L’enderroc*

Fins els 12 anys vaig viure al carrer Colom. Des del terrat, els jardins interiors del veïnat semblaven una illa de verdor enmig de l‘oceà urbà. Per sobre d’aquella jungla domesticada, entre Llibertat i la Rambla, sobresortia la palmera que, encara avui, senyoreja el districte més cèntric de la ciutat. De petits ens van fer creure que a la palmera hi vivia una bruixa, la vella Marracus. Això ens deia, almenys, la “iaia velleta”- així ens la van fer anomenar per distingir-la de la seva filla, a qui dèiem “iaia guapa”, amb qui tot just es portaven 15 anys.

La iaia velleta era la segona dona del meu besavi, que va perdre la primera per l’epidèmia de tifus dels anys 20. Era de Reus i va enriquir l’idiolecte  familiar amb “fesolets” (mongeta verda) “mulons” (melons) “timboret” (taburet) o “cunya” (cuina). Del Camp de Tarragona deuria venir també aquell ésser volador, la Marracus, que va poblar els nostres malsons infantils quan jo i les meves germanes no ens portàvem bé i el rau rau de la culpa començava a domesticar les nostres humils malifetes de nens de carrer, a principis dels 70.

La Maria Folch ens cuidava tots els diumenges mentre els nostres pares treballaven. Pels xurreros el dia fort era diumenge, i així vam pujar els fills: pensant que els dies de festa eren els dies de feina, és a dir, els dies sense pares. De vegades em pregunto si aquella forma de vida no ens va capgirar els valors socialment establerts. Fet i fet, hem sortit una mica diferents de la gent del nostre voltant. Amb una tara, si voleu. La constel·lació familiar dels Artigas i els Salvó que, poc o molt, hem anat laboralment “a la contra”. De vegades, portant la contrària: treballant mentre la gent es diverteix, divertint-nos mentre la gent treballa, creant gegants on la gent només veia palmeres. Farina, aigua, oli, sucre, matafaluga. Pigments, lletres, música, cultura. Mentre els nostres pares feien la seva alquímia quotidiana, els seus fills exploràvem el jardí dels avis, posàvem el nas als secrets del senyor Trifon o xalàvem amb els plats indescriptibles de la nostra iaia (de petit jo plorava literalment amb la seva truita de patates, pensant que a cada mossegada s’acostava la fi d’aquell plaer sensorial).

Per atzars de la vida he tornat a viure al barri de la infantesa. Encara veig la palmera, ara des d‘un altre angle. Ni rastre de la vella Marracus, tot just cotorres argentines, pardals o garses. Fa una setmana van començar els treballs d’enderroc d’un dels jardins, just el de la palmera. Mentre l’excavadora deixava el pati com un erm, vaig patir. Deixarien la palmera dempeus? Quan escric aquestes ratlles, la icona vegetal de la infantesa roman on era. Com un gegant raquític, incolumne però vinclat pel temps.

A la tanca que separa la finca del carrer avui he vist un cartell amb un cognom i el signe romaní. Feia temps que no el veia. Ja sabeu què vol dir però ningú dirà res, perquè la gent és massa flonja quan tornen els valors forts. Els promotors segueixen construint mentre el mon cau a trossos i, mentre discutim sobre el sexe dels àngels, hi ha costums desterrats que tornen. Torna la vella Marracus, per cobrar-se un vell deute, i de fons sona Motomami com una elegia moderna. Com un avís de tsunami. 

ADDENDA

Dimarts 22 de març. Finalment han tallat la palmera centenària. A mida que un dels operaris l’anaven desfullant com una margarida (“la tallem, no la tallem”) uns renecs ens han glaçat la sang: “fills de puta”. Era una veu propera, encara enrogallada per la son. Ens hi hem afegit com als vells temps del Procés, quan descobríem veïns indepes als terrats més insospitats- i silencis eixordadors als patis més propers. L’estelada, esgrogueïda, ara dorm sota el roser. No esperem gaire enrenou per una simple palmera morta en un món que fa mesos que cau a trossos. És la tendència emergent i no acabaries mai de renegar de bon matí, abans que el cafè no estès fet.

Son les vuit del matí entre Escolapis i Llibertat, i amb la llibertat que dona ser del sector més poderós del país, una grua i dos operaris comencen la feina. No cal res més per tallar un arbre o, pel cas, una arecàcia. Ni que hagi sobreviscut a tota mena d’eventualitats -humanes o climàtiques- una palmera només és una palmera. I això és així perquè un bloc de pisos enmig de Vilanova és molt més que un bloc de pisos. Ja sabem que la vida, i més la vegetal, és precària en aquest país de tallaarbres. Quan topes amb el lucre, ni t'ho explico. Això sí, ara l'ecocidi el fa una empresa rehabilitadora. Rehabilitació passa millor que “construcció”, ja no diguem “enderroc”. Queda el consol que aquesta Washingotoia filifera ha mort com una amazona. Ni pel morrut ni per les cotorres: sota el fil dentat d'una serra. Haurà mort matant: el sobrecost de la grua hidràulica de 25 metres no serà poca cosa. Els compradors ni ho notaran: només es fixaran en els nous “pisets amb encant” a cinc minuts de la platja, mentre Vilanova fa un pas més cap a la seva gentrificació.

Aquí no només es talla una palmera. Es ven Vilanova al millor postor, sigui un riquet de BCN o un milionari rus al que, si tot surt com esperen, d’aquí poc tornarem a fer-li la gara. La palmera no era ni al mig del solar. No cal ser arquitecte per saber que tècnicament no causava cap problema al bloc que hi construiran. M’imagino les coartades de mal pagador: “És que podria caure sobre el terrat amb una ventada”, “és que produeix fullaraca”. Jo no se si la constructora ha fet les coses correctament o ha tirat pel dret. Desconec si la palmera tenia alguna protecció. Entenc que, en tot cas, calen permisos per tallar arbres d’aquest tamany. Suposo que tot és ben legal però, com tantes vegades, “legal” no vol dir “acceptable”. No almenys des d’altres punts de vista, com ara el patrimonial i l’ecològic, la cultura i la sostenibilitat. No deien els polítics que això era el que dona valor afegit societats postmaterials com la nostra? No n'hi deu afegir tant, encara.

Ves que, entre la vella Marracus que ara protegeix l’obra, els nous amants del ciment i la cara de gestorets de la classe política, no haguem tornat als anys setanta.