Un paleta i un pescador vilanovins, entre els 113 detinguts de l’Assemblea de Catalunya

Els dos vilanovins que estaven a la trobada de l’Assemblea de Catalunya on, ara fa cinquanta anys, van ser detingudes 113 persones, eren un paleta i un pescador d’arrossegament, tots dos militants del PSUC. Luis Escribano i Josep Ayza, anomenat el Ros. Aquell 28 d’octubre de 1973, van agafar el tren de bon matí (El Ros encara conserva aquell bitllet d’anada i tornada que només va utilitzar en un dels dos sentits). Van baixar a Sants i van enfilar cap a l’església de Maria Mitjancera, que es troba al carrer Entença, la mateixa via on hi ha la Model. “Quan vam passar per davant de la presó, els dos ens vam quedar mirant l’edifici i vam dir: “Ves que no vinguem aquí abans de tornar a casa!”, explica Luis.

Condemna a mort per unes campanes

Luis, nascut a Montalvo (Albacete), en una família jornalera, va emigrar a Catalunya l’any de la nevada. “El meu avi va estar condemnat a pena de mort, després de la guerra, per haver tirat les campanes del campanar per aprofitar-les per fer bombes”.

Ara viu als afores de Vilanova, entre tarongers i llimoners. “El meu pare havia fet la mili a Barcelona i estava molt interessat a tornar-hi.

Finalment, va venir a Vilanova amb tota la família perquè tenia un germà que ja vivia aquí. Vam arribar el 1962 i ens vam instal·lar en una casa que el meu pare va comprar a la placeta de Lledoners per 10.000 pessetes”.

El pare treballava de sereno a la granja de Solicrup. Ell es va començar a polititzar, primer, en contacte amb el seu veí Salustiano Álvarez, un dels fundadors de la primera estructura clandestina del PSUC a Vilanova. Després, en contacte amb Antonio Rubio, també membre inicial d’aquest partit a la vila. 

“Abans d’aquest dia ja havia anat a algunes trobades de l’Assemblea. Una a Barcelona, amb el Manel Roca, pescador anomenat el Xato, i una altra a Tarragona, amb el Ros”.

A l’església

A alguns dels més coneguts de la policia els havien seguit agents de paisà en el seu trajecte cap a la reunió. “N’hi va haver algun que es va adonar que el seguien i es va fer el distret, anant a comprar xurros o el que fos. Crec que el Josep Benet va ser un dels que van canviar de ruta quan van veure que l’anaven al darrere”.

El Luis i el Josep Ayza no van veure res estrany en entrar a l’església, on s’estava celebrant una missa. De seguida se’ls van acostar unes persones que els van preguntar d’on venien. Ells van respondre que de Vilanova i van afegir: “Pau a la terra”, la contrasenya. Aquesta petita frase era el títol d’una encíclica del papa Joan XXIII (Pacem in Terris, 1963). S’havia convingut utilitzar-la perquè, en cas que hi haguessin detencions, calia dir a la policia que la reunió era per analitzar el contingut d’aquest text papal.

“Després vam pujar unes escales i vam anar a parar a una sala gran on ja hi havia alguna gent esperant per començar la trobada”.

Però la reunió no va arribar ni a iniciar-se. Ni tan sols va tenir temps d’arribar tota la gent que hi estava convocada. “De sobte, va entrar la policia. Eren 20 o 30; potser més. Tots de paisà. El capellà va tractar de discutir amb ells, però de seguida el van apartar. “Que ningú no es mogui. Tothom quiet”, anàvem dient, com anys més tard va fer el Tejero al Congrés. “Un duia una pistola a la mà i anava repetint “Tothom quiet” i apuntant als reunit amb la pistola que portava en una mà que li tremolava ostensiblement”. Entre els que estaven asseguts al costat d’una paret i els que seien a la paret contrària quedava un espai lliure on aquest policia armat anava passejant, molt nerviós. “Una noia li va dir que anés amb compte, que se li podia escapar un tret sense voler. Altres policies ens deien que no féssim el ruc, que ens estiguéssim quiets o es veurien obligats a disparar”.

