Guillem Albà: "Aquesta és la feina del pallasso: demostrar que viure pot ser més fàcil"

Clown i actor, Guillem Albà (Vilanova i la Geltrú, 1985) continua incombustible amb els seus projectes. Després de passar per ràdio i  televisió (Islàndia, El llenguado, i Celebrem!), de vuit espectacles propis i a punt d'estrenar el novè, ha decidit posar punt final al seu espectacle més durador, Guillem Albà & La Marabunta, després de deu anys de gira. 

Abans del darrer comiat a Barcelona, La Marabunta fa parada al Teatre Principal de Vilanova i la Geltrú aquest divendres i dissabte,  24 i 25 de maig, per acomiadar-se de la seva ciutat. L'última oportunitat per veure aquest espectacle de clown catapultat per la millor música en directe, que comptarà amb convidats especials per donar el darrer adeu a La Marabunta. 

A la descripció de l'espectacle hi diu: Un show de "no voler  despentinar-se, i acabar perdent els pantalons". Per a qui, després de deu anys, no el conegui: què és Guillem Albà & la Marabunta? 

És un espectacle de clown i de música en directe. Per tant, és un espectacle per riure, passar-ho bé i celebrar la vida. 

Ara que sou al final, parlem dels inicis: com va començar  aquest projecte? 

Jo ja feia uns anys que treballava en espectacles propis de clown.  La Marabunta s'inspira en els espectacles de Jango Edwards, el  meu mentor artístic, que mesclava clown i música en directe. Va  néixer d'un encàrrec concret d'un altre vilanoví, el Toni Albà  (compartim cognom sense ser família), que just va començar a  dirigir el ja desaparegut Teatre Principal de Barcelona. Era un teatre  increïble. El Toni em va proposar que fos jo qui estrenés la sala  petita. 

En aquell moment jo no tenia cap espectacle muntat, i em va dir:  "Doncs inventa't alguna cosa, alguna cosa amb música". M'hi vaig  posar, i vaig crear l'espectacle súperràpid. És una de les creacions  més ràpides que he fet. I de l'estrena al Teatre Principal de  Barcelona ja fa deu anys. Si el Toni Albà no m'hagués fet la  proposta, La Marabunta no hauria existit mai. Ens van oferir feina! I  la vam acceptar.

Com han estat aquests deu anys? Deveu haver viscut moments memorables. 

Hem viscut coses molt bèsties. La Marabunta sempre ha tingut  alguna cosa especial. Crec recordar que va ser Jerry Seinfeld qui va dir que la comèdia s'ha de crear amb presses. I La Marabunta ha estat això. Si t'ho pares a pensar, no fas aquestes tonteries. És molt visceral, molt viu, i això és el que desperta a la gent que l'ha vist. Per això hi ha gent que repeteix tres, cinc i sis cops, i per això hem arribat a anar tres cops al mateix poble: a la programació del teatre, a la plaça per festa major i per l'aniversari d'una entitat.

És un espectacle tan adaptable que ens ha permès viatjar molt: l'hem fet a teatres gegants de 2.000 persones, a un bar apretats amb 100 persones, a una plaça amb 5.000 persones, a una gala, a la tele. Si era un escenari gran, cap problema; si era més petit, ens apretàvem. 

I el millor que m'emporto són els comentaris de la gent. Quan acabem l'espectacle sempre anem a la sortida per acomiadar el públic, i ens diuen coses increïbles: agraeixen els riures i ens expliquen que estan en moments complicadíssims, perquè estan malalts, per exemple, i aquest espectacle els ha ajudat. Sorprèn que algú que no coneguis de res et dispari aquesta sinceritat i comparteixi això amb tu. 

Això és el clown: riure perquè sí. En aquests deu anys de La Marabunta he conegut molta gent que em diu que no riu, i després de veure l'espectacle m'ha admès que ha rigut molt. Tothom acaba rient i ballant. És que són humans, també! Quan fa uns quants anys que fas clown ja ho saps que a tot arreu acaba passant, acaben  rient. Això em fa sortir tranquil a l'escenari. 

És un espectacle molt directe: quan surto a l'escenari miro al públic amb carinyo, surto a divertir-me. Els miro i penso: tranquil, sóc el teu amic, venim a passar-ho bé. Un cop el públic entén el codi de l'espectacle, ja està fet: venim a fer tonteries, el que ens dona la gana, i la gent riu. "Tranquils, és això, riure". I és molt necessari.  Aquesta és la feina del pallasso: demostrar ni que sigui per una estona que viure pot ser més fàcil. És el meu objectiu: que la gent es diverteixi i surti més feliç del teatre, amb més ganes d'abraçar i de viure. 

