Una injecció d’autoestima

Aparentment es tracta d’una típica novel·la de les anomenades d’institut: protagonista estudiant de 15 anys, arraconada per voler ser ella mateixa i, doncs, tractada de friqui; primers amors, gens convencionals en aquest cas, tot sigui dit; pes de les xarxes socials... A mesura que avancem en la narració, però, ens adonem que l’obra s’allunya dels tòpics, tant pel que fa a l’estil com als continguts, que ens enganxa i que, sota una temàtica aparentment frívola, amaga tota una sèrie de valors que és important de fer arribar als joves, cosa que l’autora aconsegueix sense cap ombra del didactisme ni del moralisme que tan mal han fet a la LIJ.

La novel·la se centra en un estiu frenètic que la protagonista i narradora en primera persona, l’Àlex (pessimista, cagadubtes, exagerada, fan de la ciència ficció...), en companyia, voluntària, de la Carla (la Rei de Reus a les xarxes) i de la mare, imposada ja que és menor d’edat, viu arran de l’assistència a una convenció de fans d’una sèrie de moda, Doctor interespacial. Una assistència que, com diu en més d’una ocasió, li canvia la vida; fet que anem descobrint que és ben cert, ja que li dona seguretat en ella mateixa, descobreix l’amistat i l’amor, però també les intrigues i les traïcions, li obre nous horitzons... Un argument ben travat, ben resolt, ple de moments emotius, sorprenents, intrigants... Només hi faria un retret, perquè en el tema escolar hi ha un lapsus que s’hauria hagut de tenir en compte: no pot ser que, sent gairebé a final de curs (p. 19 i 27) i tenint tantes ganes com té, l’Àlex, de fer contents els pares, de ser “la filla perfecta” per poder anar a la convenció (p. 33 i altres), no hi hagi la més mínima referència a exàmens finals, a notes...

Pel que fa a l’estil, m’atreveixo a dir que tot són troballes: el narrador protagonista, proper (s’adreça al lector, a qui tracta com un igual), versemblant (narra des del futur)...; l’estructura: deu capítols i un epíleg, precedits d’una mena d’introducció (recuperada a les p. 54-55) que crea intriga i expectatives; la tria de recursos literaris molt creatius i propers al lector, com les comparacions, les metàfores i les exageracions (un tret caracteritzador de l’Àlex); l’ús de leitmotiv molt encertats, tant generals, com per exemple el dels grups socials de l’institut, convertits en peixos d’una gran peixera; com parcials, com ara l’olor de vainilla de la Carla, que tant enamora l’Àlex; nombrosos paratextos, entre els quals destaquen els epígrafs introductoris de cada capítol, tots relacionats amb els gustos literaris i cinematogràfics de l’Àlex (i de molts dels possibles lectors), i sempre en versió original en anglès; el registre, col·loquial, amb força diàlegs i nombrosos anglicismes (sempre marcats en cursiva) propis tant del llenguatge tecnològic com de l’argot juvenil; la llengua, rica, propera a la protagonista-narradora i als possibles lectors. Però, en aquest apartat, és on hi he de fer un nou retret: els diàlegs i els textos del narrador estan plens de castellanismes, tant lèxics (escoltar per sentir, desvetllar per desvelar o revelar, “de peu” per dempeus o dret/a, “anar de rosetes”...) com morfosintàctics (abús del verb donar i dels possessius, manca de pronoms en i hi...); castellanismes que dubto que, en la majoria dels casos, siguin conscients, ja que, a diferència dels anglicismes, no estan marcats en cursiva i són molt freqüents en el valencià col·loquial. Una bona novel·la, que de ben segur pot ser una bona lectura per a l’ESO, però que esperem que en una propera edició es corregeixi a fons.  

Títol: Piranya social
Autora: Mariló Àlvarez Sanchis
Editorial: Sembra Llibres
Lloc i any d’edició: València, 2022
Nombre de pàg.: 116

Pere Martí i Bertran (Professor i escriptor)