Un estudi documentat i fet amb estima

La historiografia local i comarcal, a casa nostra, per sort per al país i per a la cultura, té una gran força i nombrosos representants arreu del territori. Josep Noguera i Canal i els seus estudis sobre el Berguedà, entre els quals destaca la tesi doctoral sobre la industrialització i el caciquisme a la comarca, en són bons exemples. Un dels seus darrers estudis, tot i estar molt lligat al Berguedà, s’allunya dels seus camps d’interès habituals, ja que el dedica a un capità de la Guàrdia Civil, el mallorquí Miquel Ferrer Melià (Inca, 1876-Berga, 1954). Ho fa, com explica a la introducció (p. 11-23) a partir del record personal del personatge, ja que Miquel Ferrer “havia retornat a Berga l’any 1947 per fer-hi una vida absolutament privada, però el seu comiat va ésser el reconeixement unànime a un home que havia estat important en moments difícils, que arreu era considerat honest i que havia ajudat a tothom qui hi havia recorregut. (p. 15). Un personatge que no dubta a qualificar de singular (p. 23) i l’estima pel qual va augmentant a mesura que el va descobrint, a mesura que el va situant en el context històric, professional i personal/ familiar. A les conclusions finals (p. 337-339) ho sintetitza així: “En la introducció he indicat que aquest projecte de biografia pivota sobre tres eixos: 1) l’home Miquel Ferrer, 2) la institució: la Guàrdia Civil, i 3) els diversos territoris on Ferrer va prestar servei. El subtítol d’aquest llibre resumeix la vida d’aquest personatge, viscuda «entre el deure i el poble». (p. 337)

Per a l’estudi, Noguera es basa en tres fonts fonamentals: l’Expedient del capirà Ferrer, molt succint, un dels únics documents oficials ja que encara n’hi ha molts de classificats d’alguns dels fets més importants en què va participar; la documentació familiar guardada: part dels dietaris i dels apunts del capità (bona part es va perdre en trasllats i canvis de residència de les filles i el fill), unes memòries escrites per la filla petita, na Micaela, ja a la vellesa, algunes cartes rebudes pel capità, etc.; la bibliografia existent sobre l’època i sobre institucions importants (la Guàrdia Civil, el sometent...) en la biografia de Ferrer. Una bibliografia que podem qualificar d’exhaustiva i que l’autor ens aporta en les cent trenta-cinc notes a peu de pàgina; una bibliografia que abraça tant la d’àmbit estatal i nacional (i en alguns casos internacional i tot, per exemple en el cas dels arxius de la CNT d’Amsterdam), com la comarcal, i en les quals, val a dir-ho, Ferrer ben poques vegades hi és esmentat, tot i que en alguns esdeveniments (fets de la Setmana Tràgica a comarques, la revolta de l’Alt Llobregat de l’any 1932, també coneguda amb el nom de fets de Fígols...) hi tingué un paper important. Aquestes fonts, la base dels vuit capítols en què s’estructura l’estudi, es complementen amb nou annexos finals (p. 341-402), d’allò més variats: des de textos de reconeguts historiadors com Raymond Carr, Eduardo González Calleja..., passant per d’altres de més locals i, doncs, menys coneguts, com la crònica dels fets de Fígols escrita per Josep Ester Borràs (1913-1980), dirigent anarquista berguedà, i acabant per dos annexos dedicats específicament al capità Ferrer: un conjunt de pensaments seus anotats als dietaris i un altre de cartes rebudes, sobretot arran de la ferida que va patir als fets de Fígols. Encara complementen i enriqueixen el volum dotze fotografies cedides per la família, situades entre les pàgines 184-185, sense numerar, i un pròleg d’un dels nets del capità Ferrer, l’escriptor mallorquí Miquel Rayó i Ferrer, en què se’ns fa palesa la singularitat del personatge, que ja hem apuntat, i que el contingut del volum corroborarà: va rebre una formació cristiana i humanista al seminari; sempre ajudà els seus subordinats en tot el que va poder i sobretot a formar-se intel·lectualment; va ser un lector empedreït (el Quixot i El criterio de Jaume Balmes van ser llibres de capçalera que no va dubtar de recomanar a tothom); va ser un home auster i insubornable (potser per això el van destinar a llocs suposadament perillosos i temptadors, com per exemple la Seu d’Urgell o Berga, on contrabandistes i cacics (com per exemple el comte de Fígols, que per cert va fer que el canviessin de destinació) compraven voluntats i tot el que calgués); va ser un home bo en el millor sentit de la paraula, una bondat d’arrel clarament franciscana; etc. etc. etc. Permeteu-me d’acabar amb una anècdota de l’esmentat pròleg de Miquel Rayó: “En un relat meu per a joves (Contraban, 1995), un dels personatges és un sergent de la Guàrdia Civil, tan competent, com just i comprensiu. Una crítica va dir-me: «Miquel, no hi ha guàrdies civils així». N’hi ha, o n’hi ha hagut. El capità Ferrer era així. Res a veure amb els guàrdies civils que hem vist actuar els darrers anys amb arrogància i violència imperdonables.” (p. 6).

Un altre “descobriment” que hem d’agrair a la historiografia local i, en aquest cas concret, a la bona feina del doctor Josep Noguera i Canal.

Títol: El capità de la Guàrdia Civil Miquel Ferrer Melià. Entre el deure i el poble
Autor: Josep Noguera
Editorial: Rafael Dalmau, Editor
Col·lecció: “Al Guió del Temps”
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2022
Nombre de pàg. : 406

Pere Martí i Bertran  (Professor i escriptor)