Dafnis Balduz: "Aquesta obra increpa tothom: tots hem mentit, tots ens hem equivocat"

Després d'arrasar als Premis Butaca amb L'Oreneta (millor actor, millor actriu, millor direcció teatral i millor muntatge), Balduz torna a Vilanova i la Geltrú per estrenar el seu darrer espectacle. Pols de diamant és una història basada en el cas real d'una denúncia per agressió LGTBI-fòbica que va resultar ser falsa. L'obra, escrita per Pau Coya, es basa en uns fets ocorreguts a Madrid el 2021 que fan plantejar l'espectador fins a quin extrem podem mantenir una mentida. L’homofòbia, la prostitució masculina i el tractament dels mitjans de comunicació i les xarxes socials articulen un espectacle que reflexiona sobre l'engany.

Els delictes d'odi per discriminació amb raó de sexe o gènere són els que més han incrementat respecte a l'any anterior, amb un 76,6%. Segons la fiscalia, però, només el 0,0084% d'aquestes denúncies són falses. En aquest sentit, Pols de diamant és un atreviment: tracta l'homofòbia a partir d'una denúncia falsa. Per què aquell noi va mentir? Tenia motius per fer-ho? Després de l'èxit a Barcelona, Pols de diamant es representa al Teatre Principal de Vilanova i la Geltrú aquest dissabte 20 d'abril amb dues úniques funcions.

El Dani (protagonista) denuncia haver estat víctima d'una agressió LGTBI-fòbica, però resulta que s'ho ha inventat tot.

És falsa la manera en què explica l'agressió; l'agressió és certa. És el que va passar en el cas real: el noi menteix en el relat, no en el fet. L'obra està inspirada en el cas d'un noi de Madrid que el 2021 va denunciar que li van marcar al cul, amb un cutter, la paraula maricón. El noi va explicar que l'havien agredit uns encaputxats a la porteria de casa seva, però no era veritat. Ara bé, l'agressió sí que era certa. Ell menteix en el relat dels fets.

Una obra de dos personatges, un vestit de blanc i l'altre de negre. Què trobarem en escena?

Som només dos actors, però hi apareixen molts personatges. L'Albert Salazar interpreta sempre el Dani, el protagonista, i jo interpreto tota la resta, uns vuit o nou: un periodista, un metge, un policia, la parella del Dani, un possible agressor... Són molts personatges que apareixen en escena per a explicar la història. Es fan salts en el temps per anar teixint la història, però d'una manera molt clara, seguint el fil perfectament.

Sense desvetllar gaire la trama, en aquest espectacle s'aborden molts aspectes: una història d'amor, el suport i linxament que viu una persona que s'equivoca, quin rol juguen els mitjans de comunicació a l'hora d'explicar-nos els successos... Com va passar al cas real, s'arriben a dir unes barbaritats enormes, i tan sols era un noi de vint-i-un anys que es trobava en una situació molt delicada.

L'obra ens planteja que, a la vida, tots hem mentit alguna vegada. Tots ens hem equivocat o hem volgut maquillar la realitat per vergonya, per por, perquè no estem orgullosos del que hem fet... Podem equivocar-nos, de fet ens passa contínuament. Hi ha errors molt greus i d'altres que no ho són tant. L'error d'aquest noi va ser molt greu, però la reacció a aquest error va ser exagerada, desproporcionada, tant o més que l'error en si.

No hauria estat més fàcil denunciar l'homofòbia a partir d'un cas que fos clarament veritable, on el denunciant tingués la raó indiscutiblement? Per què se n'ha triat aquest?

Vols dir que existeix un cas així? Ho dubto. Justament aquesta és la part més interessant de la història: les contradiccions que tenen els personatges. Com en una situació límit pots arribar a actuar, a equivocar-te, fins a on pot portar-te la mentida per por de dir la veritat. Si tot fos blanc o negre l'espectacle no tindria interès. Els humans som éssers controvertits.

Quin paper juguen els mitjans de comunicació i les xarxes socials a l'obra?

Es fa un retrat molt fidel del tipus de premsa que tenim a Espanya en general, la que ocupa més hores de televisió. Pel que fa a xarxes, hi ha una escena en què s'esmenten tot un seguit d'insults que rep el protagonista, insults que tots hem llegit a xarxes una infinitat de vegades. A través de les xarxes la gent s'atreveix a jutjar els altres pel seu aspecte físic, orientació sexual o ideologia amb una impunitat total. Ens atrevim a emetre qualsevol judici des del sofà de casa, sense reflexionar, sense empatitzar amb els altres i, sobretot, sense que ningú t'hagi demanat opinió. "Tinc dret a donar la meva opinió", diuen. I a qui li importa la teva opinió? Procura tenir el deure de dir alguna cosa productiva cap al món. Si no, potser val més que callis. I això passa en tots els àmbits: tothom és crític teatral, musical, literari, tothom té dret a donar la seva opinió. Aquestes opinions, fins i tot, s'acaben recollint molts cops en els mitjans de comunicació. Qui t'has cregut que ets per parlar sobre els altres sense tenir-ne ni idea?

