat

Molts polítics en estan venent un dels valors universals com si fos un paquet de mocadors a la sortida del metro. La igualtat és una de les grans utopies on sembla que tots hi hem de tendir, però al final alguns han de fer un gran tomb per una rotonda immensa per poder semblar que hi arriben.

Com podem veure aquesta és una de les grans mentides de la humanitat. Mai tindran els mateixos serveis qui viu en una urbanització a dos quilometres del centre de la ciutat què qui té la sort de tenir la casa a tocar amb la del consistori. Evidentment tampoc és el mateix residir en un gran ciutat ben comunicada que en un poble perdut entre carreteres enrevessades.

En els darrers anys s’ha posat en solfa la separació per sexes en l’educació. Un tema que trobo que s’ha de debatre per decidir quin és el camí més adient que s’ha de seguir, però hi ha altres mètodes que trobo molt censurables. Per exemple aquests centres que separen els diferents grups segons el nivell dels seus alumnes, formant una mena de grups elitistes al costat d’altres que recullen el millor de cada casa. Els alumnes dels primers tenen tots els punts per arribar a bon port, en canvi als segons tenen un context un xic complicat a sobre que els pot costar molt superar el marc i poder entrar en el grup dels millors.

Hi ha gent que necessita dels serveis socials per poder sobreviure en aquesta vida. A vegades et trobes amb famílies realment pobres que són totalment sinceres en les seves peticions d’un cop de mà per seguir endavant. En altres casos, veus persones amb mòbils o altres elements personals que són més cars que no pas un salari mínim interprofessional. Hi ha coses que legalment no es poden entendre, però en aquest món hi ha mercat negre i altres ingressos que poden aconseguir-se en ocupacions paral·leles o ja fora la legalitat vigent. Per altra banda, hi ha persones que són tan pobres que només tenen diners.

La igualtat no existeix ni ho farà mai perquè el nostre món ja de per si és desigual per definició inherent. La nostra tasca és que cadascú arribi a aquesta presumpta igualtat des de la seva desigualtat. Hi ha mesures que jo trobo totalment fora de context com aquesta paritat en les llistes electorals. Les persones que han d’estar-hi ho han de ser per ser dignes representants de la voluntat política i no pas perquè sigui home o dona. Trobo molt encertat que hi hagi llistes formades integrament per homes com per dones, encara que la gràcia és que sigui barrejat, però no per llei, sinó per naturalesa o per pròpia definició del col·lectiu corresponent.

Quan vas pel carrer i et trobes un grup de persones que porten la mateixa vestimenta i pentinat i no és que portin uniforme ni formin part de cap coreografia, la veritat és que em preocupa una mica, perquè la gràcia és que tots trobem el nostre perfil amb el pas dels anys i tret d’unes normes bàsiques ens podem anar perfilant amb el temps per acabar mostrant a través de la nostra imatge la nostra manera de ser que no ha de ser ni millor ni pitjor, sinó diferent.

La igualtat real no existeix tret d’uns punts molt concrets a la vida en un marc molt clar i amb uns subjectes definits. Si algun dia l’aconseguíssim segurament ens trobaríem davant d’una gran desigualtat que consisteix en forçar les coses més del normal quan vols aconseguir resultats forçats en els teus objectius.