Presó, “exili”, retractes davant el jutge, eleccions i una llarga negociació, balanç de quatre mesos des de la DUI

Parlament de Catalunya. Primera hora de la tarda del 27 d’octubre de 2017. El ple acaba de votar una resolució declarant la independència de Catalunya i el Govern i els partits sobiranistes es reuneixen al voltant de l'escalinata del Parlament per celebrar-ho. Aquest dimarts es compliran quatre mesos des d'aquell episodi marcat per la DUI. Un període de temps que ha canviat per complet la fesomia de la política catalana. El balanç de tot aquest temps acumula independentistes presos, dirigents que han marxat a Bèlgica i Suïssa, una llarga desfilada de polítics pels jutjats de l’Audiència Nacional i el Tribunal Suprem, les eleccions amb més participació de la història, una nova victòria sobiranista, i una complicada negociació entre JxCat i ERC que encara té encallada la investidura i la formació d’un nou Govern. Alguns dels protagonistes d’aquella declaració d’independència segurament no imaginaven en aquell divendres que el panorama estaria com està ara mateix quatre mesos després.

La cronologia dels fets que s’han succeït des del 27 d’octubre està plena d’episodis sobtats, sorpreses i tensió. De fet, el primer que va cridar l’atenció van ser les hores posteriors a la declaració d’independència del Parlament. Tot i que molts dels independentistes així ho esperaven, el Govern no es va reunir per prendre les primeres decisions com a executiu de la República, ni Carles Puigdemont va deixar-se veure per la plaça Sant Jaume davant els centenars de persones que omplien l’espai de davant del Palau de la Generalitat. El cap de setmana, a més, va passar tranquil i sense cap acte polític públic, tot i que el govern espanyol ja havia aprovat i posat en marxa l’article 155 de la Constitució, intervenint la Generalitat, cessant tot el Govern i convocant eleccions al Parlament.

Dilluns següent, 30 d’octubre, però, van començar els moviments. Alguns consellers es van deixar caure pels seus departaments, però cap d’ells va treballar amb normalitat. La visita més esperada pels independentistes, però, era la de Puigdemont al Palau de la Generalitat, que hauria evidenciat la seva voluntat d’exercir com a president de la República amb normalitat. Però el 155 s’havia fet efectiu i el Govern començava a albirar el que l’Estat pretenia, i l’entrada de Puigdemont a la plaça Sant Jaume mai es va produir. Tant és així, que durant aquell dilluns es va acabar sabent que el president cessat i els consellers Joaquim Forn, Dolors Bassa, Antoni Comín, Meritxell Serret, Lluís Puig i Clara Ponsatí, havien marxat a Brussel·les per evitar les represàlies judicials de la declaració d’independència i de l’organització de l’1-O. Només un dia després, el dimarts 31 d’octubre, el Tribunal Constitucional suspenia formalment la declaració votada al Parlament, a instàncies del govern espanyol, que quedaria definitivament anul·lada vuit dies després. Alhora, Puigdemont oferia des de Brussel·les la seva primera compareixença de premsa per explicar el seu “exili” i el d’alguns consellers cessats.

I és que no tots els que van marxar van optar per quedar-s’hi. Davant la citació de l’Audiència Nacional per declarar davant la justícia, Forn i Bassa van tornar de Bèlgica i el dia 1 de novembre ja estaven en territori català. Puigdemont i els altres quatre consellers cessats s’instal·larien des d’aquell dia fins a dia d’avui a Bèlgica.

Només un dia després, el 2 de novembre, començaria el periple judicial dels membres del Govern cessat que es van quedar a Catalunya. Oriol Junqueras, Raül Romeva, Dolors Bassa, Carles Mundó, Jordi Turull, Josep Rull, Meritxell Borràs, Santi Vila i Joaquim Forn van passar per davant la jutgessa Carmen Lamela per declarar. Tots van sortir de l’Audiència en furgons de la Policia espanyola, emmanillats i camí de les presons d’Estremera i Alcalá Meco després que Lamela dictés presó per a tots. Només Vila, que havia deixat el Govern poc abans de la declaració d’independència, va aconseguir poder sortir sota fiança un dia després. La resta de membres del Govern cessat, van passar un mes entre reixes. La mateixa jutgessa, a més, va dictar l’ordre de detenció per a Puigdemont i els consellers destituïts de Bèlgica. També en el plànol judicial, el Tribunal Suprem i el jutge Pablo Llarena va enviar a presó a l’aleshores presidenta del Parlament, Carme Forcadell, el dia 9 de novembre, d’on va poder sortir un dia després en pagar una fiança de 150.000 euros. La resta de membres independentistes de la Mesa, que també van passat pel Suprem, també van haver d’abonar fiances per no trepitjar el centre penitenciari. Llarena, de fet, s’acabaria quedant amb tota la causa dels polítics catalans poques setmanes després.

