Més que un amor del segle XXI

He volgut destacar la intervenció del jurat juvenil, perquè estic segur que la novel·la atraparà, i de quina manera, els lectors a partir dels 14 anys, cosa que no vol dir que no ho faci amb els de qualsevol edat. I ho farà, fonamentalment entre els joves, perquè l’argument es pot resumir en una història d’amor clàssica, i alhora tràgica malgrat que podem considerar que té un final feliç, i juvenil, ja que quan els protagonistes comencen la relació i es van enamorant l’un de l’altra, tenen uns 16-17 anys; una història d’amor que acaba amb trencament, malgrat que sembla que tots dos estiguin ben enamorats, perquè, com diu el Guim, el protagonista masculí de la novel·la “Ets la dona perfecta. Em casaria amb tu! Però no ara. Ens hem conegut massa d’hora. Ara el que ens toca és viure. Viure i fer coses.” (p. 56) Un primer amor i una separació que la Clara, la protagonista femenina, no acaba de superar: s’hi obsessiona, busca el Guim sempre que pot, per molt que ell en passi, visqui al màxim i faci realitat el seu somni: la moto grossa que aconsegueix als 18 anys. La moto que, a més d’un motiu recurrent al llarg de tota la novel·la, serà la causa de la desgràcia que li canviarà radicalment la vida, a ell i a tots els qui l’envolten, inclosa la Clara: té un accident i queda tetraplègic. I el té, és clar, no pas amb la Clara, a qui havia promès el seient de darrere, sinó amb una altra companya, la Xènia Boldú. A partir d’aquí i al llarg de sis anys, sembla que l’un i l’altre es dediquen a viure, que cadascú fa la seva, malgrat algunes trobades escadusseres. Ell, amb una força de voluntat i unes ganes de superació extraordinàries, lluita per ser com més autònom millor, per poder viure aquella nova vida amb dignitat i acceptació, més que no pas amb resignació, per fer possibles algunes de les coses que li diuen que per a ell ja són impossibles. Ella, vivint al màxim amb les amigues i els amics, amb una gran promiscuïtat, fent tota mena d’activitats, sobretot culturals, estudiant i fent un Erasmus a Venècia, adaptant-se a una doble solitud, la familiar (pares i germà s’han de traslladar a València per feina) i la de parella (“Una jo més sola que mai, perquè ara sabia què era no estar sola”, p. 289); sempre buscant, o potser fugint no se sap ben bé de què, tot i que ho intuïm. Sis anys així, amb aquell primer amor aparentment oblidat (si més no als ulls externs, inclosos pares i amics), però que queda ben clar que restava en tots dos com una brasa mig apagada. Una brasa que es va revifant, diríeu, amb breus contactes i amb breus missatges a les xarxes i al mòbil, però que sembla impossible que pugui tornar a esdevenir flama, perquè tothom ho veu com una bogeria, un sacrifici, un deixar de viure, si més no per a la Clara. Però en una trobada a Sitges, un 31 d’agost de 2003, sis anys després de l’accident, com he apuntat, i després d’haver conclòs, durant el sopar, que “Potser tot això s’ha d’acabar aquí. Potser ja no dona més de si.” (p. 329), de tornada cap al cotxe, una tempesta descomunal, amb llamps i trons damunt del mar, revifa aquella guspira que sempre havia restat somorta en tots dos i reprenen aquella relació que s’havia estroncat en plena adolescència. Una relació que, com queda clar a l’epíleg (p. 345-346), els porta a viure junts, a tenir fills i, és clar, a forjar un projecte de vida en comú, que encara dura, perquè, com ha apuntat l’autora en alguna entrevista i com va deixar clar a la presentació oficial del llibre a Barcelona (17-5-2022), l’obra té un gran fons autobiogràfic.

L’argument, sobretot, però també les vivències, els costums i les relacions entre els joves, atraparan els lectors, com he dit, però també hi ajudaran, sobretot per als adults, aspectes no tant de contingut, sinó més de forma, ja que Laura Gonzalvo, d’una manera molt conscient, ha tingut clar en tot moment que no escrivia ni un llibre d’autoajuda, ni unes memòries, ni un diari, sinó una novel·la i, doncs, una obra literària.

Una obra literària que se’ns fa present en tot. En primer lloc en l’estructura, formada per les tres parts clàssiques (presentació, nus i desenllaç), complementades per una breu introducció, titulada “31 de juliol del 2003”, que ens crida l’atenció sobre el protagonista masculí de l’obra, el Guim, alhora que ens deixa clar que narrarà els fets des del futur; i un “Epíleg”, que l’autora comença dient-nos que no sabia si escriure’l i que ho fa, malgrat negar-ho, seguint el recurs clàssic de la preterició: “Però no ho faré. No l’escriuré” (p. 345), ens diu un cop ja ho ha fet. Tres parts formades per cent trenta-set capítols breus, alguns reduïts a un simple paràgraf de mitja dotzena de ratlles (p. 304, per exemple), que van alternant el punt de vista de la Clara, que n’és la narradora en primera persona, amb el del Guim, les paraules del qual passen pel filtre de la Clara, que sovint ens aclareix que ho sap perquè l’hi ha explicat el Guim, com ens recorda sovint amb una frase recurrent: “Diu el Guim que...”.

