Vint anys de caps de l'oposició: renúncies, assessors vinculats al càrrec i la inèdita desaparició de la figura

La renúncia de Carles Puigdemont i de la resta de diputats del grup de Junts a exercir com a cap de l'oposició ha obert una situació inèdita al Parlament en 20 anys: aquest càrrec mai havia quedat vacant i sempre havia estat ocupat pel líder del principal partit de l'oposició. La posició, que va ser reconeguda legalment pel president Pasqual Maragall l'any 2004 i després regulada al reglament, contempla una sèrie de privilegis materials i honorífics. Fins ara, els set dirigents que han ocupat el lloc havien renunciat a les retribucions específiques a les quals tenien dret, però no als assessors vinculats. El 2013, Ciutadans va intentar suprimir la figura sense èxit. Només tres anys després, Inés Arrimadas va assumir la responsabilitat.

En les jornades de treball del grup parlamentari a Waterloo aquesta setmana, Junts va anunciar que ni Carles Puigdemont ni cap altre diputat assumiria el rol formal de cap de l'oposició. De la mateixa manera, van anunciar que renunciaven als "càrrecs de confiança" associats.

Amb la decisió de Junts, aquesta serà la primera legislatura sense cap de l'oposició des que el president Pasqual Maragall en regulés la figura. Va ser a través d'un decret l'abril del 2004, posteriorment derogat per la seva incorporació al reglament del Parlament.

Des de llavors, en vint anys, primer el president de la Generalitat i després el president del Parlament han nomenat fins a set caps de l'oposició diferents: Artur Mas per CiU (2004-2010); Joaquim Nadal (2010-2012) i Xavier Sabaté pel PSC (2012); Oriol Junqueras per ERC (2012-2015); Inés Arrimadas (2016-2019) i Carlos Carrizosa (2019-2021) per Cs, i Salvador Illa pel PSC (2021-2024).

La condició i els beneficis

L'article 77 del reglament determina dos requisits per a esdevenir cap de l'oposició. En primer lloc, ser el president del grup parlamentari de l'oposició amb més escons al Parlament (en cas d'empat, es resol pel nombre de vots a les eleccions). En segon lloc, que el president de la cambra declari aquesta condició.

Entre les atribucions reconegudes al cap de l'oposició –que rep el tracte d'honorable senyor o honorable senyora-, hi ha el de ser consultat pel president de la Generalitat "en els afers de més importància per a Catalunya" o "proposar millores de l'acció de govern".

Pel que fa als drets, el reglament del Parlament recull el de ser "ordenat protocol·làriament en el lloc immediatament posteriors als expresidents de la Generalitat", "percebre les retribucions" que determini la cambra "amb càrrec al seu pressupost" o "disposar dels mitjans humans i materials necessaris per a exercir les seves atribucions".

Les renúncies als beneficis

Els 7 dirigents polítics que han exercit el rol de cap de l'oposició han renunciat a percebre les retribucions a què el reglament de la cambra donat dret. En canvi, no ha passat el mateix amb els càrrecs de confiança vinculats, que majoritàriament van mantenir, segons fonts parlamentàries. Era una decisió que depenia de cada grup i que la cambra no té recopilada.

L'única cap de l'oposició que va descartar tots els beneficis als quals tenia dret va ser Inés Arrimadas el 2016, que tres anys abans havia impulsat una iniciativa per a suprimir la figura. Tal com consta en la resolució de nomenament per part de la presidenta Carme Forcadell, va explicitar "l'expressa renúncia als drets que li confereix l’apartat 5 de l’article 76 del Reglament del Parlament".

Una renúncia a la qual no va donar continuïtat el seu successor Carlos Carrizosa, també de Ciutadans, quan va ser nomenat el juny del 2019 per la marxa d'Inés Arrimadas a Madrid.