Sant Jordi

Sant Jordi, faci sol o no serà un bon dia, millor que faci sol però res aturarà que seguim el ritual de comprar els llibres i les roses i després oferir-ho a les persones a quin van destinats. L’oferiment de roses i llibres és un acte d’estima, de celebració cívica, de recordar que la cultura és un dels elements més importants, cabdal, que cohesiona la nostra societat, la nostra ciutat, el nostre país.

Sant Jordi va haver de substituir durant uns anys la celebració de la festa nacional. Eren temps més foscos, més anorreadors però hi havia un pòsit de resistència de batallar per la llengua, per commemorar de manera lúdica i festiva la condició de país que ens donàvem. La litúrgia de la festa de Sant Jordi sempre ha estat vinculada a la reivindicació de referents comuns del país.

Tombar per la nostra rambla i comprovar la quantitat d’entitats, grups, associacions, esplais, i els professionals, es clar, és la constatació de que hi ha un potencial cívic notable.

Civisme a dojo però també de clara voluntat de ser ferms en la defensa de la nostra llengua i de les propostes i el que cadascú vulgui defensar en l’assoliment de majors cotes d’autogoverns. Això sí, si pot ser -i es pot- decidit col·lectivament. Tothom hi pot trobar el seu lloc en aquesta festa, com en totes les festes, perquè es fonamenta en un esperit actiu d’integració des de la relació de socialització d’usos, costums i voluntats.

Festa que cal que barregi la commemoració, els llibres que n’hi ha molts i diversos, masses potser per poder triar amb tranquil·litat, amb la voluntat col·lectiva de projectar la nostra llengua. Festa que també tingui clarament la part de reivindicació de reclamar amb tota la força, el respecte, la promoció i projecció de la nostra llengua.

Invocar com va fer Salvador Espriu a Sant Jordi amb aquest fragment dels seu poema Senyor Sant Jordi

Allibera’ns dels nostres
pecats
d’avarícia i enveja,
del drac
de la ira i de l’odi
entre germans,
de tot altre mal.
Ajuda’ns a merèixer
la pau
i salva la parla
de la gent
catalana.
Amén.  

Tota l’ajuda és bona, però és l’acció decidida de cadascú de nosaltres el que pot fer més per la llengua.

L’acció, l’actitud individual junt amb l’obligada i necessària acció de l’administració és el que hauria de normalitzar la llengua, només cal igualtat en el tracte i ara per ara una certa discriminació positiva en el sentit de potenciar i defensar la llengua minoritzada encara en molts àmbits de la societat.

Festa de la llengua doncs per plantejar amb realisme i convicció els amplis reptes que hi ha.

I remenarem llibres, molts, potser massa per un dia, però potser cal que aquesta lloable i singular intensitat fos sostinguda al llarg de tot l’any, no hauríem de cremar tota la pólvora que tenim i acabem la resta de l’any movent-nos per la inèrcia i una certa indiferència cap els llibres i la lectura, cal sostenir l’esforç col·lectiu per mantenir la demostració de civisme i la potencialitat que significa la lectura com element clau en la nostra cultura. Empeltar de l’esperit del Sant Jordi tot l’any. Bon objectiu.

I parlar de Sant Jordi a la nostra ciutat és inevitable i obligat parlar dels Bordegassos, la colla castellera de la ciutat que ara han hagut de migrar i aixoplugar-se sota la protecció de l’església dels Josepets. No els hi és un espai aliè, durant molts anys van fer campanya “pro-Hospital” (no el nou que ara es reclama, sinó mantenir la dignitat de les instal·lacions d’aquell moment) que organitzava el Sr. Serra amb la col·laboració del Lalo, (1) un personatge entre ninot simpàtic i infant trapella.

Els Bordegassos van esdevenir un col·lectiu humà transversal, des d’una òptica política, aplegava ideologies diverses amb un objectiu comú fer castells i fer ciutat, tranversal socialment, gent de tota procedència es van ajuntar i la colla  va esdevenir un model d’integració a tots el nivells construint una entitat oberta, plural, respectuosa i potenciadora de la diferència i la diversitat que va ser acollida amb absoluta normalitat com un riquesa col·lectiva, i van jugar un paper transcendental en la renovació del model festiu de la ciutat. Van dotar a la festa, amb altres, d’ànima.

El patronatge de Sant Jordi és també un exercici del que hem estat com a comunitat, com a societat i per tant també potser caldria que la diada servís per analitzat i entreveure allò que podem arribar a ser. Invocant al cavaller, que espanta al drac i deslliura d’un peatge a la comunitat, amb les roses i els llibres a la mà, o regalant-los, mirem el futur, el més proper o el més llunya amb esperança i optimisme. La primavera es mostra amb força.

Lalo: Qui és el Lalo? I per què és avui la imatge de la Fundació Sant Antoni Abat?

Després de la Guerra Civil i durant la postguerra, els anys 40 del segle passat, l’Hospital de Sant Antoni Abat era ple de malalts a causa de la fam. El centre no donava a l’abast per cobrir les necessitats dels pacients. En aquest context ple de dificultats, des de l’emissora EAJ 35 Radio Villanueva, el que després seria Ràdio Vilanova, va néixer una iniciativa radiofònica que arribaria a ser molt popular a la ciutat. El locutor Josep Antoni Serra Alsina va encarnar la figura del Lalo, un infant trapella que parodiava i feia comentaris crítics sobre tot allò que passava a la Vilanova i la Geltrú de l’època i, al mateix temps, feia crides a fer aportacions per a l’Hospital.

Els nens i nenes de Vilanova passaven pels estudis d’EAJ 35 Radio Villanueva a aportar donatius (molts d’ells en espècies, menjar, roba, etc.) i saludaven els seus familiars o feien alguna intervenció per la ràdio. La popularitat del personatge va ser tal que posteriorment se’n va fer una representació, obra del dibuixant Valentí Castanys. Els hereus de Serra Alsina, encapçalats pel seu net, Sergi Serra, han cedit la imatge a la Fundació Sant Antoni Abat, que l’ha registrat com a element corporatiu identificador de la institució, després d’un “restyling” realitzat per l’artista Artur Duch. El Lalo representa molt bé els valors vilanovins de l’altruisme, la trapelleria i, per sobre de tot, la humanitat. La mateixa de la qual feia gala el seu intèrpret, en Josep Antoni Serra Alsina.( Fundació Sant Antoni Abad)