En segon lloc en el registre lingüístic triat, molt útil per acostar l’obra als lectors joves: frases curtes, amb poques subordinades; formes col·loquials tant lèxiques (hi destaquen l’abundor d’apòcopes com “tetra”, per tetraplègic; “expo”, per exposició; “sélec”, per selectivitat; “uni” per universitat; “piti”, pel castellanisme pitillo, etc.) com morfosintàctiques (pleonasmes pronominals del tipus “el Guim li va demanar al seu pare” –p. 49–; combinació pronominal amb predomini de l’hi per la hi i per li ho; “no coneixe’l de res” –p. 158–, etc.); alguns castellanismes sense marcar, però sense fer-ne abús (“tragar” –p. 24–, “curro” –p. 47–, “pillar” –p. 121–...) i algun de marcat amb cursiva i tot (“joder” –p. 219–); etc.

En tercer lloc, en l’ús de recursos literaris molt propers i assequibles als joves: moltes comparacions, algunes de referides al món del còmic, del cinema o de la cançó (“com una versió allargassada de Zipi i Zape” –p. 47–; “Directa al món màgic d’Oz” –p.51–; “Em sentia com la protagonista d’una pel·lícula romàntica o d’una vella cançó del Serrat” –p. 52 –; etc.); un bon nombre de metàfores, sempre assequibles i relacionades amb temes molt importants per als joves, com aquesta referida a l’amistat: “la Mònica va arreplegar de terra, un a un, tots els trossets de Clara que el tsunami del Guim havia deixat escampats. I va començar a reconstruir-me.” (p. 110), o aquesta referida als sentiments: “Penso que la merda és millor que estigui fora que dintre. Que a dins es podreix i podreix tot el que té al costat. Que el millor és treure-la. Plorar-la.” (p. 289); nombroses addicions (enumeracions, paral·lelismes sintàctics, represes...) per remarcar o deixar ben clara la idea que vol destacar: “En el fons tots continuaven pensant, com a la generació de la meva mare i a la de la mare de la meva mare i a la de la mare de la mare de la meva mare, que posar les coses fàcils a un home és un error.” (p. 274), “Vaig sentir la seva respiració, el seu alè, la seva escalfor, la seva olor.” (p. 335), etc.

En quart lloc en els paratextos utilitzats, des del breu epígraf del doctor José Manuel Casamitjana Ferrándiz (“De los cobardes no hay nada escrito”, p. 9), que apareix com a personatge ja que és qui té cura del Guim a l’hospital de la Vall d’Hebron (p. 31); passant pels agraïments (p. 347-348) i, naturalment, l’encara més breu dedicatòria: “Al Pau” (p. 7), que, significativament, també tanca els agraïments, ja que és el seu company de vida en comú, el Guim de la novel·la.

En cinquè lloc en tota una sèrie de detalls estilístics que s’integren plenament en el relat i que el fan més literari, tot mantenint la proximitat amb els joves lectors, més realista i més versemblant i tot. En poden ser exemples la importància donada als ulls i a la mirada, de tanta tradició en la nostra literatura i en l’occidental en general: “em mirava amb els ulls, d’aquell marró càlid pel qual m’hauria deixat xuclar sencera, molt oberts.” (p. 342); el paper dels somnis, sobretot un de recurrent, que parteix d’una trobada real amb el germà del Guim, l’Oriol (p. 92-93) i que es repeteix i repeteix amb el Guim de protagonista i caminant de nou; els finals de capítol, sovint impactants, sovint metafòrics: “No s’ho podia creure. No era capaç d’assumir que l’estava deixant plantat per un paio amb cadira de rodes que ni tan sols estava segura que volgués res amb mi. (...) Sense girar-me a mirar-lo, vaig caminar fins a la meva porteria. Encantada amb el que acabava de fer i de dir en veu alta.” (p. 319); en les reflexions, breus i mai moralitzants, com aquesta en que parla de les primeres visites al Guim: “Totes aquelles visites se’m barregen a la memòria i es fonen com si fossin una de sola. Dues hores llargues en què m’asseia a la cadira i em repetia per dins que del que es tractava era de ser-hi.” (p. 85); i encara hi podríem afegir el detallisme, la documentació en tants i tants aspectes, des de termes, tics o necessitats de la lesió, passant per racons d’allò més variats de Barcelona i acabant per algun menjar o algun àpat una mica especials o per la música que més els agradava.

Una novel·la, i acabo, que enganxa per l’argument, pel realisme, per la versemblança, per l’emotivitat i també, com he intentat d’apuntar, pels valors literaris que conté.

Títol: La llista de les coses impossibles
Autora: Laura Gonzalvo
Editorial: Columna
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2022
Nombre de pàg.: 348