Pau Codina: el violoncel sincer

Sí: encara hi ha intèrprets que graven discos, i als que ens agrada la música ho agraïm. I encara hi ha empreses que editen discos, i Seed Music hi creu de veritat i també ho agraïm. El cas és que quan Pau Codina, a finals de l’any passat, em va dir que volia gravar un disc i em va comentar com volia plantejar-lo, em vaig posar molt content. Em va avançar que volia publicar un CD amb quatre obres per a violoncel amb una edició gràfica on hi sortissin unes fotografies fetes per ell mateix (ja trigueu a seguir-lo a Instagram: heu de saber que també és un gran fotògraf), uns poemes i uns textos explicatius de tot plegat. Em va demanar si jo voldria escriure els textos del CD i, és clar, li vaig dir que sí. Això d’escriure el llibret d’un disc és una feina curiosa, delicada i molt enriquidora. Has d’entendre de què va el projecte i adequar les paraules al conjunt. No pots anar per lliure. Un CD ha de ser una obra global, rodona, i més quan es tracta d’un CD amb un sol intèrpret. En un projecte tant personal com aquest, és el mateix intèrpret qui ha de donar el vist i plau fins i tot al color de les lletres. Només faltaria!

El cas és que li vaig dir que sí, que escriuria el llibret. Abans però, i com que el conec des que era petit, no me’n vaig poder estar i li vaig enviar una nota de veu plena d’ànims, de dubtes i de disbarats. Fa molts anys que em moc en això de la música i, què voleu que hi faci?, em va sortir un discurs una mica paternal, però ara que el CD ja és al carrer i que supera totes les expectatives que jo podia tenir, us enganxo la transcripció d’aquell monòleg, us convido a llegir-lo i, sobretot, a escoltar el disc.

