Pedro Salazar: “no hauria de ser un tema polític, és música i és rumba catalana”

El moment no podia ser més causal: han passat només uns dies des de l’esclat de la polèmica per la candidatura del reconeixement de la Rumba Catalana com a patrimoni immaterial de la Unesco. Pedro Salazar –músic, productor i emprenedor– presenta Zaragata, el seu projecte musical més personal, després de dues dècades de flamenc i rumba davant i rere un micròfon i una guitarra.

“No hauria de ser un tema polític, és música i és rumba catalana”, confessa Salazar; “som els del Pescailla, i també Peret i Gato Pérez”, afegeix amb contundència, però sobretot amb orgull. El mateix orgull amb què ha estrenat el primer videoclip de Zaragata, Timba la rumba, una explosió rítmica amb una crida a gaudir de la vida a partir del reconeixement de la importància de les coses senzilles i sobretot en companyia i amb un mateix. El treball audiovisual, enregistrat a Sitges (terrat Hotel ME), ha comptat amb la col·laboració del grup de ball de l’Associació Cultural Alma Calí, Benaprès Beach Club i l’Avinyet. “Han estat infinites causalitats per arribar fins aquí, immensament content amb les col·laboracions, els músics, la família i l’Àlex” –AlexWorld, editor i realitzador del clip–.

Salazar té un bagatge de més de vint anys (per no dir tota una vida) vinculat al flamenc i a la rumba; des de la primera formació en què va participar –amb 20 anys– Konfusión, fins a l’actual Somorrotro –de versions rumberes– que combinarà damunt els escenaris amb Zaragata, amb un repertori propi i més personal. “En els darrers anys, i amb la pandèmia, em vaig centrar en estudiar producció musical, i ara he tret del calaix temes que tenia de fa uns anys, millorats i més treballats”. Entre les composicions que ara ha enregistrat, s’inclouen els temes Vivir a mi manera i Lucha, que és un clam contra la violència masclista. “Em va arribar després d’escoltar les notícies, l’endemà em vaig llevar cabrejat i vaig compondre el tema, que entre altres expressions demana no donar treva al dolor i diu que el seu puny i la seva paraula no són més fortes que la teva veu”.

Salazar té un do especial pel color musical que llueix una rumba festiva i compromesa; Zaragata, precisament, aplega aquest concepte festiu, però també familiar, del qual el músic sitgetà n’ha fet un nom propi per fer vibrar el públic i també un verb: “zaragatear”, perquè tothom en gaudeixi. I el mateix do –i millorat, confessa– és el que manifesta el seu fill Fernando, que amb dotze anys porta nou rere una bateria i participa del nou projecte del seu pare “i ja el volen en molts grups”.

La causalitat es nodreix de talent, experiència i una metodologia essencialment salazariana: que la música, que li ha donat tant en la vida, ara li permeti tornar-li, amb més concerts i noves fites i sempre la rumba, la rumba catalana.