Un variat recorregut poètic

Ramon Alabau i Selva (Ripoll, 1947) és un professor d’institut que, com tants altres de l’ofici, ha fet crítica literària i ha escrit obra pròpia al llarg de tota una vida, per molt que només n’hagin pogut fer algun tast lectors sobretot de Girona, ja que ha publicat en algunes revistes, com ara la Revista de Girona, a més d‘una plaquette a la col·lecció “Senhal”, Fulgors i ombres (Ajuntament de Girona i Llibreria 22, 1999), els poemes de la qual obren el volum que comento. Ara, a punt de fer els setanta-cinc anys, ens ofereix, en bona part instigat pels amics esmentats a la dedicatòria (p. 5), una antologia del que podem considerar el millor de la seva producció poètica: Pòsit de cendra. Com sintetitza Xavier Rivero, un exalumne de fa més de cinquanta anys (p. 11), al pròleg del volum: “PÒSIT DE CENDRA és un Univers amb una complexitat dialèctica envejable, on res no és lineal ni previsible. El discurs poètic canvia en funció del JO poètic i es deixa dur per prismes i visions molt diferents segons els diferents “capítols” de cada seqüència de poemes.” (p. 12)

La diversitat apuntada per Rivero, habitual en antologies com la present, és una de les característiques del volum, tant pel que fa als continguts, com als aspectes formals dels poemes. La diversitat formal la veiem en l’estrofisme triat, que va des de llargues tirallongues, passant per estrofes de quatre versos, però també de cinc, de sis, de nou..., així com haikus, sonets, cal·ligrames...; també la veiem en els versos, que tant poden ser lliures com blancs i d’un nombre de síl·labes també molt variat: hi predominen els decasíl·labs, però també hi trobem alexandrins, al costat de poemes formats per versos de tres, quatre, cinc, set... síl·labes. I encara la veiem en la tipografia, ja que s’hi fan servir diversos tipus de lletra, així com diversos cossos. Els “Cal·ligrames” (p. 129-135) en són el millor exemple, però també seccions com “Dubtes del corrupte”, “Els mots”...

La diversitat de continguts la deixa ben clara Joan Manuel del Pozo, ripollès com l’autor i amic d’aventures teatrals durant anys, a l’epíleg titulat “Carta a l’amic poeta” (p. 147-154): “diria, per tancar amb la idea de Hölderlin, que ens ajudes a fixar “allò que roman”, a identificar punts vitals de referència, a gaudir de la riquesa de la nostra llengua, a evitar la fragmentació de l’experiència i la seva dissolució en el magma de la caducitat temporal. Una tasca de gran valor literari i humà.” (p. 154) Uns continguts que van des de les reflexions profundes sobre el temps, la memòria, la infantesa, l’oblit, les arrels...; al costat de la corrupció, l’egoisme, la repressió, l’exili... Uns continguts que en més d’una ocasió tenen arrels franceses, tant implícites com explícites, en bona part fruit de la seva tasca docent. En són bon exemples les seccions “Traduccions de cançons de Brassens” (p. 137-145), que inclou quatre temes (“Rita”, “Don Juan”, “La marxa nupcial” i “Els enamorats del passeig Ragull”) del popular cantautor i poeta; així com la secció “Dubtes del corrupte” (p. 73-81), sis versions totalment lliures, i en algun cas paròdiques, de Villon, Corneille, Ronsard, Lamartine, Du Bellay i Paul Éluard.

De les setze seccions, o apartats, del volum, que lògicament no puc comentar amb detall en aquesta ressenya, en vull destacar una, “Camí de la retirada” (p. 35-43), ja que m’ha cridat l’atenció des de diversos punts de vista, alhora que m’ha colpit, si em permeteu l’expressió, per la claredat i alhora poeticitat amb què Alabau ens hi presenta uns fets tan durs i tràgics com la fugida, a ple hivern i Pirineu enllà, de milers de republicans cap a l’exili. A través de comparacions, d’imatges i de metàfores carregades de dolor, de pors, d’incerteses (“com un Ter/ a la inversa/ vers els cims/ pugen ombres”, “sóc crepuscle sense albada”, “Tinc l’ànima llastada d’esgarranys”...); a través de mots carregats de negativitat (“desvalguts”, “sense arrels”, “cors vençuts”, “negra petjada”, “desfici”, “exili”...); a través de diversos jo poètics, que ens permeten de tenir versions diferents d’uns mateixos esdeveniments (un fins i tot és la veu d’una nena que fuig amb la mare i “la nina que els Reis em van portar encara no fa un mes”, un dels pocs textos escrits en prosa, poètica val a dir-ho, del recull); Alabau ens mostra la duresa de les guerres, dels exilis i de les pèrdues de tota mena que comporten. Una d’aquestes pèrdues, com deixa clar el poeta, és “la pèrdua de la identitat lingüística dels exiliats republicans catalans” (p. 41). Una pèrdua que ens presenta a través d’un poema, convertit en tres gràcies als jocs tipogràfics i a una de les feines de l’autor, la traducció. Es tracta del poema “Exilis”, en què el jo poètic, que hem d’identificar amb un dels nombrosos exiliats del 1939, se sent “exclòs”, “proscrit”, perdut”, en el seu “present d’arç”; poema que tot seguit es converteix en “Ex l s”, amb la pèrdua de les vocals ja al títol, pèrdua que esdevé més profunda al llarg del text, que ha quedat reduït als mots negatius del poema, mentre els positius s’han anat difuminant (el joc tipogràfic amb la intensitat de la tinta hi és clau); i poema que finalment esdevé “Exils”, ja escrit totalment en francès, des del mateix títol. Només pel fet d’haver descobert aquesta secció, “Camí de la retirada”, ja estic content d’haver llegit Pòsit de cendra, el primer llibre de poemes d’en Ramon Alabau. Llegiu-lo i ja me’n direu el què. I de ben segur que, com jo ja faig ara mateix, direu: “Ramon, si us plau, deixa’ns llegir més obra teva, que de ben segur deus tenir guardada en algun calaix o al disc dur de l’ordinador”.

Títol: Pòsit de cendra
Autor: Ramon Alabau i Selva
Editorial: Maideu, SL
Lloc i any d’edició: Ripoll, 2022
Nombre de pàg.: 154