Tots expectants

A no ser que formis part del col·lectiu que n’espera el renaixement i potenciació de les idees més retrògrades que durant aquestes darreres setmanes ja han anat ensenyant la poteta i mostrant la seva continguda satisfacció.

Òbviament, la cosa depèn de l’àmbit en el que s’apliquin aquestes idees. No té la mateixa repercussió que el futur president Donald Trump anunciï fortes mesures proteccionistes per l’economia estatunidenca, o que l’alcalde de la nostra vila proposi apujar un 10% algun impost local. Però segurament ens afecta emocionalment més la segona apujada -és més propera- que les que pugui implantar a Nevada o Califòrnia, el prepotent president estatunidenc.

I, en el fons, la cosa té una certa lògica. Perquè tot el que, des que fou ratificat com futur president, ha anat proposant o anunciant Trump, sembla pensat per girar la nostra societat occidental com un mitjó. Aquells Estats Units sorgits de la II Guerra Mundial i que varen acceptar, de més o menys grat, el paper de cap suprem d’Occident enfront el naixent món comunista, sembla que volen fortificar-se dins de les seves fronteres mentre imposen a la resta del món les seves lleis, principis i conductes, tot deixant-los en mans del destí. Només cal pensar uns moments en la cruenta guerra de Ucraïna de la que molts pensem que pot derivar-se una tercera guerra mundial, o el declivi definitiu d’aquella nostra Unió Europea en la que havíem posat les nostres esperances, curiosament, enfrontant-les durant alguns anys al colonialisme ianqui que tant enèrgicament denunciàvem a finals dels 60. O reviure uns instants la bipolarització que, agradi o no, està suposant el conflicte entre Israel i el món islàmic, ara enfocat cap a la situació siriana i que ja ha provocat fins i tot alguna actuació de la teòrica i històricament neutral França. Un conflicte que, a nivell ciutadà, no tolera situacions o actituds ambigües. O estàs amb el poble palestí tot i les actituds dels seus líders radicals, o ets considerat un seguidor més o menys declarat de la radicalitat israeliana. Sense termes mitjos.

Els anuncis de Donald Trump en lleis i nomenaments i els canvis polítics que s’albiren a Europa pels propers mesos, ho ratifiquen. El primer, amb el seu demagògic “Recuperem de nou els Estats Units”, que anuncia el replegament més radical de la pàtria de Lincoln i Kennedy cap a les essències d’aquell estat que va patir el “maccarthisme“ més ranci, sembla decidit a deixar a la resta del planeta en mans de qui sigui capaç d’imposar-se, des del seu poder econòmic o amb l’ajut de les armes, a les regions més riques en recursos.

Perquè Europa, fins ara i durant tota la postguerra de la II Guerra Mundial, contrapès de la prepotència ianqui, sembla abocada cada cop més a una pluralitat -o bipolaritat- gens unificadora. Només cal observar com els països estendards d’allò que anomenem encara “europeisme” (França, Alemanya i Itàlia) van decantant-se cap a la dreta. De moment moderada, però que cada cop accepta més i millor les actituds d’Hongria i algun altre que, sense complexos, es proclamen obertament de dreta i, per tant, tendents al “antieuropeisme” disgregador de l’esperit dels tractats de Roma.

Però, tornant als EEUU, potser encara hi ha una opció emergent que resulta més preocupant. Perquè, tot el que hem plantejat fins aquí, es manté dins dels límits d’unes actuacions “polítiques” enteses en el sentit més tradicional. Però que Donald Trump comenci a explorar i explotar la pedrera “econòmica” per dotar els càrrecs polítics fins ara regidors del funcionament del seu país, no pot deixar de generar-nos un sentiment d’una certa “privatització” de l’estat. Dependent dels interessos privats tant o més que dels públics. I dividint a la societat humana, ja no en dretes i esquerres, que s’englobarien en una única societat “pública”, sinó en dues societats -privada i pública- que es disputarien el nostre futur. Triar un president de nació per votació democràtica però deixar-li que després sigui ell, lliure de tot control, qui triï els pensadors i executors que han de regir l’estat fins la propera elecció, no deixa de ser una contradicció. I un via oberta a que, durant aquests anys, intenti canviar el sistema polític, privatitzant-lo.