A la furgoneta

“No podíem sortir de la sala. La porta estava bloquejada pels policies. Dels que érem allà dins no es va poder escapar ningú. El Guti (el dirigent comunista Antoni Gutiérrez Díaz) va començar a estripar papers. Ens van detenir als que ens trobàvem a la sala i també als que en veure la policia es van anar a amagar al terrat. En total 113, però si haguessin agafat a tots els que venien a la reunió, hauríem estat més de 200. Els que encara no havien pujat l’escala ni entrat a la sala, en veure la policia, es van barrejar amb la gent que estava a la missa i van sortir entre ells al final de la cerimònia”.

Als detinguts els van anar traient, emmanillats, al carrer, on es trobaven els grisos d’uniforme, davant les furgonetes. Des d’allà els van portar a la comissaria de Via Laietana.

“Recordo que un dels que anaven conduint deia: “Quin dia!” Comentava amb els companys que cobrarien una mica més perquè els havien mobilitzat com un dia extraordinari de feina. Un altre deia: “Jo ja m’ho esperava això”. Van passar hores anant amunt i avall amb les furgonetes, carregant els detinguts. “Hi havia una mica de conya, també, perquè ells mateixos veien que allò no era normal. Detenir 113 persones d’una tacada no és una cosa que passi cada dia”.

A la comissaria

“S’estava fent de nit quan vam arribar a Via Laietana. Ens descarregaven i ens anaven portant als soterranis, als calabossos.

Van separar els homes i les dones. Un parell de capellans que hi havia, el Xirinacs i el Ricard Lobo, monjo de Montserrat, els van portar a part seguint els normes que en aquell moment regien les relacions entre l’Estat espanyol i la Santa Seu.

“Però les cel·les no donaven per encabir tanta gent. En la més gran érem uns cinquanta. Un cop dins, ens vam trobar amb persones a les quals ningú no coneixia. El Guti i tres o quatre més van començar a preguntar als desconeguts qui eren i d’on venien. Un va cridar el guarda i li va dir: “Haig d’anar al lavabo”. I ja no va tornar”. Tothom va deduir que era un infiltrat de la policia per escoltar les converses dels detinguts.

“Aquella nit el Ros va parlar molt -recorda Luis Escribano-. Quan es posava a parlar no quedava tallat com jo. Va estar parlant molta estona. De coses de la pesca i del mar. Després molts li van agrair, perquè una nit dins d’un calabós és molt trista”.

L’endemà van començar els interrogatoris. Els policies buscaven identificar els líders, els capitostos. Clar, jo no els interessava gaire. Devien dir: “I aquest, què carai fa aquí?”. No era el mateix jo que el Guti, l’Agustí de Semir o el Solé Barberà. Aquest semblava un pagès. Anava amb un vestit de pana. Ningú diria que era un advocat. Però, quan es posava a parlar, sí que semblava un advocat. N’hi havia que ja estaven fitxats per detencions anteriors. Com aquests que he dit o l’Albert Fina, que tenia un despatx d’advocats”.

Hi va haver algunes anècdotes molt curioses. Per exemple, “un dels policies que estava a la porta de la cel·la se’ns va oferir dient que el que volgués sortir a orinar que no s’estigués de demanar que li obrissin la porta i l’acompanyessin al vàter. Va dir: “Vostès són 113, però contin que amb mi seríem 114”. Volia dir que, encara que anés d’uniforme, estava amb nosaltres”.  

“Com que els calabossos havien quedat petits per a tanta gent, els dies següents van traslladar a part dels detinguts a altres comissaries. A mi també”.

“A l'interrogatori, amb un policia que era d’Albacete, de seguida ens vam reconèixer com a paisans. Em va preguntar què feia jo entre els catalans si no sabia parlar el català. I aleshores em diu: “Però si jo porto aquí quatre dies i ja el parlo!”. I jo li dic: “Doncs vostè deu tenir més talent que jo”.

“Després d’interrogar-nos, ens anaven portant a la presó. Vam estar gairebé tres dies a la comissaria, abans que ens portessin a la Model”.

