El Garraf a la revista 'La Mainada'

Es tracta d’una revista infantil d’arrels clarament catalanistes, catòliques i noucentistes pensada per a la formació i l’entreteniment dels infants i joves de Catalunya, que es veuen com el futur del país. En són les ànimes Avel·lí Artís i Balaguer (1881- 1954) i Joan Laguia i Lliteras (1890-1937) i compten amb un esplet de col·laboradors que impressiona i amb uns mitjans certament importants per a l’època. En part va néixer per intentar mitigar la influència i el predomini d’En Patufet entre els infants i els joves, ja que la revista, nascuda l’any 1904 i ben consolidada a la dècada de 1920, no acabava de fer el pes a una part de la intel·lectualitat, la més propera al noucentisme, la més urbana, la més oberta a Europa, ja que la considerava excessivament ruralista, popular i localista. És per això que intel·lectuals de la talla d’un Josep Carner, un Carles Riba, un Antoni Rovira i Virgili, un Marià Manent, una Clementina Arderiu, una Lola Anglada...  hi són presentats com a col·laboradors des del primer número. Però a La Mainada ben aviat hi van col·laborar, i de maneres molt diferents , molta més gent, molt diversa i d’arreu de Catalunya. Com que la presència del Garraf no hi és gens menyspreable, m’ha semblat que valia la pena d’oferir-ne un tast, sense cap ànim d’exhaustivitat que quedi ben clar, als lectors de l’EixDiari, que, qui sap, potser hi descobriran algun avantpassat, algun conegut de la família o alguna anècdota que desconeixien.

En primer lloc vull destacar la figura de Víctor Balaguer (1824-1901), tan lligat a Vilanova i la Geltrú, malgrat no ser-ne fill, ja que és dels pocs literats morts (Jacint Verdaguer n’és un altre) de qui es publica alguna obra. Al número extraordinari dedicat a l’11 de setembre (núm. 14 , del 9-9-1921), s’hi publica “¡Abaix la Ciutadela!”, un poema, datat l’any 1862, per demanar l’enderrocament de la Ciutadella, perquè  “sos records no són de glòria,/ sos records en són de sang.” (p. 233/21).

En segon lloc, tot i que pot semblar anecdòtic, la presència com a col·laborador esporàdic, del mestre lleidatà Fermí Palau Casellas (1894-1966), que va ser un home d’allò més compromès amb el món de l’ensenyament i que exercí alguns anys a Vilanova i la Geltrú. La Mainada, que donava molta importància a l’educació dels infants i dels joves, va comptar amb una bona colla de col·laboradors ensenyants. Fermí Palau hi publica el poema “Elogi de l’infantesa”, dedicat  als seu “nebodet Ferran Costafreda” i signat a Albesa (Lleida) (p. 442/21) i les narracions ”L’aprenent de fuster” (p. 904-90/22)i “Penediment” (p. 32-33/23). Al Calendari de 1923 hi publica el poema “Nit de Reis”, il·lustrat per D’Ivori (p. 86).

En tercer lloc, l’única col·laboració del jove Avel·lí Artís i Tomàs, molt lligat al Garraf, on va morir, ja que es tracta del que després seria el reconegut periodista i escriptor que va fer famós el pseudònim “Sempronio” (Barcelona, 1908-Sitges, 2006). Al Calendari de La Mainada del 1923,  hi fa la crònica de l’experiència viscuda a Calafell com a participant  a les Colònies Escolars organitzades per l’Ajuntament de Barcelona que van tenir lloc  al municipi del Baix Penedès l’any 1922. Ho fa amb un reportatge de dues pàgines, amb fotografies incloses, titulat “La República d’Infants ‹‹Vilamar›› de Calafell” (p. 38-39).

En quart, una presència en un dels nombrosos concursos de la revista, que  consisteix a resoldre un trencaclosques obra del pintor olotí Josep Berga i Boada, amb premis de llibres per als lectors que el resolen. Hi participen molts infants d’arreu de Catalunya i d’altres indrets i tot, i hi trobem un participant de Vilanova i la Geltrú, en Josep R. Sabaté (p. 170/23).

En cinquè i últim, el més especial i participatiu, té relació amb el primer concurs de la revista“Els Campanars de Catalunya”, que s’adreça a “els nois o noies aficionats al dibuix” i consisteix a enviar un dibuix d’un campanar del poble o de la ciutat “fet a la ploma, amb tinta negra”. Va ser un concurs d’un èxit extraordinari que va fer que des del núm. 3, del 24-6-1921, fins al núm. 54 , del 16-6-1922, s’anessin publicant setmanalment campanars i més campanars d’arreu de Catalunya, alguns de repetits val a dir-ho, amb el nom, les inicials o el pseudònim de l’autor i de vegades amb l’edat i tot, i el nom de l’església i de la població on es troba. Al núm. 27, del 9-12-1921, ja anuncien que han de tancar l’acceptació de nous treballs, perquè n’han rebut uns mil dibuixos i es veuen desbordats. N’hi ha uns quants del Garraf, sobretot de Vilanova, la qual cosa ens permet de deduir que la revista hi tenia bona acollida i que segurament també un bon nombre de subscriptors. Sense ànim d’exhaustivitat, n’he triat una mostra que, ordenats alfabèticament per poblacions, us ofereixo tot seguit. Llàstima que no en puguem reproduir els dibuixos, ja que són un bon model de com van veure els campanars  els infants i joves l’any 1921:

Sitges: Església parroquial, per Pere Morató, d’11 anys (p. 260/21).

Vilanova i la Geltrú: Església de Santa Maria, per J. Galceran (p. 84/21). Església de Sant Antoni, per J. Galceran (p. 122/21); per F. Fosas Alegret (p. 244/21); per Jaume Rovira (p. 341/21); per C. P. Amat (p. 361/21). Església de la Concepció, per Jaume Rovira (p. 391/21).

Valgui aquesta breu aproximació, des de l’àmbit local, a una revista, el doble centenari de la qual (de naixement i de defunció) no hauria de passar tan desapercebut com està passant.

Nota 1: Tot i que la llengua de La Mainada és cent per cent fabriana i segueix la normativa de l’IEC, hi ha alguns mots, construccions morfosintàctiques... que se n’aparten (“per que”, “de que”, “veiam”, “Avelí”, “Port-bou”...). Les he mantingudes sense marcar-les amb el –sic– preceptiu, per no carregar les citacions.

Nota 2: Per simplificar i no allargar la identificació del número de revista, la data de publicació i la pàgina on es publica el text o la il·lustració esmentats, només dono la pàgina (la revista té paginació anual) i l’any abreujat: per exemple p. 171/21 o p. 104/22. Faig el mateix en el cas dels dos Calendaris de La Mainada, que tenen paginació pròpia.

Pere Martí i Bertran (Professor i escriptor)