Sobre l'estat actual del Monument a la Sardana de Montjuïc i de l'artista Josep Cañas

Distingida Senyora,

La nostra associació, Amics de Josep Cañas, vol expressar-vos mitjançant aquest escrit les nostres propostes i consideracions vers aquest fill il·lustre del nostre poble, honorat amb la  Creu de Sant Jordi per part de la Generalitat de Catalunya.

1) Josep Cañas i Cañas i Barcelona

Tot i haver nascut a Banyeres el 1905 -fill d’una família pagesa-, durant una gran part de la seva vida l’escultor, pintor i escriptor Josep Cañas va viure a Barcelona: des del 1929, quan hi va anar a treballar arran de l’Exposició Universal, fins al 1998, quan va patir una embòlia a casa seva, a Sarrià.

Va tenir el seu primer estudi artístic al carrer Comtal (Ciutat Vella), després al carrer Rogent (el Clot) i finalment al carrer Calàndries (Sarrià). Es pot dir, doncs, que, excepte els set anys que va estar a Mèxic, tant la  seva obra escrita com gràfica es van crear a la capital comtal.

A Sarrià fou on va viure més temps (des del 1957, una vegada casat amb la seva model, Ramona Macipe). Participava en la vida cultural del barri i va tenir amistat amb el poeta J.V. Foix (a la seva pastisseria del carrer Major, hi ha el bust que li va fer). Precisament el 2005,  juntament amb els Amics de J.V. Foix, la nostra associació va organitzar un acte a l’Ajuntament de Sarrià per celebrar el seu centenari.

Per cert que, quan es va fer l’Avinguda J.V. Foix, l’Ajuntament de Barcelona li va proposar posar-hi una escultura en honor seu, però aquesta proposta no es va acabar de concretar mai. 

És una llàstima que un artista reconegut internacionalment, que ha viscut durant 60 anys en una ciutat, no hi tingui RES per recordar-lo: ni un carrer, ni una placa... 

2) Qui era Josep Cañas?

El nom d’aquest artista alguna vegada s’ha vinculat amb el senyor Porcioles, alcalde de Barcelona durant l’època franquista. Només s’han de veure les portades dels diaris de l’època on surten junts a la inauguració dels seus monuments que trobem a la ciutat:

- Monument a Joan Maragall, al Passeig Maragall (1963)

- Monument al Doctor Ferran, al Passeig Maragall (1965)

- Monument a la Sardana, a Montjuïc (1966) 

- Monument a Carmen Amaya, a Montjuïc (1966)

Després de consultar les seves memòries i altres documents, us hem de dir que els dos primers monuments van ser finançats per l’Associació de Veïns del Passeig Maragall, i, quan als altres dos, van ser un encàrrec de l’empresari Borges Villegas, artífex del Parc d’Atraccions de Montjuïc. El que sí que sabem és que, davant la popularitat d’aquest monument, l’alcalde Porcioles el va cridar al seu despatx, li va encarregar que esculpís uns músics al seu voltant… i l’artista ho va rebutjar, tot dient que ell no feia “pessebres”.

Precisament, per desmentir definitivament algunes afirmacions falses que pretenen relacionar Josep Cañas amb el règim franquista, us demanem que cerqueu la factura d’aquest monument en els arxius de l’Ajuntament que presidiu, i així sabrem la veritat. D’aquella època, segurament trobareu factures sobre el finançament de la Fundació Miró, i no per aquest motiu s’ha dit mai que Joan Miró fos franquista.

El que sí que us podem demostrar és que Josep Cañas va voler denunciar la repressió dels miners asturians el 1934 (que tingué el general Franco al capdavant) amb una escultura (El Dinamiter) que es troba al MNAC.

Durant la guerra, tot i tenir un lloc tranquil a ciutat (era el secretari del Casal de la Cultura de Catalunya), es va allistar com a voluntari al Front de l’Ebre per defensar la República. 

Com sempre, a més de les seves memòries, es pot comprovar amb els dibuixos que va fer a  la primera línia, que avui són en gran part propietat de l’Ajuntament del Vendrell.

També va voler denunciar els horrors de la guerra amb l’escultura La Niobe (La Lloca), una mare que protegeix els seus dos fills dels bombardeigs que va patir la ciutat de Barcelona el 1938. Llàstima que se li va desfer el fang de l’escultura mentre era al front.

El fet de no anar a parar a un camp de concentració a la postguerra (o de ser afusellat), el podem agrair al seu veí del poble, el bisbe Ramon Sanahuja (que va ser bisbe de Sogorb i de Cartagena).

Com podeu entendre, volem que es digui LA VERITAT sobre la seva persona i denunciar les falsedats que es publiquen o es difonen a les xarxes socials. 

Aquest és un dels objectius de la nostra associació, així com també promocionar la seva obra. És el mínim que podem fer davant d’una persona íntegra, que va lluitar per la pau i que ha esculpit els símbols del nostre país en pedra (la sardana a Barcelona i a Madrid; els castells, a Vilafranca del Penedès i al Vendrell, o Sant Jordi a Banyeres) i que quan va morir va cedir tot el seu patrimoni perquè en pogués 
gaudir tothom.