A la Model

A la Model els van repartir, tres persones a cada cel·la. “Jo estava amb un de Santa Oliva que es deia Albert Rius. I amb un altre, un mestre d’escola, amb el que no vam congeniar gaire. Era molt nerviós i tenia unes idees polítiques molt radicals. Deia que s’havia de fer una dictadura del proletariat. No recordo com es deia”.

“El partit que tenia més detinguts era el PSUC i després el PSC. Però allà dins no ens identificàvem pels partits a què pertanyíem”.

A la presó es va intentar aprofitar el temps. “Jordi Carbonell em donava classes de català -explica Luis-. Deia que jo havia estat molt tancat en un ambient on pràcticament només es parlava el castellà”. Ell subratlla aquesta voluntat d’il·lustrar-se, no quedar-se com els presos comuns.

“Teníem contacte amb els comuns. Allà n’hi havia quatre o cinc de Vilanova. Vaig trobar un xicot del poble, pres comú. Deia: “Cal fotre's! D’acord que jo estigui aquí, però que hi estigueu vosaltres...” Una germana d’ell es va ajuntar amb la meva germana i totes dues es van fer amigues i venien juntes a la presó a visitar-nos i portar-nos menjar”.

El contacte entre els detinguts de l’assemblea i els comuns va servir, també, perquè alguns que estaven allà dins sense tenir ningú que els defensés pogués contactar amb els advocats detinguts i els orientessin en la seva defensa. Octavi Pallissa, traductor i intèrpret, va ajudar un pres anglès a fer gestions per recuperar la llibertat. Hi havia un comú que, després de complir la condemna, el van fer fora. Però ell tornava a la presó perquè no tenia a on anar.

El Josep Ayza va compondre l’himne de l’Assemblea de Catalunya, lletra i música, i el cantaven tots plegats.

“Un dia estàvem esperant per parlar amb els nostres advocats i, de cop, ens van dir que se suspenien aquests encontres perquè arribava un coronel. Era un jutge militar, amb uniforme i tot. Venia a interrogar Salvador Puig Antich. En sortir ens vam creuar amb ell. Ens va mirar i ens va somriure. Devien haver-li dit que hi havia hagut una caiguda de l’Assemblea de Catalunya”.

Registres

Aquells dies el Joan Rodríguez, dirigent del PSUC de Vilanova, va visitar els familiars dels dos paisans detinguts perquè sabessin en quina situació es trobaven i perquè traguessin del mig tot allò que pogués comprometre’ls en cas d’enregistrament policial a l’habitatge. La família de Josep Ayza va fer desaparèixer les més de dues mil signatures que s’havien reunit per presentar-les a l’Ajuntament de Barcelona demanant que no es construís l’abocador de brossa al massís del Garraf. Quan es van anar a entregar a l’alcalde de la Ciutat Comtal aquest no les va voler acceptar. La família del Luis va treure les revistes del partit que guardava a casa i les van anar a cremar en un hort.

A casa de l’Escribano s’hi va presentar una parella de la Guàrdia Civil, sense ordre judicial per fer un escorcoll. Van dir als seus familiars que es podien negar a deixar-los passar, però ells van respondre que no tenien cap problema en què entressin. En l’escorcoll no van trobar res comprometedor.

Alliberament i acomiadament

L’empresonament de Luis no va ser molt llarg. “Jo vaig ser dels primers a sortir. Vaig estar uns 25 dies a la presó. Altres van estar-hi més temps. Com el Ros, que s’hi va passar una mica més d’un mes”.

En tornar a l’empresa de la construcció on treballava, l’encarregat va comunicar al Luis que estava acomiadat. Era una empresa de Mataró que tenia una contracta per arrebossar una nau de la IMSA. I es veu que a la IMSA van dir: “Aquest tipus, que no torni”. Vaig haver de desplaçar-me a Mataró per cobrar la liquidació. La tenien preparada i me la van donar sense cap problema. Es van portar bé amb mi. La noia, com afligida, em va dir que, si volia, l’empresa podria donar-me feina en un altre lloc. Però no ho vaig acceptar. Vaig buscar una altra treball a Vilanova i de seguida en vaig trobar. Sense cap problema. Fins i tot l’encarregat es va fer amic meu, tot i saber que havia estat a la presó”.