“El gran Penedès és un exportador de paraules a tot Catalunya”

"En aquest moment, els seguicis de festa major de tot Catalunya són deutors del Penedès. En algun altre lloc diuen: "Hem recuperat el correfoc". Però no és cert. Correfoc és una paraula inventada al Penedès. I el mateix passa amb moltes altres paraules provinents del carnaval la viticultura i la papereria penedesencs".

Qui fa aquesta reflexió és l'activista cultural Ramon Marrugat, vilafranquí resident a Tarragona, que des de petit va sempre amb algun paper a la butxaca, on anota qualsevol expressió lingüística que li cridi l'atenció. Aquest recollidor de paraules, doctor en filologia catalana, va ser llibreter durant 40 anys a la rambla de l'antiga Tàrraco. "En tots els llibres que m'arribaven, mirava si hi havia alguna expressió o paraula que em cridés l'atenció per afegir-la al meu fitxer", explica.

Correfoc, empalmada, carretillades

Marrugat prossegueix dient que "hi ha una paraula que és preciosa: correfoc. La va inventar un grup, en el que hi havia el vilanoví Bienve Moya, que treballava per l'Ajuntament de Barcelona per recuperar la Festa Major. Quan van incorporar els diables i el drac a aquesta festa, se'ls va ocórrer aquesta paraula fantàstica.

"A Vilafranca, quan a les matinades s'hi va començar a incorporar, sense haver dormit, molta gent que havia estat en els balls del dia anterior fins a la 1 o les 2 de la matinada, es va inventar la paraula 'empalmada'. Ara, el ball de l'empalmada el fan per tot arreu.

"Les 'carretillades' (endegar les carretilles tots els diables a la vegada) es van inventar a l'Arboç. Igual que això, arreu hi ha quantitat de coses que venen de l'oci penedesenc".

Cal subratllar, també, la incidència en el món casteller, començant pel nom dels Xiquets de Valls. Antigament, les colles de Valls no es deien xiquets. “Nosaltres, al Penedès, no diem xiquet, diem nen. Per això, quan les colles de Valls o de Tarragona venien a actuar a Vilafranca o a Vilanova, la gent sentia que entre ells s’anomenaven xiquets. I així els nostres avantpassats van començar a dir: “Mira, els xiquets de Valls”. Després de veure’ls actuar a la Festa Major de Vilafranca, Josep Anselm Clavé va compondre el cor ‘Los xiquets de Valls’ el 1867. D’aquesta manera es va generalitzar aquest nom.

“Igualment, al Penedès van aparèixer els termes torre, castell per sota, castell amb agulla, cassoleta i cassola (aixecador).

“La totalitat del vocabulari dels falcons,  ara presents en tants de pobles, també té l’origen a la mateixa àrea geogràfica”. 

Arribo, moixó foguer, turuta

L'expansió de la terminologia carnavalesca vilanovina cal dir-la. "L'Arribo és una paraula vilanovina que ara es fa servir a molts llocs. També el Moixó Foguer, un home despullat que l'untaven amb alguna substància adhesiva, li enganxaven plomes per tot el cos i després sortia a espantar les noies. Hi ha el Turuta, hi ha tot de noms que la gent copia de Vilanova i també de Sitges”.

Ventana, 'papel Capellades', 'papel Romaní'

A més de llenguatge festiu, el gran Penedès és també exportador de llenguatge paperer procedent d'Igualada, Capellades, Gelida, Sant Quintí i Sant Pere de Riudebitlles.

"Paraules com 'ventana', un finestral de l'assecador d'una fàbrica de paper. Hi ha molts països que del paper de barba en diuen 'papel Capellades'. I en un país li diuen 'papel Romaní', que era el primer molí que hi va haver.

"També es parla del 'paper Guarro', que s'usa per pintar aquarel·les, que no cal que sigui de la casa Guarro de Gelida".

Cava, pupitres, desgorjar, lies

Igualment, el lèxic de viticultura el Penedès l'ha portat a tot Catalunya. "El vocabulari del cava, tot -detalla Marrugat". Començant per la paraula 'cava'. Caves en plural són les fàbriques i cava en singular és el xampany. A més, els 'pupitres' (els mobles amb forats on es mantenen les ampolles durant la segona fermentació), desgorjar (canviar el tap metàl·lic per un de suro), les lies (mares del vi). Tot el llenguatge del cava, creació de Sant Sadurní.