Com es decideix posar-hi punt final? 

Doncs mira, és una barreja de molts motius: artístics, del dia a dia, d'energia... L'energia que jo tenia fa deu anys no és la mateixa que la d'ara, ni la meva manera d'estar a l'escenari. Per tant, les coses que vull explicar són diferents, vull explicar-les des d'un altre lloc. La Marabunta és el meu quart espectacle, i ara estic a punt d'estrenar el novè. 

En aquest temps he provat coses noves, a través d'una escolta constant de com estic i de com vull explicar les coses. Hi ha gent qui tria un camí artístic i el segueix tota la vida; jo, en canvi, sempre tinc la necessitat de provar camins nous. Això de vegades em porta a estressar-me per haver de fer sempre alguna cosa nova: "què puc fer que no hagi fet encara?". 

Durant deu anys La Marabunta ha funcionat perfectament, i ara decideixo fer un canvi d'etapa. M'agrada poder matar-lo jo, l'espectacle, i no deixar que s'acabi. Si no sembla que els finals sempre han de venir forçats. Vaig sentir que era el moment de deixar-ho, ara que fem deu anys. 

Sempre hem volgut prendre riscos, provar coses noves. De vegades funcionaven i d'altres no. Aquesta és una de les regles del clown del mestre i amic Jango Edwards: el clown ha de prendre riscos. Si no hi ha risc, no és clown. Per això he provat de desconcentrar els músics, fer-los riure, o cantar allà on no s'ho esperen. No ha estat fàcil, però crec que en aquests deu anys hem aconseguit sempre un espectacle viu, que sembli un merder. Si he de fer un espectacle mecànic, prefereixo deixar-ho aquí. 

Tu et presentes com a pallasso. Com et planteges tu, aquesta figura? 

Penso que està mal vista la figura del pallasso, i que tenim al cap una figura molt concreta, tancada i antiga: nas vermell, maquillatge, sabates grosses i que és un espectacle per a infants. Però, si hi penses, Mr. Bean també és un pallasso, i s'allunya d'aquest referent tradicional. 

El pallasso contemporani no porta nas, no porta maquillatge, pot estar al teatre, a la televisió, al cinema, pot ser per a adults, i aquest és el pallasso que faig jo. És el que vaig aprendre del Jango Edwards, que va canviar la visió del pallasso clàssic al contemporani a Europa. 

Aquesta és una bandera, la del pallasso, que sempre m'ha agradat portar, tot i que de vegades cansa perquè la gent no l’entén. Em pregunto: he de continuar defensant-la? Després, quan veuen l'espectacle, diuen: ostres, no m'esperava veure això! Quan dius que fas humor, la gent ho entén més fàcilment. L'important és l'essència del pallasso, el missatge que dona. El nas i el maquillatge són detalls. 

Recordes quan vas decidir ser pallasso? 

Sí. En conèixer el Jango. Jo era estudiant de teatre, els meus tenen la companyia L'estaquirot teatre, i he viscut el teatre tota la vida. Vaig triar teatre sense que m'obliguessin, perquè sí, perquè m'agradava. Vaig estudiar teatre musical, i quan feia comèdia sempre pensava, ostres, que guai això, m'ho passo bé. Més tard vaig fer un curs d'una setmana amb el Jango i la manera com ell vivia la vida, com explicava el clown, el seu missatge i per a què servia el clown em va agradar. 

Jo sempre he sabut que volia fer espectacles propis, que és el que han fet els meus pares tota la vida, però no sabia per on començar. Un dia parlant amb el Jango em va dir: vine a casa que parlarem. Allà em va dir: vols muntar un espectacle propi? Jo t'ajudaré. Mentrestant el vaig acompanyar en els seus espectacles. Ell em va dirigir el meu primer espectacle. I a partir d'aquí he anat provant coses noves. Ara faig un clown més poètic, subtil, sense anar a  buscar el riure, sinó el somriure. 

En aquest sentit: Guillem Albà vol entretenir, fer-nos riure, o fer-nos pensar? 

Al món artístic sembla que si només vols entretenir té menys valor el que fas: "és només per divertir-se?". I jo penso, "ostres, només!". Tal com està el món divertir-se és molt difícil. Tenim en comú més coses dramàtiques que còmiques en el dia a dia. La Marabunta ha anat canviant, en un principi era divertir-se, però després hem anat jugant amb altres temes, amb un estil més poètic.  

