Tenen tota la raó del món

Quan t’acostes a un hospital si és per alguna consulta sempre hi ha un cert desassossec. Acostumes a anar carregat de dubtes i ben segur que el que vols trobar són respostes que alleugin la incertesa que puguis tenir. Ja sabem que la medecina no és una ciència exacte però esperes la resposta el més aproximada que resolgui els hipotètics mals que et puguin assetjar.

Per això quan arribes a l’hospital i et trobes les finestres empaperades amb el missatge de la fotografia genera ben poca confiança, no pas amb els professionals sinó en la gestió de les institucions hospitalàries.

I ja sabem que com deia Brecht en un dels seus poemes en un cotxet advers i molt diferent a distància del que li va tocar viure que són “mals temps per la lírica”. I és això vivim mals temps per la salut i la sanitat.

Ara farà un parell d’anys vam descobrir que teníem un sanitaris abnegats i uns sanitaris que van rebre el nostre reconeixement amb aplaudiments des dels balcons.

Ho van agrair, però segur que alguns ens recordaven que quan passés el pitjor no els oblidéssim i que els aplaudiments es transformessin en exigències i demandes a qui correspongui perquè posi les mesures perquè els centres sanitaris puguin funcionar amb la normalitat possible i desitjada amb la qualitat que requereix un servei públic fonamental.

Però diguem-ho clar, el pacient que acudeix a l’hospital i es troba amb aquesta demanda queda una mica intranquil. No ho dubtin. No hi ha prou mans, falta gent i per tant qualsevol manca de personal es reflecteix en la qualitat d’uns serveis i quan el servei afecta a la salut personal doncs no ajuda a confiar en els sistema malgrat puguis tenir una alta consideració i confiança en els professionals.

La fotografia no diu res més del que és conegut. La manca de recursos, fruit de les retallades profundes que van fer els que van governar des de l’any 2010, avui encara no s’han rescabalat al sistema sanitari del diners que no s’hi van posar llavors. És obvi doncs que faltin mans i peus, i llits, i espais, i metges, i infermers, infermeres, i auxiliars i de tot... Només cal veure el temps que triguen una donar-te una visita per un especialista, i no tot es pot carregar al COVID perquè abans la història ja no rutllava i ara que el sistema està tensionat es nota molt més, doncs és lògic que el personal ja n’estigui fart i es queixi i faci d’aquesta manera exterioritzant el seu desencant i la seva demanda gairebé demanant auxili...

Fa anys, molts, en unes eleccions el llavors PSUC va treure un cartell en el que es veia un home amb les mans obertes i el lema era, les meves mans el meu capital. Amb una al·lusió a que la força del treball i el seu valor per alguns era el que podia fer, i fer-ho ben fet.

Ara la demanda és clara cal més gent, calen més persones disposades a usar la força del seu treball per posar en solfa una sanitat, que havent estat precaritzada per alguns dels que avui governen o dels seus hereus més immediats, ara cal que es revitalitzi si es vol que es pugui donar respostes a les necessitats, i ara en són moltes, a la nostra societat.

Que s’espavili el Consorci, que més aviat és una estructura sense cap mena de capacitat operativa, que espavilin els ajuntaments a plantar-se davant la conselleria.

Fa masses anys que el problema de la sanitat al territori s’arrossega. Incompliments, mentides, operacions especulatives... tot plegat ens ha portat on som, en un moment en que calen mans i caps per frenar la situació pandèmica que vivim, encara cal seguir reclamant i els treballadors llençant crits d’auxili..

Aquelles mans que aplaudien avui podrien plantar-se davant les administracions i donar suport a les justes i necessàries reivindicacions dels treballadors hospitalaris i sanitaris en general del territori.