"Nosaltres diem portadora al recipient, amb una nansa a cada costat, que serveix per transportar el raïm durant la verema. No diem semal. En canvi, sí que fem servir la paraula semaler, molt usada pels carnestoltes vilanovins (riu), que és el pal per aguantar la portadora”.

Però Ramon Marrugat no es limita a la recerca del lèxic penedesenc, sinó que és un bon coneixedor de la història comarcal. "El gran motor de la viticultura, al segle XVIII, no va ser Vilafranca, va ser Vilanova. El que va passar és que, després de la fil·loxera, com que Vilanova tenia indústria, els pagesos més pobres tenien la sortida de treballar en una fàbrica i, per tant, la renovació amb peus americans es va fer més a Vilafranca que a Vilanova.

“En el món de l’alimentació també s’ha produït una àmplia exportació de vocabulari, començant per xató, bull, catànies...”

Griffi

A aquestes referències fabrils cal agregar-hi Griffi. El nom de la fàbrica de ciment blanc, amb una f afegida, que es va anomenar com la partida on hi havia la pedrera de la que van sortir les pedres que van produir els primers sacs d’aquell material de construcció. Marrugat lamenta que els promotors del centre comercial que ara ocupa el terreny on hi havia l'antiga empresa no hagi mantingut el nom històric.

Sobre la parla penedesenca, el filòleg comenta que "en aquesta zona es parla un català que des del punt de vista lèxic té una pròpia personalitat. Hi ha una part lèxica molt pròpia d'aquest territori. Per exemple, diem correló (carrer estret), boi (gairebé, quasi), pèlec (toll, clot pregon en un corrent d'aigua), treballada (la jornada de treball d'un pagès), primavera (mallerenga) o expressions com baix a mar.

'Fer pinya' ha canviat de sentit

L'expressió 'fer pinya' tenia abans un altre sentit. "Si mires el diccionari Moll, veuràs que vol dir fallar-la. Tenia un sentit negatiu. El caçador que havia tingut un mal dia deia: "He fet pinya". Volia lamentar-se que no havia caçat res. I ara, gràcies als castells, és una frase positiva. El president Pujol la feia servir i molta altra gent l'utilitza".

Afegir 'es' a principi de paraula

Hi ha algunes característiques molt peculiars de la parla penedesenca. Una d'elles és la de posar 'es' al davant d'algunes paraules. Així diem escarxofa, esgraó, estenalles, estisores... Posem aquest 'es' com una pròtesi, una ajuda per dir aquestes paraules.

"Hi havia un escriptor vilafranquí, que es deia Rodolf Llorens, que va fer una paròdia de 'La Ben Plantada', de l'Eugeni d'Ors, que es deia 'La Ben Nascuda', un llibre deliciós. En un moment d'aquesta novel·la, l'autor diu que la protagonista posa 'es', com a pròtesis, a moltes paraules i en fa una gran llista. Encara més, diu que quan la noia aprèn castellà parla de "las estijeras".

El cas contrari és afegir una 't' al final. Així diem àpit, col·legit, mart. En algun poble, en comptes de mart, diuen marc.

Penedès Marítim en comptes de Garraf

L'investigador és crític amb el fet que, després del franquisme, es reprengués la divisió comarcal de Catalunya tal com va ser aprovada el 1932. Lamenta que el nom d'algunes comarques es decidís en un despatx.

En el cas del Garraf, que realment existia, però amb cap altra significació que no fos la d'un massís, Marrugat defensa que se l'hauria d'haver denominat Penedès Marítim. Però, com que, arran de les discussions sobre la divisió territorial de Catalunya, s'havia decidit que no hi hagués més de dues comarques que compartissin un nom (Alt Empordà - Baix Empordà; Alt Camp - Baix Camp; Alt Penedès - Baix Penedès) per evitar una tercera regió anomenada Penedès, es va determinar que el nom del massís es convertís en el de la comarca del Garraf.

El nostre entrevistat ha tingut un paper essencial en la creació del recull del 'Lèxic del parlar penedesenc', que es pot trobar al web de l'Institut d'Estudis Penedesencs. "Ara hi ha penjades unes 900 paraules, però n'hi acabarà havent el doble".