Així i tot, en el divertir-se ja hi ha un missatge, ja hi ha política, ja estàs fent pensar. La gent a la sortida ens fa comentaris en aquest sentit: els fa pensar. Per només fer tonteries, Déu n'hi do el que hem aconseguit! De vegades, el teu objectiu no es correspon amb el que aconsegueixes. Hi ha qui et vol fer pensar molt, però t'avorreix. 

Abans del darrer comiat a Barcelona tanqueu la gira amb dues funcions a Vilanova i la Geltrú. Us tracten bé, a Vilanova?

Sí, significa passar per casa i dir adeu. Per a mi era important. Quan vaig veure que s'havia obert la venda d'entrades vaig pensar: ens hem flipat amb dues funcions a Vilanova. Però està molt bé, és increïble, queden molt poques entrades. Ens tracten molt bé, a Vilanova, i jo volia dir adeu a casa abans de tancar a Barcelona. 

Quin paper juguen ciutats mitjanes com Vilanova i la Geltrú en l'impuls dels artistes? 

Estic a favor de sortir de la capital i de què no tot passi per  Barcelona. He intentat fer moltes coses a Vilanova quan podria haver-les fet a Barcelona: vaig fer un programa a TV3 i el vam gravar al Teatre Principal. Vam haver d'insistir per gravar-lo aquí. Sortim de la capital, si us plau! 

El que m'encantaria, ho he intentat moltes vegades, però no ha estat possible, és fer temporada estable a Vilanova. Jo crec que la gent vindria. De fet, el Peyu ho ha fet. Ell ho ha aconseguit, és possible. 

A mi el Teatre Principal de Vilanova m'ha ajudat molt. Quan començava em van donar l'oportunitat d'actuar en un teatre, d'equivocar-me. I no només al Teatre, sinó tota la part social, les entitats (que a Vilanova n'hi ha moltes) m'han permès aprendre i créixer: fer de Carnestoltes, actuar a Els Pastorets, Els Reis, a la plaça de la Vila davant d'una gentada... 

Trobes que a la vegueria Penedès les institucions donen suport  als artistes? Què hauríem de millorar? 

(Riu). Es poden fer moltes coses. El que molaria (aquí i a qualsevol  lloc), és cuidar els artistes: cedir espais per a crear i assajar. Ens ha  passat molts cops que, per a assajar, hem hagut de marxar lluny (fins i tot fora del país), perquè ens deixessin un teatre gratis o a canvi del que sigui. Es poden fer molts invents. 

També estaria bé escoltar-se. És estrany que el teatre de Vilafranca porti un espectacle d'una companyia de Madrid, que vinguin  expressament, i que no passin també per Vilanova, Sitges o altres  municipis. Caldria fer xarxa entre els pobles. 

Ja no et tornarem a veure als escenaris? Es retira, Guillem Albà? 

No! Sembla fet expressament que acaba una cosa i en comença una altra, però s'ha donat així. Ara al juliol estrenem un espectacle dins del Festival Grec de Barcelona. És el novè, i ara vaig per un altre camí, com sempre faig (a veure què passa), amb un equip diferent i una directora de Madrid que m'agrada molt. Vull provar d'estar de manera diferent a l'escenari. 

Es diu Tota aquesta por que ara tinc. A la tardor començarem a fer gira. Estic obert al que passi: no necessito fer riure perquè sí, ni fer un drama per quedar bé. Segurament, per com és la directora, i per com soc jo, hi haurà humor i passarem pel drama. Forma part d'aquesta curiositat meva de provar un altre camí. Tenia la  necessitat de què algú altre em dirigís, deixar-me dominar i escoltar. 

Per acabar: un grup musical de referència. 

Que difícil, això em costa molt! Soc bastant poliamor amb aquestes preguntes, depèn de l'època. El meu ésser pot anar de Juan Luis Guerra a Manel. L'orquestració de La Marabunta recorda a Juan Luis Guerra, perquè és més festiu. Si els músics em sentissin dirien: "on vas, no ens posis el nivell tan alt!". 

Un artista vilanoví que hauríem de conèixer. 

Els que conec són els que coneix tothom, estic una mica desconnectat. Diria l'escola Tracart, que s'ha de reconèixer, més que conèixer. A mi em fliparia tenir una escola de teatre municipal, de la mateixa manera que hi ha una escola de música municipal. Tot i ser privada, Tracart fa moltes col·laboracions amb el poble. Hi ha passat molta gent per allà, i fan molt bona feina. 

Un pallasso de referència. 

El Jango Edwards, evidentment. Per tot el que implica en mi, a dedicar-me al clown.