El divan o el procés terapèutic

Ponc Pilat, Calígula, Ciceró, el rei David, Antígona, Er, Abelard i Heloïsa, Dimitri Karamàzov, Jacint Verdaguer, Ellen West, Aurora i Hildegart, Alfred Dreyfus, Sabina Spielrein, Marilyn Monroe, Maria Callas, Mercè Rodoreda, Simone de Beauvoir i Viktor Frankl són divuit personatges de la història, també de la història cultural i literària, que el psicòleg, terapeuta, professor universitari i formador de terapeutes al Centre Ítaca, Manuel Villegas Besora (Barcelona, 1941), ha assegut en un divan imaginari al seu llibre Diàlegs d’ultratomba (Fragmenta Editorial), un conjunt de converses de ficció on es despleguen idees sobre diverses psicopatologies que l’autor ha conegut ben a fons en el seu exercici com a terapeuta.

A més de fer una llarga carrera acadèmica a la Universitat de Barcelona (1974-2013), el doctor Villegas ha exercit com a terapeuta tot aquest temps i ha escrit, entre d’altres, treballs assagístics com Prometeo en el diván. Psicoterapia del desarrollo moral (2013) o El proceso de convertirse en persona autónoma (2015), a més de ser el director de la Revista de Psicoteràpia (on ha publicat nombrosos articles) des del 1990 fins al 2013, any que coincideix amb la seva jubilació. Aquest fet ha permès donar pas a un intens treball intel·lectual entre clínic, pedagògic i reflexiu, que culmina en llibres com Psicología de los siete pecados capitales (2018), La mente emocional (2020) i aquest original assaig escrit en català Diàlegs d’ultratomba, que el lector pot llegir al seu gust o pel mateix ordre en què l’autor inicia les imaginàries sessions terapèutiques amb personatges de ressonàncies històriques, literàries i psicoanalítiques, com per exemple Sabina Spielrein, inicialment pacient de Carl Gustav Jung (el més brillant deixeble de Sigmund Freud), i després terapeuta ella mateixa, i Viktor Frankl, jueu supervivent d’un camp de concentració nazi i psiquiatra famós per ser el creador de la logoteràpia.

No sempre els personatges triats pel doctor Villegas ho són de carn i ossos. Er és un personatge de ficció que apareix al llibre La República de Plató. Amb enginy, el doctor Villegas l’utilitza per a filosofar sobre la mateixa naturalesa de la psicoteràpia. Dimitri Karamàzov, personatge literari de Dostoievski, és utilitzat pel professor per reflexionar sobre la impulsivitat, que en aquest cas es revela com una planificació inconscient. Amb la parella Abelard i Heloïsa el doctor Villegas exposa l’amor foll, i amb Antígona mostra la fermesa de l’autonomia moral del personatge. Més propers en el nostre imaginari col·lectiu resulten les figures de Jacint Verdaguer i el seu patiment a causa del l’assetjament psicològic, o Mercè Rodoreda i el seu dolor per causa dels vincles afectius trencats. Altres personalitats fortes estimulen en el professor Villegas la reflexió sobre el narcisisme despòtic (Calígula), l’assertivitat (Ponç Pilat), les fases del dol (Ciceró), la luxúria (el rei David), la projecció narcisista en els fills (Aurora i Hildegart), la resiliència (Alfred Dreyfus) o l’eutanàsia (Simone de Beauvoir). A través de personalitats psicològicament més febles el doctor Villegas explica la tragèdia de l’anorèxia (Ellen West), la mirada alienant (Marilyn Monroe) o la dependència afectiva i el maltractament (Maria Callas).

Ja en els seus inicis en el camp de la reflexió Manuel Villegas va asseure al divan la figura mitològica de Prometeu per posar sobre la taula un tema humanístic de gran profunditat com és el desenvolupament d’un sentit moral en les persones. Amb imaginació creativa, i amb un estil amè trenat amb un sòlid bagatge acadèmic i professional, el present treball de Manuel Villegas mostra el pes que les experiències patològiques unes, o conflictives les altres, tenen d’universal en la nostra vida diària des del moment en què passem per dols i problemàtiques existencials, o podem sentir-nos maltractats, alienats o assetjats, o atrapats en passions i dependències afectives folles que ens fan sortir de mare, així com ens podem trobar presoners en la xarxa d’egoismes patològics que no porten res de bo ni per a nosaltres ni per als altres.

Si entenem la vida com un camí d’oportunitats d’aprenentatges tant si provenen d’experiències plaents com traumàtiques, potser en algun moment podrem dir, com en el seu text el doctor Villegas li fa dir al rei David respecte del seu savi fill Salomó: «Potser va aprendre dels meus errors». I és que fer-se persona és un procés evolutiu en el qual hi està implicada la consciència i el treball terapèutic és un dels camins per fer-la emergir. No en va els nostres pares i avis ens deien: «Sigues conscient» o «Posa consciència en el que fas». Són consells d’humanitat bàsica i fins i tot pràctica, perquè són ben efectius quan els incorporem en la dinàmica de viure una vida que precisament a través de la consciència va adquirint un sentit humà.