Què és el que realment pesa en aquest sistema?

La Covid19 va suposar un canvi radical en les dinàmiques familiars. De la nit al dia un gran nombre de famílies van ser confinades a casa i el món va semblar canviar. No obstant això, la pandèmia va afectar de manera desigual a la població. Les dones hem estat, estem i continuem més exposades als efectes a la COVID-19 que els homes, ja que els sectors més feminitzats com la sanitat i l’educació, han estat essencials per a fer front la situació extraordinària. Caldria esperar que les dinàmiques familiars de cures s'haguessin equilibrat, però les estadístiques demostren que no ha estat així. Segons l'informe “L’impacte de gènere de la COVID-19 en dades” del Institut Català dels Dones el treball a la llar ha recaigut en major mesura sobre les dones. No només això, sinó que aquest sector de les dones han mantingut el seu treball remunerat, augmentant  la seva càrrega total de treball.

La pregunta és, quina importància han tingut aquestes dades en les notícies diàries?

Estem fartes d'escoltar notícies sobre els problemes econòmics del sector de l'hostaleria, de l'oci nocturn…, de com ha sofert l'economia. S'ha parlat molt de la càrrega mental de la població, sense arribar a aprofundir en les seves causes, però no hem sentit parlar de la importància que ha tingut la dona per a sostenir el món pandèmic. 

L’important és que la màquina continuï funcionant, perquè si no funciona tot s'enfonsa. No importa que mori gent, no importa que la població estigui exhausta. Cal produir i consumir per a continuar produint i continuar guanyant, però perquè guanyin uns pocs. L’economista feminista Amaia Pérez Orozco sosté que l'acumulació de capital és contradictòria amb la sostenibilitat de la vida, i la crisi del COVID-19 ens ho ha confirmat. Com explica l’autora, el capital s'apropia de dosis enormes de treball gratuït que reprodueixen la mà d'obra a un cost menor del que tindria si tot hagués d'adquirir-se en el mercat. En la situació de pandèmia, el capital s’ha apropiat especialment del treball de cures de malalts, que com hem vist anteriorment ha recaigut principalment en mans de les dones. 

Però com hem arribat fins aquí?

Fa segles es van establir les bases de l'organització social que regeix la nostra societat. Es va fer una divisió sexual entre l'esfera pública, destinada als homes, i l'esfera privada, espai per a les dones. A més, com només els homes accedien a posicions de poder, les lleis rarament estaven encaminades a millorar el benestar de les dones. Aquest ideal de societat va anar evolucionant en el temps, fins al dia d'avui, i encara ara continuem escoltant que a les dones se’ns dona millor el treball a la llar o cuidar dels infants com si fos quelcom innat.  

A les dones de generacions més joves se'ns va educar en igualtat, assegurant-nos que no hi havia coses de dones i d'homes. Se’ns va dir que compartiríem les tasques, que la nostra societat era igualitària. Malgrat això, en arribar a l'edat adulta, ens trobem que la divisió sexual del treball continúa existint, encara que de forma vetllada. Ja no ens quedem a casa, tenim feines assalariades, però sí que som les que cedim el nostre temps (tant laboral com d'oci) a l'hora de gestionar la llar o les cures. Les dones també suportem la càrrega social de ser (bones) mares, però, al mateix temps, no està ben vist anteposar la nostra trajectòria laboral a la familiar i una vegada comptem amb família nosaltres hem de ser les encarregades de tirar endavant els nostres fills. La càrrega mental d'haver de planificar el funcionament d'una llar pesa en els temps d'oci, la qual cosa no ens permet una veritable desconnexió. D’això se’n diu pobresa de temps, un tipus de pobresa que afecta especialment les mares treballadores, més encara si la llar és monoparental.

Per part de l’Estat i les institucions, les propostes i lleis són del tot insuficients, sense pressupostos per implementar-se. Gairebé ridícules.

La majoria d’ajuts estan associats al treball assalariat, al matrimoni o a la maternitat. Però moltes dones queden fora del sistema. Les treballadores de la llar, per exemple, encara avui tenen un sistema especial de cotitzacions amb el que no tenen dret a l’atur. Son moltes les companyes en vaga lluitant per unes condicions laborals dignes:

Entre elles:

Les treballadores de la llar, a qui la justícia europea acaba de reconèixer la discriminació que pateixen per no tenir dret a l’atur com a discriminació indirecta ‘per raó de sexe’.

Les Kellys, cambreres de pis, que denuncien que l’externalització de la neteja dels hotels els impedeix acollir-se a Convenis i millorar les seves condicions laborals.

Treballadores del Servei d’Atenció Domiciliària (SAD) que demanen la municipalització del serveis i millores laborals.

Les treballadores de neteja Guggenheim que porten més de 8 mesos de vaga per reduir la bretxa salarial

S'hauria de prestar especial atenció a aquelles dones fora del mercat laboral, ja que queden fora del gruix de beneficis que atorga l'estat de benestar. Dones que han treballat a casa i no han cotitzat i a l’hora de jubilar-se reben una pensió mínima. Dones que es fan càrrec de les seves netes i nets, de filles, fills o familiars dependents, per no parlar de les que viuen una situació de violència a casa i no poden marxar per no poder sostenir-se econòmicament. Dones sense papers, invisibilitzades, que viuen amb una por afegida per les violències institucionals, amb precarietat, sense possibilitat d'accedir a uns drets socials bàsics, però essencials. Les administracions locals, autònomes i estatals tenen l'obligació de fer una revisió de la situació real de les dones amb situacions més precàries i acomodar els beneficis a aquest sector de població en major risc d'exclusió i pobresa. Finalment, les administracions adients tenen el DEURE de realitzar una supervisió profunda de l'estructura patriarcal en la qual es basa el nostre estat de benestar (MALESTAR) i començar a buscar noves formes d'organització. Si no modifiquem aquesta estructura basada en la divisió sexual del treball i els biaixos masclistes i patriarcals sobre els quals s’erigeix la societat, els canvis superficials que no alteren de cap de les maneres les condicions materials d'aquelles dones més vulnerables, continuaran sent l’ànima de les polítiques buides, sense recursos ni una base real de defensa dels drets de les Dones.

Per tot això:

EXIGIM condicions dignes de treball per a totes les dones i l'eliminació REAL de la bretxa salarial.

EXIGIM la implementació d’una veritable coeducació a les escoles, que acabi amb els estereotips masclistes i sexistes que es materialitzen en el gènere com a eina d’opressió patriarcal. 

EXIGIM voluntat política REAL per instaurar un veritable model de corresponsabilitat.

I COM SEMPRE, CRIDEM!...

PROU…

… a l’explotació laboral, sexual i reproductiva!

… a la retirada de custòdies per motius de precarietat econòmica o d’ habitatge!

… a la violència masclista, a la violència sexual, i al sexisme per a tota la població!

Per unes vides dignes de viure,
lliures de violències,
amb dignitat,
plenes de drets!

VISQUIN LES DONES!

VISCA LA LLIUTA FEMINISTA!

Idoia Olaizola - La Frontissa