Joaquim Mir, 150 anys del seu naixement

No tindrà Any Mir, no és a la llista de les commemoracions de la Generalitat de Catalunya, i no és pas que el pintor no tingui un gran valor creatiu i força anomenada. Caldrà, doncs, que siguem els qui estimem l’obra pictòrica de Joaquim Mir qui li fem el recordatori i homenatge.

Després de la seva mort, i també fruit de les circumstàncies ambients, la llum dels artistes passa per temporades fosques, sojorna en petits o grans purgatoris. Joaquim Mir, però, ja des dels anys setanta té un bon lloc en l’olimp de l’art i l’hauria de tenir en permanència. La seva obra plàstica, que li ha valgut diverses etiquetes acadèmiques: postmodernista, postimpressionista, simbolista, que ell sempre va superar amb l’alè titànic dels grans pintors, imanta la mirada: les seves pinzellades decidides ens recorden la saviesa d’una espontaneïtat creativa innata. Mir portava la pintura en el seu ADN. Es va formar a l’Escola de la Llotja, però el seu estil és tan indòmit com ho era la seva personalitat. Mir va practicar un art que combina la figuració amb l’abstracció, i en el seu giny hi destaca el que en podríem dir «la paleta Mir»: els seus colors i textures, l’harmonia i equilibri d’un caos salvatge.

La figura de Joaquim Mir i Trinxet és apreciada a Vilanova i la Geltrú, on va viure un terç de la seva vida, on va construir la seva casa. Obres seves de gran format pengen de les parets de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, formen part de la cultura artística de la ciutat, les podem admirar d’a prop, apreciar el seu tremp.

Es conten moltes anècdotes i categories de Joaquim Mir: era un home peculiar, la seva personalitat tenia un punt tant d’humorística com d’irreverent. N’explica un gavadal l’escriptor Oriol Pi de Cabanyes al seu llibre Passió i mort de Joaquim Mir (Parsifal Edicions, 2004). En aquest assaig, Pi de Cabanyes, que parla tant de l’home com de la seva obra, n’assaja un bon estudi, centra el seu text en l’episodi, amb l’expedient policial en mà, que va enfonsar el caràcter alegre del pintor Joaquim Mir: el franquisme el va acusar –no pas de forma anònima, a l’expedient hi consten noms-, d’«auxilio a la rebelión» i encausat per «responsabilidades políticas». Joaquim Mir va estar un temps a la presó de Vilanova acusat amb aquests càrrecs polítics de connivència amb la República. Ja es veu, ara que en tenim tantes perspectives, com les van gastar els vencedors de la Guerra Civil espanyola punint fins i tot personatges fora del món polític i intel·lectual com Joaquim Mir.

¿Algú amb un capteniment assenyat pot imaginar Joaquim Mir més enllà de pintar, si bé era naturalment republicà i catalanista? Joaquim Mir no va entendre, no podia entendre, per quina raó se l’havia perseguit, condemnat i empresonat. Va morir el 27 d’abril de 1940, poc temps després de sortir de la presó. Només tenia 67 anys i tot el talent del món per continuar pintant amb mestria. Però com una piconadora de talents i voluntats, el règim colpista i sediciós, si bé victoriós en la contesa fratricida, s’estimava més tenir els connivents amb la legítima República, votada pel poble, en foses o tombes, per grans que fossin la seva bondat, intel·ligència o art.

A l’entrada mateix del cementiri de Vilanova i la Geltrú, a mà esquerra, es troba la tomba de Joaquim Mir i Trinxet. Coincidint amb el dia 6 de gener, damunt la llosa algú, tal vegada el fill, ha dipositat una corona de llorer amb un llaç de la senyera. ¿Què havia de ser, aquí, aleshores, un home del seu temps, fins i tot algú com Joaquim Mir que deia «jo pinto i prou», sinó naturalment republicà i catalanista?