Un viatge per les ciutats de la música

“Puc assegurar que Viena és la capital de la música, però si ho dic molt fort de seguida em sortirà un francès dient que la capital de la música és París, un anglès dient que ho és Londres, un italià defensant Venècia o Milà, un americà proposant Nova York o fins i tot un català dient que la capital més musical és Barcelona”. Amb aquestes paraules comença la nostra conversa amb David Puertas, que ha escrit el llibre “Las rutas de la música clásica” publicat per Redbook Ediciones i que des d’ahir ja es pot trobar a les llibreries. La presentació serà el proper 27 de setembre a les 19h. a la Biblioteca Manuel de Pedrolo de Sant Pere de Ribes.

David Puertas compagina la seva feina de professor de música a l’Institut Can Puig de Sant Pere de Ribes amb la divulgació musical. Col·labora amb les institucions més rellevants del país — com L’Auditori, el Palau de la Música o el Caixaforum—, i també amb les millors orquestres, bandes, cobles i corals del territori. En els darrers anys ha escrit una dotzena de llibres dedicats a la música clàssica, a l’òpera i també una novel·la. En aquesta ocasió ha centrat la seva recerca en el paper musical que han jugat algunes de les ciutats més importants del món.

— Les ciutats són un imant per la música?

I tant! Pensa que els músics, històricament, per guanyar-se la vida, sempre han hagut de diversificar molt la seva feina: atendre els encàrregs de l'església, els de la noblesa, els de la burgesia, els del públic general, cantar, tocar, compondre, publicar, donar classes... Tota aquesta activitat era molt difícil de fer des d'un poble i per això molts anaven cap a les ciutats a buscar feina. Les capitals europees eren grans centres de producció musical i un músic podia acabar tenint un sou més o menys digne si sabia vendre bé les seves habilitats. Avui dia encara són pocs els músics que es dediquen a una sola cosa. Potser l’excepció són els membres d’una orquestra simfònica amb sou a final de més; i fins i tot aquests, per la tarda donen classes!

— Per això la llista de músics que van passar per Viena és tant extensa?

Sovint em pregunten com és que tants músics van morir a Viena i jo explico que, més que morir, el que passa és que molts músics hi van anar a viure, a buscar la subsistència. Vivaldi, Mozart, Beethoven, Brahms, Mahler... La llista de vienesos d'adopció és llarguíssima i d'una qualitat excepcional. Però no és extrany: a Viena hi vivia una família imperial melòmana que gastava molts diners en música i, per mimetisme, la resta de la noblesa també va convertir la música en una de les principals activitats culturals i socials de la ciutat.

— El que està clar és que, per a fer música, calen diners, però no sempre els diners arriben als músics.

De músics rics no en trobem gaires, però al llibre sí que en surten alguns: Johann Strauss, per exemple, va fer una fortuna tocant valsos, i a Verdi també li va anar molt bé amb les òperes. Però els més famosos —com Bach, Mozart, Beethoven o Vivaldi— de calers no en van fer gaires. La seva era una feina artesanal, de supervivència i sempre al servei d’algún poderós. Els calers, en la música, no arriben fins al segle XIX i en comptades ocasions.

— Tots aquests que has esmentat van ser grans viatgers?

Déu n’hi do! Guanyar-se la vida amb la música és complicat i has de voltar molt. Mozart es va passar un terç de la seva vida viatjant, buscant un sou per les ciutats importants d’Europa: Munich, París, Londres, La Haia, Praga… I Vivaldi també va viatjar molt, sobretot per ciutats italianes fins que va anar a parar Viena, on va morir. Bach i Beethoven no es van moure tant. Al llibre parlo de moltes ciutats i hi ha un bon grapat de compositors que sempre hi apareixen, sembla que estiguin a tot arreu: Verdi, Strauss, Mozart, Stravinsky, Albéniz…

— Isaac Albéniz també?

Aquest va ser un viatger incansable! Ja de ben petit s’escapava de casa i, com que era un virtuós del piano, tocava en cafès i tavernes i així es pagava el passatge en diligència i fins i tot en vaixell. Va tombar durant tota la vida per Europa, Llatinoamèrica i els Estats Units.

— Potser, parlant només de 14 ciutats, se t'han quedat moltes històries a la cartera…

Sí, segur que n’han quedat. Però encara que les ciutats protagonistes són 14, en realitat al llarg del llibre n'apareixen més de 60. Per exemple, no he dedicat un capítol a Cremona, la ciutat dels violins on van treballar els millors luthiers de la història, però aprofito per parlar-ne al capítol de Venècia, que està a dues hores i mitja en cotxe. També parlo de Berlín, de Los Angeles o de Budapest sense fer-hi una parada concreta.

— Em dèies que aquest llibre és una guia de viatges una mica diferent.

