De les Roquetes a Sillicon Valley

Fa gairebé quatre anys que va començar la seva aventura professional a Sillicon Valley (la zona sud de la badia de San Francisco i on s’allotgen les grans empreses tecnològiques). Diego Morales Gómez és un noi de les Roquetes, de 30 anys, que va estudiar a la Universitat Politècnica de Catalunya, a Vilanova i la Geltrú. La seva curiositat per la programació mòbil el va portar a ser un autodidacta i a treballar a diferents starts up a Barcelona. Un dia, a través del seu Linkedin, la xarxa social de Facebook es va posar en contacte amb ell per oferir-li una feina.

Què vas estudiar?

Enginyeria informàtica a la UPC, a Vilanova i la Geltrú. Encara que crec que els estudis no em van servir massa, sinó que em va servir molt més formar part de la comunitat universitària. De fet, em va sorgir l’oportunitat de treballar al departament de càlcul i és on va començar tot. Em van contractar per donar suport a les incidències tècniques i a encarregar-me de la xarxa de la universitat.

Això et va portar a interessar-te pel món de la telefonia mòbil?

Vaig començar a interessar-me per la programació mòbil entre els anys 2007 i 2008,  i cada vegada m’interessava més. M’agradava “curiosejar” aquest món. Després els mòbils van començar a rebentar el mercat. L’any 2013, a més, vam organitzar un congrés de mòbils a la UPC.

Com comença la teva relació laboral amb aquest món?

Després de la universitat, vaig aconseguir una feina en una empresa holandesa instal·lada a Vilanova, on m’encarregava del desenvolupament d’aplicacions per a mòbils. També vaig tenir altres feines a empreses de Barcelona i en el moment que Facebook contacta amb mi acabava de començar una nova feina a una start up.

Quan t’arriba aquest missatge a través de Linkedin d’una empresa com Facebook, quina va ser la teva primera reacció?

No m’ho creia, però després d’investigar una mica, vaig comprovar que realment era Facebook qui s’havia posar en contacte amb mi. Després va venir un procés dur de selecció. Vaig haver de passar com unes set entrevistes, algunes telefòniques (totes en anglès,) i una de les últimes proves va ser a Bucarest (Romania). Allà vaig haver de fer com un examen de tota la meva carrera i no sabia on estava el seu llindar. Vaig sortir amb la sensació d’haver-ho fet bé, però sense plantejar-me res més.

Tot això passava al febrer de 2015, quan et comuniquen que estaves seleccionat per treballar a Facebook?

A l’abril, però no va ser dir si i marxar, sinó que abans havia d’aconseguir el visat, que no va ser cosa fàcil. Necessitaven molts documents i hi ha tanta gent que el necessita que es realitza un sorteig. Hi havia un 30 per cent de probabilitats que no me’l donessin, però finalment em va tocar i després d’anades i tornades a l’ambaixada d’Estats Units a Madrid, vaig tenir el meu visat per anar a treballar a Sillicon Valley.

Semblava que el destí et portava cap allà. Com és treballar a una de les empreses més grans i conegudes del món?

Es treballa molt i amb molta pressió. Però també ho tens tot a mà (restaurants, gimnàs, botigues, etc). Facebook és com una mini ciutat amb tots els serveis necessaris al teu abast. Ets una part petita de l’empresa però molt necessària per què tot funcioni. En aquest sentit, tenia ganes de canviar de feina i tenia pensat demanar un canvi de departament, ja que aquí és molt més fàcil que et puguin traslladar i estan molt acostumats a que la gent entri i surti. Però, precisament, em va arribar una oferta de Snapchat i vaig decidir apostar per ella.

Per què vas decidir canviar d’empresa?

A Facebook és molt més difícil promocionar-te i Snapchat, encara que no ho sembli, és una empresa més petita i es nota que tens més opcions de visibilitat. A totes dues es treballa molt, és una feina intensa i ràpida. De fet, em sorprèn perquè les pel·lícules de Hollywood reflecteixen perfectament el somni americà perquè ho visc cada dia. Amb treball dur, arriba el somni americà.

Tu també tens aquest somni americà o hi ha una data de caducitat?

És molt curiós perquè un dia, mentre encara estava estudiant, em vaig escriure un correu a mi mateix a través del web Futurme.org. Es tracta d’enviar-te un correu al futur. No fa gaire el vaig rebre i em va fer molta il·lusió, perquè posava que volia tenir una feina com a desenvolupador mòbil i per res imaginava que ho aconseguiria, i menys a aquest nivell. Vull créixer professionalment tot el que pugui, aprendre de com intel·ligentment treballen aquí als Estats Units, i després tornar a Espanya i aplicar tot allò que he après. Aquí es pensa en gran, com es pot ser molt més efectiu i costa molt mantenir-ho i s’ha de sacrificar temps personal. Ara mateix ho veig com una experiència i desprès aplicaré el sentit comú, ja que a llarg termini vull tornar a tenir temps personal, estar amb la meva família. Trobo a faltar la vida a Europa, al meu país, i a les Roquetes, on no havia d’agafar el cotxe i podia anar a comprar el pa caminant, cosa impensable a San Francisco; i trobo a faltar el menjar, com el peix fresc, el tomàquet fregit...  Fins i tot trobo a faltar la nostra manera de ser. Vull dir que no som els més elegants d’Europa, i a vegades som grollers, i això també ho trobo a faltar perquè als Estats Units, tot i que la gent és molt oberta i parlen amb tu sense conèixer-te, són molt superficials i és molt difícil que es mostrin realment com són. És molt més complicat fer amics de veritat, propers perquè poca gent es deixa conèixer a aquest nivell.

Un noi de les Roquetes, amb una família humil, que va estudiar a Vilanova i ara treballa a la meca de la tecnologia. Ets un exemple que quan es vol, es pot?

Vinc d’estudiar a la UPC i aquí tinc companys de Harvard, Berkeley... Tenim molta sort quan procedim de pobles i ciutats com les Roquetes, Londres o Barcelona, ja que no importa el lloc de procedència, sinó les eines que tinguis i com les utilitzis. A vegades els entorns més complicats fan que l’esforç sigui major.