El Govern declara Bé Cultural d'Interès Nacional les Casetes de la Platja del Garraf

El Govern ha acordat declarar Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN), en la categoria de Conjunt Històric, les Casetes de la Platja del Garraf, a Sitges, i ha aprovat delimitar-ne l’entorn de protecció. El conjunt està ubicat al costat del petit nucli urbà del Garraf, a la platja i sobre la sorra. Conegut amb el nom de Casetes del Garraf, és un exemple clar d’arquitectura popular mediterrània. Es tracta de trenta-tres casetes situades en filera destinades a habitatge amb característiques volumètriques, d’acabats, cromatisme i tipologia similars, tot i que cada una manté la seva singularitat i personalitat. Totes formen una unitat emmarcada únicament per una vorera contínua de formigó que les unifica.

La seva arquitectura transcendeix l’àmbit local i es tracta, possiblement, d’un dels millors exemples d’aquest tipus d’arquitectura a la costa catalana. Les casetes són un testimoni inequívoc d’una època que caldria situar a inicis del segle XX, però també d’uns costums que es començaven a implantar en termes turístics i, fins a un cert punt, de manera sostenible. Les casetes, originalment, tenien funcions d’espais per al bany i per guardar-hi els estris de pesca, però, amb el pas del temps, van esdevenir petits habitatges.

L’any 1932, l’agrupació d’arquitectes GATEPAC va redactar un projecte d’unes “casetes de platja desmuntables”, en el qual, tot inspirant-se en el moviment modern, es reivindicava la necessitat d’uns habitatges que permetessin als ciutadans de la gran ciutat poder viure en un lloc allunyat de massificacions i en contacte amb la natura. En aquest lloc, els espais de l’habitatge havien de reunir unes característiques molt determinades que, a grans trets, coincidien amb les característiques i l’estètica de les casetes de la platja del Garraf, que s’havien construït aproximadament un any abans. Aquestes característiques són, en resum: arquitectura popular, cost reduït, mínima expressió, pla simplificat i, sobretot, allunyades de les formes acadèmiques. Aquest model de casa desmuntable, que coincidia amb les casetes de Sitges, pretenia una construcció lleugera i modulable. El fet que fossin desmuntables suposava un pas endavant, en contraposició a les que es feien fins aleshores, que no es podien desmuntar i representaven un problema urbanístic. Actualment, són un espai emblemàtic de la costa catalana, amb una arquitectura de costa absolutament singular.

Hi ha diversos motius que en recomanen la declaració de BCIN. Es tracta de valors històrics, arquitectònics, artístics i, fins i tot, d’una certa referència cultural o sociològica. Des del punt de vista històric, constitueixen el testimoni d’una època, els anys trenta del segle XX, en què el turisme no només buscava el contacte amb la natura —en contrast amb la gran ciutat—, sinó que, en casos com aquest, es feia amb una certa harmonia amb l’entorn. En l’àmbit arquitectònic, aquestes edificacions no tenen una autoria cèlebre, sinó que parteixen d’una simplicitat que té com a objectiu una utilitat molt específica.

Però l’interès principal d’aquestes casetes radica en el fet que es tracta d’un conjunt, d’una disposició unitària en un mateix indret, i que totes les cases tenen unes proporcions similars. És especialment rellevant el valor artístic que tenen, que es troba a les edificacions en si, però, sobretot, en l’estètica global que atorguen a l’espai —durant anys ja ha obtingut el reconeixement i l’admiració populars—; d’aquesta estètica en destaca el cromatisme singular.

En definitiva, es tracta d’unes construccions a les quals cal atorgar el nivell més elevat de protecció administrativa, amb el benentès que constitueixen un espai costaner que s’aparta de les construccions que durant anys han degradat la costa catalana. Aquestes casetes modestes, molt més antigues i estètiques que les edificacions de dècades posteriors, van ser pensades per respectar l’entorn natural i, al mateix temps, embellir-lo de la millor manera.