A Pols de diamant, ni els mitjans ni les xarxes socials no es plantegen mai per què el Dani menteix; només l'assenyalen, el sentencien, el cancel·len. Els mitjans prenen un rol de jutges que no els correspon, quan la seva tasca hauria de ser la de qüestionar-nos per què el Dani s'ha vist empès a mentir. L'agressió va existir, això és evident; aleshores, per què el Dani menteix en el relat?

Per què ho fa, aleshores?

Això ho veuràs a Pols de diamant! Per saber-ho hauràs de venir dissabte al Teatre Principal (riu). L'obra no aborda només el fet de l'agressió i la denúncia. És una comèdia dramàtica que mostra la realitat de dues persones homosexuals que es coneixen quan, de sobte, succeeix l'agressió i la denúncia. Però aquest no és el tema central de l'espectacle.

Més enllà del succés mediàtic en què es basa, a mi el que em va convèncer per tirar endavant aquest projecte és el potencial teatral del text. Els amants del teatre de text gaudiran l'obra: només hi ha paraula i actors, en un espai absolutament despullat. I tenim la gran sort de comptar amb la direcció del Nelson Valente, que és un director excepcional.

També m'agrada d'aquesta obra que, tot i que els dos protagonistes són homosexuals, l'homosexualitat no és el tema a tractar. Es normalitza la seva orientació sexual, com hauria de ser: és la història de dues persones que es coneixen i s'agraden, més enllà de la seva orientació sexual. Parlem de relacions de parella, d'amor, de confiança, de por...

Hi ha una escena musical, on balleu Diamonds de Rihanna.

Sí! (riu). La Rihanna és un personatge clau de l'obra, perquè el protagonista, el Dani, n'és molt fan. Apareix a moltes de les converses de l'espectacle, i la cançó sona en l'escena de la primera cita dels dos protagonistes. No és només una obra de crítica social, també s'explica la història d'amor dels protagonistes. Hi ha molta part de dramèdia romàntica.

Com es pot fer arribar el missatge de tolerància a un públic que no estigui sensibilitzat?

Mai se sap com el públic rebrà un espectacle. Aquesta és la gràcia del teatre: tu planteges una història i a cadascú li toca per una banda diferent. Aquesta obra increpa, no deixa ningú indiferent, perquè barreja molts temes transversals: amor, desamor, pors... Confio que aquesta obra tindrà impacte en el públic, però no puc calcular-lo. La feina de l'actor ja és aquesta: que l'obra toqui a l'espectador d'alguna manera, tant me fa si toca malament, però que toqui.

El nostre objectiu no és adoctrinar ni sensibilitzar, tan sols plantegem una història, basada en fets reals, i que cadascú n'extregui les conclusions. Aquesta és la tasca del teatre: aconseguir que l'espectador es replantegi les coses, generar debat, controvèrsia, reflexió. Això vol dir que durant la funció ha passat alguna cosa. Això és el que em motiva a fer teatre.

Quina visibilitat té el discurs LGTBI als escenaris? Encara cal parlar d'homofòbia?

No sé si se'n parla prou o no. El que és evident és que, mentre hi hagi agressions homòfobes, serà una causa per la qual continuar lluitant. No fa gaire que a La Corunya una colla d'indesitjables va assassinar el Samuel Luiz a cops de puny i a puntades de peu en mig del carrer a crits de "maricón de mierda". Si a una capital de província d'un país com Espanya (on el dret al matrimoni homosexual està reconegut des del 2005) això continua passant, és evident que no s'ha avançat prou.

Quan els mitjans fan presents unes temàtiques determinades, molts àmbits (com el teatre) se'n fan ressò, és normal. L'important és que Pols de diamant és una obra completament vigent i molt ben escrita, més enllà del fet que la temàtica sigui interessant. Com a actor hi ha molts més aspectes que m'engresquen d'aquesta obra: la dramatúrgia, els personatges, la temporalitat...

Si tractem Pols de diamant com una obra només sobre homofòbia, sembla que només estigui destinada a un públic concret, i això no és cert. L'interessant d'aquesta obra, com passava a L'Oreneta, és que increpa a tothom: tots hem mentit, tots ens hem equivocat.

Quina sensació et queda, com a actor, quan acabes la funció? I al públic?

El públic marxa de la funció pensant: què hagués fet jo si m’hagués trobat en aquesta situació? En una situació en què, per haver-te trobat acorralat, has decidit enganyar, i ara no saps com sortir-ne. Estic segur que molta gent marxa dient-se: "No sé què hagués fet jo". Sempre hi ha un perquè.

Malgrat tot, ha estat un espectacle molt divertit de fer. Quan el text és bo i està ben dirigit, ho gaudeixes. I és un gust quan hi ha complicitat amb els companys: sortir a l'escenari i veure què fan els companys, com et miren, rebre tot allò que t'envien, perquè cada dia és diferent. Quan hi ha confiança i portem moltes funcions, fins i tot pots provar intencions noves i saps que els companys les recolliran. Fer teatre així és addictiu. Pols de diamant és una hora i mitja d'orgasme perpetu.