Al carrer, veure part del Govern cessat a Brussel·les i l’altra part empresonat va indignar els sobiranistes, que van convocar una vaga per al dia 8 de novembre. Hi va haver importants talls en carreteres i vies de comunicació, però el seguiment de l’aturada va ser molt desigual arreu de Catalunya. Només tres dies després, milers de persones es mobilitzarien en la primera gran manifestació a Barcelona demanant la llibertat dels “presos polítics” catalans.

El 28 de novembre es va produir el primer gir inesperat en el terreny de les declaracions judicials dels polítics implicats en la causa de l’1-O i la DUI. Junqueras i els consellers cessats d’ERC van admetre per primer cop davant el jutge que acataven el 155 i apel·laven al diàleg, fent així la primera renúncia explícita a la unilateralitat. Malgrat això, Llarena només permet la llibertat, sota fiança, de Romeva, Bassa, Mundó, Turull, Rull i Borràs, mantenint la presó per a Junqueras, Forn i els líders de l’ANC i Òmnium, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, on estaven ja un mes abans de l’entrada de la resta de processats.

El retorn de part dels consellers cessats coincideix amb l’inici de la campanya electoral del 21-D, cosa que provocarà que polítics com Rull, Turull, Romeva o Mundó s’impliquin en els actes de JxCat i ERC amb intensitat. Per la seva part, mentre els de Brussel·les participaven a distància en la campanya, el jutge del Suprem decideix retirar l’euroordre de detenció contra ells, admetent que existia el risc que la justícia belga no permetés l’extradició o jutjar-los pels delictes que l’Estat volia.

Durant la campanya electoral, la justícia insistirà en mantenir la presó per a Forn i Junqueras. I el 21-D, les urnes decreten de nou una victòria de l’independentisme en escons però no en vots. JxCat i Carles Puigdemont queden, contra tot pronòstic, dos escons per davant d’Esquerra, i la CUP s’enfonsa i es queda amb només quatre diputats. Al sector constitucionalista, Cs és qui més escons aconsegueix el 21-D i el PPC cau en picat i es converteix en la força amb menys suport del Parlament amb només quatre actes de diputat.

Els mesos de gener i febrer se succeiran en paral·lel les negociacions dels independentistes per intentar pactar un Govern sobiranista, i el continu de declaracions judicials de polítics, en actiu o ja sense càrrec, que tot i ser independentistes admeten davant el Suprem que la declaració d’independència va ser “simbòlica”, que no tenia efectes reals, que acataven el 155 en vigor i que abandonaven la via unilateral sense acord amb l’Estat. Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Sánchez, Marta Rovira –secretària general d’ERC-, Marta Pascal –Coordinadora del PDeCAT-, o l’expresident Artur Mas són alguns dels més destacats que van sumar-se a aquest argumentari, que va caure amb sorpresa entre l’independentisme social. De fet, l’única persona que en declarar davant Llarena que la DUI era real però no es va poder implementar va ser l’exdiputada de la CUP Mireia Boya, en la seva declaració del 14 de febrer passat.

L’últim episodi relacionat amb la trama polític-judicial, però, l’ha protagonitzat la també exdiputada de la CUP Anna Gabriel. Estava citada a declarar al Suprem el dia 21 de febrer, però un dia abans va anunciar que estava a la ciutat suïssa de Ginebra, que pretenia quedar-se allà i no acudir al jutjat, i que ho feia amb la intenció d’internacionalitzar el procés o deixar l’Estat “en evidència” per la seva “falta de democràcia i llibertat”. Gabriel volia així sumar un “exiliat” més als de Brussel·les, intentant igualment que la seva extradició no sigui possible des d’un país com Suïssa. Llanera, però, en veure que l’exdiputada no acudia al Suprem, va activar una ordre de recerca i captura contra ella.

En el terreny més polític, les negociacions entre JxCat i ERC segueixen sense tancar-se, i l’acord per a la investidura es manté en l’aire amb el paper de Puigdemont i el repartiment de les principals atribucions del Govern com a principal escull.