“Pau, la teva noticia em fa molt feliç. Ja has deixat de ser un jove prometedor i fa anys que ets un músic de cap a peus, consolidat, en constant creixement. Ja et toca fer el gran salt i afrontar un disc en solitari. Però després d’alegrar-me per la noticia, m’han vingut els dubtes. T’ho has de pensar bé, això. Si vols encabir els més de 400 anys d’història del violoncel en un sol disc potser no te n’ensortiràs. Hauras de deixar alguna cosa pel camí. Toques un instrument que ha estat present desde sempre en el que anomenem “la música clàssica occidental”. Si toquessis el saxo ho tindries més fàcil. Però tocant el violoncel, se t’ha girat feina. Quan Vivaldi escribia els seus Concerts per a les noies violoncel·listes de La Pietà ja feia més de 100 anys que hi havia violoncels per tota Europa. Què vols fer? Vols gravar música del segle XVI, quan els consorts de violes de gamba s’ho menjaven tot i els violoncels amb prou feina començaven a treure el nas? O alguna de les primeres obres originals per a violoncel, com les de Gabrielli? O vols començar pel Barroc? Quedaria bonica alguna cosa de l’Alborea o del Corrette... Ja et veig a venir: tu vols començar amb Bach! Et conec! Al tanto amb Bach: no només és difícil, sinó que és entrar en un món inexplicable, màgic, jo diria que fins i tot místic. Ja ho va dir Pau Casals: “Bach és un miracle” I saps per què ho va dir? Doncs perquè tenia molt clar que, encara que fos el millor violoncel·lista del món, afrontar l’obra de Bach era un exercici d’humilitat. Justament tu, Pau, ets humil: mai has estat un solista d’aquests que es mengen el món, sempre has tocat des de la sinceritat i treballant com una formigueta. La teva manera d’entendre la música no és la dels focs artificials de Haendel ni la dels pinyols de Farinelli. Sempre que has tocat Bach has volgut entrar-hi a dintre tenint clar que allò que és important en aquelles partitures és la música, no pas la teva lectura. Si mantens aquests principis quan et posis davant del micròfon, endavant: el teu Bach és necessari. Però si has de fer-ho com una peça de lluïment, deixa-ho estar. No gravis Bach. A més, ja m’has avisat que voldries gravar la Suite núm.5, oi? És clar! Aquella “Sarabanda” sempre t’ha agradat i t’ha  transportat al més íntim de Bach, a la profunditat de la seva ànima. Ja ho deia Tortelier que era com l’expressió del silenci. Se’m fa difícil imaginar la cara del violoncel·lista de la cort de Köthen, cap allà el 1720, quan Bach li va plantar davant aquesta partitura. Què deuria pensar? Com deuria tocar-la? La música de Bach connecta el nostre món, el nostre dia a dia, amb la inmensitat del cosmos i amb la força de la natura. Si graves Bach, sé que no ho perdras de vista: sempre que t’he escoltat tocant Bach m’has fet sentir que formo part d’aquesta energia que alguns anomenen “la creació”. Recordes la frase complerta de Pau Casals? “La música mai no és la mateixa cosa per a mi. Cada dia hi ha quelcom de nou, fantàstic i extraordinari. Bach, com la naturalesa, és un miracle!”. Per això deixar gravada una suite de Bach és un repte majúscul, una opció que requereix humilitat i també molta valentia. Si t’hi poses, tens tot el meu suport, però... i després de Bach, què? Pensa que si graves Bach, després la cosa se’t complica. Què més voldràs posar-hi al disc? No ho tens gaire fàcil per triar obres per a violoncel sol: n’hi ha un bon grapat, però ja saps que, d’indispensables, n’hi ha ben poques. Ja imagino que no vols fer un disc que sigui un “catàleg” de la música de violoncel de tots els temps, sino que ens voldras regalar les obres amb les que t’identifiques més, amb les que et sents més còmode, aquella música que et defineix com a intèrpret... Mare meva! T’has ficat en un bon embolic. Si, com m’has dit, graves la Suite del Gaspar Cassadó pots matar diversos ocells d’un sol tret (disculpa’m l’expressió: potser per a algú que toca el violoncel i després d’haver parlat de Pau Casals, no és la frase més afortunada). Però ja  m’entens: Gaspar Cassadó va ser un virtuós, coneixia a fons l’instrument, va ser un excel·lent compositor, va néixer a la mateixa ciutat que tu i amb la Suite per a violoncel sol la va encertar de ple. Va fer una síntesi perfecta entre virtuosisme, bon gust, música internacional i música d’arrel. Un geni. No n’he sentit gaire version sinceres i tu ho faras molt bé. No aniras a buscar l’efectisme, sinó que —com sempre fas— buscaras l’essència. Coneixes bé la música catalana i coneixes bé la història de Cassadó, que no va ser de flors i violes. Malgrat el reconeixement internacional que va rebre com a músic, durant les dues guerres mundials que li va tocar viure va refugiar-se en el violoncel intentant quedar al marge de pressions politiques i no sempre ho va aconseguir. Gravaràs Cassadó? Potser sí que de Bach a Cassadó hi ha un salt molt gran, però això et deixarà espai per a la música del teu temps: m’encanta que defensis la música que es fa avui dia! No t’han criticat més d’una vegada per això? Segur que sí. Els codis de la música “clàssica” no són els mateixos que els de la música contemporània. Són uns altres. Ens hem de posar davat de les obres noves amb la ment ben oberta i sense prejudicis, i això costa molt. Però segur que triaras bé: de música contemporània per a violoncel n’hi ha molta: de fet, hi ha més obres per a violoncel sol des de mitjans del segle XX fins ara que en els 400 anys anteriors! Gravar aquesta Sonata del Crumb de la que m’has parlat podria ser un encert. És una obra consolidada, un autèntic “clàssic modern”, i no hauras de fer grans discursos per defensar-la. Només hauras de tocar-la, que no és poca cosa. En George Crumb va fer allò que només els grans creador gosen: atrevir-se a ser fidel así mateix. Ell tenia clar que calia expandir la sonoritat dels instruments, que un violoncel tocat al segle XX no podia sonar igual que com es tocava 200 anys abans. Va creure en aquesta idea i la va dur a terme fins al final. Imagina les crítiques que va rebre! Què? La gravaràs? T’he sentit tocar-la més d’un cop i em sembla que hi connectes molt bé, que entres en el joc de les variacions, en els mil i un tipus de pizzicats que demana, en el ritme i l’energia del tercer moviment, en el rasgueix de guitarra de l’inici... També em pregunto per la cara que debien posar els primers que la van sentir. Aquesta Sonata ja té 65 anys i segueix sonant agosarada i moderna. Però et conec i no en tindras prou amb una obra de fa més de mig segle: segur que vols gravar alguna peça contemporània de veritat, una del segle XXI. També tens un bon grapat d’obres per triar i remenar, perquè amb la teva experiència internacional has pogut conèixer i interpretar molta música de compositors actuals, però segur que en faras alguna de les que has pogut tocar amb el compositor davant, a que sí? D’entre les obres que m’has dit, m’ha semblat que et decantaves més pel Tombeau de Joan Magrané. Si la graves en aquest disc, aconseguiras la quadratura del cercle: és una obra absolutament contemporània (es va estrenar el 2019 a La Pedrera de Barcelona), aquest seria el primer enregistrament; a més és una peça amb un esperit molt barroc i fins i tot renaixentista: el mateix autor explica haver-se inspirat en la música per a viola de gamba del segle XVI i, per acabar-ho d’arrodonir tot, hi ha algunes de les notes d’un coral de Bach al darrer moviment com un baix obstinat, com una passacaglia. És una obra molt dramàtica, molt expressiva. Els laments reiterats funcionen com a motiu que uneix les quatre parts de l’obra i per a tu, que t’agrada anar fins al fons de la música, segur que serà un repte bonic d’afrontar. Quan vols començar? Un disc no es fan en dos dies... Però també es cert que aquest repertori ja fa temps que el treballes, que el toques, que el mastegues i que te l’has fet teu. Va: sense por. Posa’t davant del micròfon i fes-nos gaudir!”

LANDSCAPES

Seed Music (abril, 2022)

Pau Codina, violoncel

G. CASSADÓ: Suite per a violoncel sol 

J. MAGRANÉ: Tombeau per a violoncel sol 

J. S. BACH: Suite núm. 5 per a violoncel sol 

G. CRUMB: Sonata per a violoncel sol