Pot funcionar com a tal per conèixer una part de la història de les ciutats que volguem visitar, però no està pensat com a guia de viatges. Les rutes de les que parla el títol són rutes musicals que, a vegades, es desenvolupen en tres segles diferents. Més aviat és una guia musical que posa l’accent en el lloc on van passar les coses. Per exemple: si algú vol anar a visitar Leipzig li recomano molt que llegeixi el capítol que li he dedicat perquè aprofitarà millor la seva visita des del punt de vista de la música. Podrà anar a veure els llocs concrets en els que situo Bach, Mendelssohn o Wagner, podrà fixar-se en alguns detalls que normalment no apareixen en les guies generals i segur que li agafen ganes de passar per aquells carrers o places que esmento al llibre on aquests grans músics hi van estar i van deixar-hi petjades que encara ara es poden veure.

— He pogut llegir algunes històries increïbles, com l'assassinat d'un compositor italià, la fabricació d'un instrument de tres metres d'alçada o l'estrena del Bolshoi de Moscú amb un català al capdavant.

Aquestes són algunes de les històries musicals que apareixen al llibre, sempre explicades en el context del lloc on es van produir. El cas de l’italià assassinat, per exemple, ens permet viatjar per les diferents ciutats on va viure Alessandro Stradella (Roma, Venècia, Torí i Gènova) mentre fugia del sicari que el volia matar per un afer de faldilles. El súpercontrabaix de més de 3 metres d'alçada es va construir a París, però resseguint la seva pista visitem Viena, Londres, Milà, Phoenix i Montreal. I això del català a Moscú sorprèn, però estem parlant d'un dels millors compositors d'inicis del segle XIX, el barceloní Ferran Sor, que també va tenir una vida viatgera: Barcelona, Madrid, Màlaga, París, Londres, Moscú... Un cul inquiet!

— Un element que s'agraeix molt és la proposta d'audicions musicals que hi ha a cada capítol. Fins i tot heu creat una llista a Spotify amb les músiques del llibre!

Crec que és indispensable escoltar la música de la que s'està parlant. A mi m'agrada molt la divulgació musical, en sóc un apassionat, però l'objectiu final de la meva feina és que s'escolti la música. Per això hem posat a cada capítol un codi QR que permet, amb el mòbil mateix, escoltar alguna de les obres musicals que s'han esmentat en aquelles pàgines. És molt interessant reviure la història de l'estrena de l'òpera "Goyescas" d'Enric Granados a Nova York, i acompanyar-lo fins a Washington a tocar davant del president dels Estats Units, i pujar amb ell al vaixell de tornada i ser espectadors del trist final en el que Granados i la seva esposa moren ofegats al Canal de la Mànega perquè un submarí alemany va torpedinar el vaixell en el que viatjaven. Tot això serveix per alimentar el cuquet de la curiositat i, per força, ha de desenvocar en l'escolta de l'obra musical que va propiciar totes aquestes aventures.

— El pròleg del llibre, escrit per Alberto Sampablo, parla d'això: de la teva traça en despertar la curiositat.

És que aquí està la clau de la divulgació: no en deixar anar dades i més dades sinó en despertar l'interès. L'Alberto és una de les persones que més en sap de música clàssica en aquest país. No solament d'història i d'interpretació, sinó també de gestió. Ha estat al capdavant de l'Orquestra Simfònica de Barcelona, de la del Vallès i de la de Cadaqués. Aquesta experiència en la gestió musical li ha fet veure que, per omplir auditoris, no n'hi ha prou amb tocar bé: s'ha de despertar la curiositat del públic, oferir propostes interessants, punts de vista diferents. Això és el que intento fer en la meva feina de divulgador: explicar amb profunditat aspectes de la música, però partint d'un fet concret que desperti les ganes de conèixer.

— Per acabar: et queda algun viatge musical pendent?

I tant! Me'n queden dotzenes! Algunes de les ciutats que apareixen al llibre no les he pogut visitar encara. He escrit sobre elles a partir de la documentació que he trobat, d'entrevistes a gent que hi ha estat i també gràcies a que tinc un germà que acompleix totes les característiques del músic-viatger que tants cops apareix al llibre. El meu germà és intèrpret de música antiga i viatja per tot el món amb l'orquestra de Jordi Savall, així que quan necessito una fotografia o unes dades del Carnegie Hall de Nova York o de l'Hermitage de Sant Petersburg, li faig un whasapp i em respon: "Ah, perfecte, cap problema: hi toco el mes vinent". Mentre escrivia el capítol de Viena el vaig trucar i, justament, estava de gira per Àustria, així que li vaig fer un llistat de les fotografies que necessitava i va dedicar dos dies a tombar per la ciutat fotografiant tot el que li vaig demanar: el cementiri, el Musikverein, la sala dels Nens Cantors de Viena, la catedral... Tot un luxe!