3) Els monuments, els símbols d’una ciutat, tenen data de caducitat?

Si entreu al nostre Instagram veureu per què el Monument a la Sardana està considerat un símbol de la ciutat.

Des de la seva inauguració se n’han fet milers de postals, calendaris, banderins…, capses de mistos, sobres de sucre... o bitllets del TMB, que representaven, directament o indirectament, Barcelona. Per això mateix, pel Mundial de Futbol el 1982, o a les Olimpíades del 1992, es va inserir la seva imatge en el vídeo promocional. Avui veiem, com sempre, que hi ha gent que es fa fotografies al costat del Monument, les penja a les xarxes socials i les envia als seus familiars o amics, i també s’organitzen rutes turístiques que el tenen present.

Igualment, avui dia, aquest Monument a la Sardana encara el trobem representat a la mateixa web de Cultura Popular de Barcelona i de Barcelona Ciutat Global, tot anunciant activitats relacionades amb el món sardanístic. Gràcies per aquest fet que demostra l’estimació vers aquest monument i tot allò que representa.

Malauradament, sabem que hi ha persones ignorants i/o poc respectuoses amb els símbols (sempre n’hi ha hagut), però vós sabeu que 
no és una casualitat que les destrosses que ha patit aquest monument hagin estat fetes al voltant d’una data: el 12 d’octubre. Deu ser, no 
trobeu, que aquest Monument a la Sardana, també és un símbol del nostre país? 

Creiem que, davant d’aquest fet, s’hauria de preveure un sistema de seguretat (hi ha detectors de matrícules, càmeres...) que, com a 
mínim, oferís unes mesures preventives bàsiques.

Per altra banda, el que s’acostuma a fer davant aquests casos de “vandalisme” (o, altrament dit, atacs feixistes) és, primer, perseguir els brètols (diguem-ne feixistes) i, segon, restaurar el que s’ha malmès el més aviat possible. Ha de ser una obligació d’aquest Ajuntament en el moment de fer la recepció en el seu dia d’aquest Monument per part del donant (el Sr. Borges Villegas), i també ha de ser una obligació 
pel que representa per la ciutat i per respecte al mateix escultor.

Entendríem que els especialistes -si fos la primera vegada- tinguessin certes dificultats a  fer-ne la restauració, per la seva complexitat i el material danyat. Però si mireu per Internet,  comprovareu que és un fet reincident -per desgràcia- que el nom d’aquest monument vagi  lligat als atacs vandàlics i, això sí, trobareu diverses factures de diferents restauradors.

Mirant per Internet, també hauríeu pogut saber que a la seva casa pairal (avui Museu Josep Cañas), hi ha una rèplica del monument a escala (50%), o que disposem de diverses fotografies de quan l’artista el feia al seu taller o de la seva col·locació a Montjuïc.

Per tant, després de més de 15 mesos sense haver-se’n iniciat encara la restauració, ens adherim a l’associació QUE NO S’APAGUI 
L’AIRE, que fa temps que denuncia el poc interès del vostre Ajuntament davant d’aquest fet.

Quant a la pregunta de si els monuments, els símbols d’una ciutat, tenen data de caducitat… en una democràcia, és la mateixa 
gent que viu en la comunitat qui ho decideix.

4) El Parc d’Atraccions de Montjuïc i el Monument a la Sardana

Com podeu veure en aquesta postal, davant el Monument a la Sardana hi havia la porta d’entrada al Parc d’Atraccions, i el més normal era 
que estigués sempre present en la publicitat, les postals, les entrades, els logos... d’aquest parc.

Estem preocupats, doncs, davant del fet que es vulgui oblidar completament (tant el monument com l’artista) en l’exposició finançada per l’Ajuntament de Barcelona que es fa al castell de Montjuïc per recordar el Parc d’Atraccions de Montjuïc. 

Ho pot comprovar al web de l’empresa organitzadora, AcHus, que durant uns anys, demanaven la col·laboració ciutadana perquè buscaven documents, fotografies, vídeos... sobre el parc d’atraccions per fer aquesta exposició, i també ho pot comprovar al web del Castell de Montjuïc (Barcelona Cultura)

Tal com diuen en aquesta web, estem completament d’acord quan es comenta que era “...un lloc emblemàtic de Barcelona, que va marcar tota una època en la vida social de la ciutat…”. I precisament,  per aquest motiu, també us demanem que aquesta exposició, que es podrà veure fins al  mes de juny del 2022, sigui més precisa a l’hora de recordar un símbol de la ciutat que va  ser (i és) el Monument a la Sardana i el seu autor, Josep Cañas.

Agraïm la vostra atenció i aprofitem aquest escrit per demanar-vos de quina manera podem  fer arribar les publicacions de Josep Cañas a les diferents biblioteques de districte de la  ciutat. Creiem que ell estaria content que els barcelonins coneguessin la seva obra.

No cal dir que també us convidem a visitar la seva casa pairal, convertida avui en un museu, tal com han fet altres alcaldes de Barcelona, com ara el MH Pasqual Maragall o Jordi Hereu.