Però, ens ho hem cregut alguna vegada?

A poques setmanes de Carnaval si apareixen aquests cartells -de moment no gaires- fent pública una pregunta, un dubte, és que hi ha ganes de tornar a la plaça almenys ni que sigui de passada per evitar grans concentracions.

Quan algú va cridar ja fa anys allò de que al plaça es vostra a milers de comparsers aquest s’ho van creure i ni que fos per una mitja horeta curta van senyorejar com amos d’un tros de ciutat.

Però la pregunta és de difícil resposta, depenent de que vulgui dir aquest “nostra”.

Nostra com sinònim de tota la ciutadania, d’una part, d’una determinada facció de la part, dels comparsers i comparseres, de les bandes i xarangues.

Meva? Teva? Seva?, nostre...

Segurament per una estona i i per un moments determinats ens la fem nostra la plaça, però es tracta de compartir-la, és una propietat col·lectiva, alguns dies dels comparsers i la majoria dels dies dels nens i nens que hi juguen mentre pare i mare fan unes canyes ben asseguts.

Altres places sembla que s’han rendit a la propietat de taules i cadires dels bars que segurament també s’han cregut -amb la connivència de l’autoritat- allò de la plaça és nostra deixant la funció pròpia d’espai públic en precari.

Però també el cartell pot generar el dubte de si realment ens sentim copropietaris de la plaça. O potser l’interrogant ens està indicant alguna  sorpresa a la plaça.

Potser en traurem l’entrellat el diumenge de la comparsa quan un cop més algú afirmi que la Plaça és nostra i potser... passa alguna cosa més.

Però la propietat amb voluntat exclusiva de l’espai públic no és només d’alguns comparses, hi ha històrics moments en que alguna persona o algun grup es consideren com propietaris sobre l’espai. Veient-ne un parell d’exemples.

S’explica que corria l‘any 1976 els sindicats i les forces d’esquerra volien celebrar el 1 de maig com reivindicació dels nous temps que s’albiraven davant les demandes que va fer el llavors Ministre de Interior l’arxiconegut Manuel Fraga Iribarne li va dir al comunista Ramon Tamames, la cèlebre frase de "la calle es mía", i la frase ha fet història, malgrat hi ha qui diu que no deixa de ser una llengua urbana.

Sigui com sigui el grup musical la Trinca en va fer una certa befa en la cançó

ALÇA MANOLO!

Manono Fraga Iribarne,
Només veure el color roig envesteixes com un miura.
Manolo Fraga Iribarne,
I envestint i rebufant tu defenses el món lliure.
Fins i tot treus al carrer a tota la teva gent
I exigeixes llibertat, sobretot d'ensenyament.

Manolo, ai Manolito,
Clava la puya, clava la puya.
Alsa Manolo! "la calles es tuya".

Però la voluntat d’apropiar-se del carrer no és només patrimoni de la dreta més dura que representava el polític gallec, així no fa pas massa també aquí va fer fortuna allò de els carrers seran sempre nostres que ja a l’any 1638 alguns avantpassats nostres -tant patriotes com ara- cridaven contra els abusos del soldats, i naturalment aquest crit es va recuperar en els aldarulls que han succeït en els darrers anys de batalles contra la policia cada cop que hi havia alguna manifestació produïda per les trompades del procés.

I naturalment això va arribar també a la música el cantant Roger Canals en el seu disc “Ingràvid” una de les cançons repeteix insistentment:

Els carrers seran sempre nostres,
els carrers seran sempre nostres,
els carrers seran sempre nostres,
els carrers seran...
els carrers serem el poble!

Qui és el poble? Ah...

O encara un pel més patriòtica la del grup Mascarats

L'esperança venç la por.
Mans enlaire i clama el cor:
"Els carrers seran sempre nostres"
La tendresa venç el cop.
Cant uníson d'emoció:
"Els carrers seran sempre nostres"

Ja veiem que la voluntat de patrimonialitzar els carrers o les places ve de lluny i anirà encara més lluny.

Ara bé, l’interrogant ens fa pensar que alguna sorpresa hi haurà a la plaça.

Nostre o no, no deixem de gaudir de les places sempre que puguem i ens deixin.

Compartint-la. Sense afany de tenir-la com a pròpia i de ningú més. 

I això, si és per la comparsa estarem contens de tornar a escoltar allò de Comparsers, comparseres la plaça és vostra. Per un moment ens ho creurem.