Cartes sinceres i humanes

Les commemoracions oficial sovint ens deparen sorpreses agradables, moltes vegades amb la recuperació de textos descatalogats o inèdits de la personalitat homenatjada. L’any 2019 vam commemorar el centenari del naixement de l’escriptora i activista política Teresa Pàmies (Balaguer, 1919- Granada, 2012) i al cap de dos anys (al Pla de Palau, amb tranquil·litat i pau, ja diu la dita) hem pogut gaudir d’una interessantíssima selecció de cartes seves, majoritàriament inèdites, seleccionades per la curadora, la professora i assagista Montserrat Bacardí, i un dels fills de Teresa Pàmies, també escriptor, Sergi Pàmies, que prologa l’edició. El volum consta de trenta-dues cartes, d’entre el centenars que en devia escriure, com apunta M. Bacardí a la nota introductòria (p. 16), trameses des de llocs molt diversos (París, Barcelona, Chicago...) i adreçades, sobretot, a familiars (pare, germà i fills), però també a companys escriptors, a editors... Són majoritàriament en català, però també n’hi trobem cinc en castellà i una en francès. Les complementen sis fotografies, majoritàriament de l’arxiu familiar, cinc cobertes d’alguns dels seus llibres esmentats a les cartes, així com dos originals, un de manuscrit i l’altre de mecanografiat.  Les cartes, que són un recurs habitual en la seva obra narrativa, com apunta M. Bacardí (p. 14), semblen escrites amb una clara voluntat literària i social i tot, com podríem deduir d’unes paraules adreçades al seu fill Sergi, que era fora fent el servei militar: “continua escrivint les teves cartetes, que algun dia potser tindran una significació o un valor testimonial que ultrapassi la crònica familiar, i perdona la petulància.” (p. 98) No cal dir que les del recull la ultrapassen sobradament, fins i tot les familiars, ja que hi ha una gran presència de l’exili i de les seves conseqüències, una sèrie de reflexions sobre política i ètica d’allò més interessants i vàlides encara avui dia... I és així, gosaria dir, perquè Teresa Pàmies s’hi mostra d’allò més humana i sincera, tant en temes familiars com editorials o culturals. A més a més són una mostra de la seva vasta cultura i del bagatge lector que l’acompanya. Els seus comentaris, per exemple, del volum A hores petites, de Joan Vinyoli (p. 99-110), són d’una agudesa i profunditat pròpies d’un bon crític literari i contenen fragments d’una gran bellesa, que diries que són tan elaborats com ho poden ser els seus escrits pròpiament literaris: “El pas del temps, per a aquells que viuen realment la vida, produeix una malenconia rabiosa, una mena de rebel·lió de tots els sentits, que es neguen al declivi. El poeta ho fa sense amargor, però amb una força tel·lúrica. No espanta saber que et fas vell si ets capaç de viure intensament (...)” (p. 99).

Res, unes cartes que no us deixaran indiferents i que us faran venir ganes d’endinsar-vos en la vida i en l’obra d’una dona encara massa poc coneguda i valorada entre nosaltres.

Títol: «M’agrada escriure. M’agrada rabiosament» Cartes (1938-2002)
Autora: Teresa Pàmies
Editorial: Institució de les Lletres Catalanes
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2021
Nombre de pàg.: 116