L’Estaquirot Teatre s’acomiada després de 50 anys entre titelles: “Hem pogut viure d’una feina que ens ha apassionat”

La companyia de titelles l’Estaquirot Teatre compleix 50 anys, una efemèride rodona amb la qual els seus tres components han decidit jubilar-se. “Ara encara tenim energia i no volíem acabar esgotats”, expliquen a l’ACN des del seu taller de Vilanova i la Geltrú, entre somriures. Olga Jiménez, Albert Albà i Núria Benedicto deixen enrere una infinitat de petits personatges, decorats artesanals i històries explicades a escenaris d’arreu de Catalunya i l’estat espanyol. Han estat més de 40 espectacles i prop d’11.000 funcions. Aquest divendres comencen les cinc últimes representacions al Teatre Principal. Asseguren que marxen amb una barreja “d’il·lusió i gratitud”: “Hem pogut viure d’una feina que ens ha apassionat”.

El 1973, una jove parella de vilanovins d’escassament 17 anys, entusiastes del món teatral, van endinsar-se a la interpretació de titelles infantils, fins aleshores un món pràcticament desconegut per ells. L’Olga Jiménez i l’Albert Albà posaven en marxa l’Estaquirot Teatre sense imaginar “ni molt menys”, que començaven una llarga trajectòria de 50 anys plens d’èxits i reconeixements. L’últim, la Creu de Sant Jordi de la Generalitat.

Deu anys després d’iniciar les primeres funcions s’hi sumava la Núria Benedicto. Des d’aleshores, els tres han estat l’essència d’una companyia “100% artesanal”. Des de la creació de la història, fins la fabricació dels personatges, passant pels decorats i la il·luminació. Els tres creen els seus espectacles íntegrament. “Ens agrada molt l’expressió artística en conjunt, però, quan vam començar, anàvem amb una sabata i una espardenya”, recorden Benedicto i Jiménez, que relaten com els primers Festivals de Titelles de Barcelona van ser “una porta oberta al món”.

En aquells festivals van descobrir els espectacles per a adults i nous mètodes de creació que els van animar a “afrontar nous reptes”. Jiménez diu que no els va quedar més remei que “aprendre sobre la marxa, per nassos, perquè anys enrere no hi havia ningú que construís res”. Recorden com al sector tan sols hi havia nou o deu companyies, “totes molt interrelacionades”, i expliquen que “l’assaig-error” els va dur a perfeccionar-se i crear un “segell” propi, basat en titelles manipulades a la vista i espectacles on ells tres també intervenen com a actors.

Ara celebren que el sector hagi evolucionat, amb empreses especialitzades en titelles o escenografia, i un ventall molt més ampli d’espectacles per a tots els públics, els quals combinen l’oferta més clàssica amb d’altra més experimental. Consideren que les desenes i desenes de companyies actuals evidencien que és un món que gaudeix de “molt bona salut” i auguren que això propiciarà que encara sorgeixin més propostes.

Mentre observen la transformació del món titellaire, relaten que han decidit jubilar-se “perquè és el moment idoni” i perquè la intenció sempre havia estat “plegar de forma conscient, no per problemes de salut”. “50 anys és una fita molt bonica”, ressalten. La decisió la van prendre just després de la pandèmia, quan havien de valorar si començaven a crear un nou espectacle.

L’arribada imminent del 50è aniversari i el fet que el procés de creació i estrena d’un espectacle són quasi tres anys els va fer adonar que era el moment de plegar. Jiménez diu que no volien acabar “esgotats”, i considera que posar en marxa una nova producció “era excessiu” perquè tots tres haurien superat els 70 anys a l’hora d’estrenar i fer la gira completa de la nova obra. “I durant la pandèmia vam descobrir que a casa s’hi està molt bé”, afegeix Jiménez, rient.

Benedicto recalca que era “impensable” que només es jubilés algun dels tres i que la companyia continués “perquè la substitució és impossible”. Després de 50 anys, afirmen que se senten “molt agraïts” de la resposta del públic i de poder viure d’una feina que els ha “apassionat”. L’èxit els ha permès crear més de 40 espectacles i fer milers de funcions arreu de Catalunya, però també a l’estat espanyol i puntualment a l’estranger. De tots els espectacles, n’hi ha que porten més de 30 anys en actiu, com ‘El Patufet’.

A l’hora de triar el més especial, assenyalen la darrera creació: ‘L’aventura d’avorrir-se’, estrenada poques setmanes abans que esclatés la pandèmia de la covid-19. Com en totes les seves creacions, amb aquesta història busquen transmetre als infants un missatge que els faci reflexionar més enllà de l’estona de diversió que passen embadalits amb les titelles.

Durant les darreres setmanes, el petit teatret de la companyia s’ha omplert per última vegada de desenes de grups d’escolars de 3 a 7 anys que anualment, com una tradició, acudeixen a veure algun dels espectacles de l’Estaquirot. Funció a funció, els actors s’han acomiadat dels personatges de les diferents històries, “amb nervis, però també amb molta tranquil·litat de saber que la feina ha omplert molt fins ara”.

Al calendari els queden marcades en vermell tres dates: aquest divendres 16 de juny, dissabte 17 i diumenge 18. Serà quan pujaran al gran escenari del Teatre Principal de Vilanova per fer-hi les cinc últimes funcions de tres dels seus espectacles insígnia, per a les quals estan les entrades pràcticament exhaurides. “Sabem que hi haurà alguna llàgrima, però els nostres personatges s’apaguen sense cap tristor perquè ho hem passat molt bé fent la feina que hem fet”, asseguren.

Pel que fa al futur, l’albiren amb el desig de descansar i poder mantenir la col·laboració en esdeveniments populars de la ciutat, com el Carnaval, l’oficina del Carter Reial Patge Eliseu i la Cavalcada, o la cercavila de l’Imaginari. De cara a la tardor preparen una exposició al Centre d’Art Contemporani La Sala amb tot el material i les titelles que han marcat aquestes cinc dècades de la companyia. Tot un bagatge que més endavant quedarà emmagatzemat al seu taller i també dipositat al museu de l’Institut del Teatre, a Barcelona.