Tretze són tretze

Hi ha una vella cançó per a infants que diu:

Quinze són quinze,

quinze, quinze, quinze.

Quinze són quinze,

quinze, quinze són.

Substitueixes el quinze pel tretze i ja tenim el govern republicà vilanoví.

Anem a pams.

Com a preludi del magnífic Carnaval, ara en diuen essencial, vam tenir una escenificació prèvia al Saló de Plens de l’Ajuntament de Vilanova, en la sessió del més de febrer, que tenia com a objecte l’aprovació del pressupost municipal per a l’any 2022, que s’havia anat retardant per raons que el mateix govern explicava.

Tot semblava tranquil, però de cop i volta saltaven les alarmes i sonaven les sirenes de perill, quan es va saber que la CUP havia decidit votar en contra dels pressupostos i per tant, posar el govern en perill de trencament. En els “ambientillos” polítics s’especulava sobre què acabarien fent els seus tres regidors al Ple. L’aposta més segura era la desobediència, paraula tan nostrada darrerament.

La rumorologia que corria entre els cenacles més coneixedors del tema, experts en la CUP i analistes del comportament humà, era que el triplet “Capgirem Vilanova” trencaria “allò” de la disciplina de vot -invocat en alguns moments i en altres menystingut, segons convingui- i es posicionarien a favor de les xifres que presentava el govern del qual formen part.

I així es produïa un episodi amb la síndrome UPN, factor conegut quan el partit abans fa un pacte i els diputats voten en contra. Aquí els factors han canviat: la CUP “Capgirem Vilanova” diu que no avalarà els pressupostos i els seus regidors diuen que nanai del Paraguai i que ells votaran a favor.

I naturalment, hi ha una certa tensió, conya i comentaris amunt i avall.

Res que no s’hagi vist en altres ocasions.

Els tres regidors o regidores fan una extensa carta amb arguments a favor de la seva posició: ja se sap que hi ha tants arguments a favor com arguments en contra del que han fet. I tots tenen la validesa que se li vulgui donar. Des dels que parlen de la coherència amb el que estan fent al si del govern, fins a aquells que ho emmarquen en el manteniment de la poltrona i els sous.

I el cert és que canviar de vot respecte al que et diu l’organització que representes i per la qual t’has presentat tampoc no és cap sacrilegi, si  prèviament ho pactes o, immediatament després de fer-ho, plegues i tornes l’acta de regidor o diputat... i fins aquí hem arribat i a partir d’aquí bon vent i barca nova.

Però ja sabem que això passa poques vegades i ara estem en mig d’una baralla dialèctica: uns es queixen, sorpresos, que se’ls ha demanat l’acta amb massa celeritat, sense aprofundir en raons, i els altres amenacen (vana amenaça) amb demandar-ho judicialment, quan ja sabem que la jurisprudència, si no canvia (sorprendria un canvi de doctrina), sempre ha donat la raó al regidor o diputat per tal que mantingui l’acta de representació.

Ja s’ho faran i ja ho resoldran. És enrevessat de seguir el debat i les argumentacions entre ells i els que correspongui, però, vaja, la sensació que no acabaran tan amics com sempre és força evident. I ben segur que en tota aquesta baralla hi ha un cert pòsit de desencontres personals.

Bon preludi del Carnaval, doncs.

El govern salva en el darrer minut el partit i tira endavant els pressuposts. El govern republicà de Vilanova segueix. Salva la crisi i pilota endavant, perquè qui dies passa anys empeny.

I ja ens podem imaginar el que ha dit l’oposició, sucant pa en la situació, amb tota lògica.

Però, d’aquest episodi, ens n’han sorprès encara més les declaracions de l’alcaldessa, que ha sortit al pas de les acusacions que li feien des de la CUP, després d’instar-la a expulsar els tres regidors del Govern, i de negar-s’hi, dient que ella s’hi nega perquè només faltaria perdre la comoditat dels tretze vots. I explica que les actes de regidors són "personals", i que la seva sortida de l'Ajuntament ha de ser "voluntària".

En tot cas, si el seu partit els fa fora, poden continuar com a regidors no adscrits, però no serien trànsfugues, ha precisat, alhora que ha defensat que l'acord de govern es va signar el juny del 2019 entre tretze regidors, i no entre tres partits.

No afirmem ni neguem; transcrivim el paràgraf de l’Acord sobre Transfuguisme signat per la majoria dels partits: A los efectos del presente Acuerdo, se entiende por tránsfugas a los y las representantes locales, autonómicos y estatales que, traicionando al sujeto político (partidos políticos, coaliciones o agrupaciones de electores) que los y las presentó a las correspondientes elecciones, hayan abandonado el mismo, hayan sido expulsados o se aparten del criterio fijado por sus órganos competentes. Se considerará tránsfuga asimismo la persona electa por una candidatura promovida por una coalición, si abandona, se separa de la disciplina o es expulsada del partido político coaligado que propuso su incorporación en la candidatura, aunque recale en otro partido o espacio de la coalición, sin el consentimiento o tolerancia del partido que originariamente lo propuso.

En fi, la lectura ho deixa clar, oi?

Però encara més sorprenent és que es digui que el pacte del’Ajuntament no és entre partits, sinó entre tretze regidors. Com ho hem d’entendre, això? Que el govern republicà és fruit només de la voluntat dels regidors i no dels partits? Això em sembla que no ho havien explicat; sempre s’ha parlat de forces polítiques, ja que avui per avui el vot dels ciutadans es fa a forces polítiques i també és cert que, de vegades, es vota una persona, sobretot a les municipals,  però que es presenta sota l’empara d’un partit o per una agrupació d’electors.

Però potser l’alcaldessa no ho veu així. Legítim, ben segur, però un cop aclarida la seva posició, el repte és que a les properes eleccions presenti la llista dels “tretze regidors” o la de “tretze són tretze”, al marge de les sigles dels partits i sense el seu suport logístic, polític i econòmic. A veure quants regidors treu.

I els partits? ERC i Junts no hi tenen res a dir? Estan a favor del pacte? Ho veuen molt republicà, tot això?

En fi aquí la política i el Carnaval són realment essencials. Que duri!