EsCUPinada vilanovina

Dijous gras. Fins el proper dimecres viurem els dies forts de Carnaval a la nostra ciutat. No obstant, i aprofitant l’avinentesa, em permeto dir que n’hi ha alguns que no s’han esperat a diumenge de Comparses per llençar-se els caramels pel cap. I sí, parlo de la CUP de Vilanova. 

La CUP -aquell partit que s’autodefineix com assembleari- té presència a l’Ajuntament de la  ciutat des del 2007. Des d’aleshores i fins el 2019 va formar part de l’oposició, però un gir  inesperat de guió -després de les darreres eleccions municipals- va fer que passessin a formar part del govern local amb ERC i JxCat.  

Parlem primer del seu paper a l’oposició. L’oposició cupaire a la ciutat s’ha basat en el NO A TOT.  NO a tots els pressupostos, NO al nou contracte d’enllumenat, NO a la nova licitació de les  escombraries, NO a la nova prefectura de la Policia Local, NO al nou Espai Jove, NO a l’ampliació de les terrasses, NO al parc comercial de la Masia d’en Barreres i un llarg etcètera. I la seva alternativa? Demagògia i populisme.  

Han buscat el bloqueig permanent de la ciutat i la confrontació amb el govern municipal durant 12 anys, en una oposició del tot destructiva, erigint-se com la veu -pura i neta- del poble i de la transparència. Tot plegat regat d’una alta dosi d’alliçonament ètic constant, fet des de la màxima supèrbia i superioritat moral, característica de l’esquerra radical.  

Parlem ara del seu paper al govern. L’entrada dels cupaires al govern havia de capgirat la ciutat i els ha acabat capgirant a ells. Havien de renovar tot l’enllumenat de la via pública, i Vilanova  segueix fosca. Havien de millorar la recollida d’escombraries, i tenen Vilanova més bruta que mai. Havien de municipalitzar el servei, i han provocat una vaga de treballadors per voler-los retallar els drets laborals. Havien de deixar de pagar el lloguer de la caserna de la Policia  Nacional, i el segueixen pagant religiosament. Havien d’arreglar els carrers, i han provocat el caos al centre de la ciutat. Havien de fer massa coses, perquè havien promès massa, i això els ha sobrepassat.  

És per això que, a grans trets, la no-implantació de tot allò que predicaven als quatre vents des de l’oposició, porta a l’assemblea de la CUP a dir als regidors de la CUP que votin en contra els  pressupostos del govern, on hi ha la CUP. Ara bé, això no s’acaba aquí, perquè els regidors cupaires desobeeixen el mandat dels seus correligionaris voten, finalment, a favor dels comptes municipals. Han dinamitat la seva gran raó de ser. No han ni esperat al dimecres de cendra per enterrar l’assemblearisme. Ni el poble -l’assemblea- ha manat, ni el govern -els regidors- ha obeït.  

L’ètica, la moral i la transparència predicada vers als impurs -la resta de mortals no cupaires-, s’ha desfet com un terròs de sucre en un cafè. Prop de 3 anys després de la seva estel·lar entrada al govern, i de certa estabilitat, la disputa ha mutat. “La CUP contra el govern”, és ara “la CUP contra la CUP”.  

Els -encara- regidors de la CUP han tastat la seva pròpia medicina. Allò que ells mateixos havien practicat durant anys s’ho troben ara de cara, i de la mà dels seus: menyspreu i descrèdit. A tot  plegat hi veig tan sols dues possibles explicacions. O bé els tres regidors han tingut un atac sobtat de responsabilitat -fet del tot improbable-, o bé li han trobat el gust a governar, i a convertir-se de retruc, en tot allò que ells mateixos deien combatre i detestar. Els cínics antisistema són ara víctimes del seu propi sistema.