Ermessenda la dama de Girona

A l’alba de la dècada de l’any 1000, els principals comtats catalans, Barcelona, Osona i Girona eren governats per la nissaga dels bel·lònides, els hereus del llegendari (però real) Jofre, anomenat el pelós. Entre el 991 i el 1076, van succeir-se en el llinatge dels Berenguer: Ramon Borrell, Berenguer Ramon i Ramon Berenguer, avi, fill i net. Durant tots aquest regnat dels Berenguer hi planà la saviesa i sobirania d’una dona, la comtessa Ermessenda de Carcassona, que co-governà primer amb el marit, posteriorment amb el fill i finalment amb el net. En aquesta novel·la, l’autor, Josep Tort ens narra l’avatar, el geni i l’astúcia d’aquesta dona, la qual mantingué el timó de la casa comtal que al cap de pocs anys edificaria el futur estat catalanoaragonès. 

Josep Tort, Moja (Olèrdola) 1969, ha narrat aquest llarg període de construcció de la futura Catalunya en tres volums, Ermessenda, el tresor de Carcassona; Ermessenda la comtessa mare; i darrerament Ermessenda, la Dama de Girona; editats tots tres per Edicions i Propostes Culturals, Andana.

En cada una de les tres novel·les hi apareixeran els grans temes universals, l’ambició de poder, l’amor, i la mort. Tots són tractats en un to que va des de l’èpica històrica de la construcció d’una nació, a la tendresa i els dubtes dels protagonistes d’aquesta llarga causa. Els personatges, els que la ficció ha creat per a fer conèixer els reals, ja que no hem d’oblidar que Josep Tort ha elaborat una novel·la, no un llibre d’història, són tractats amb destresa i domini del tempos literari, del suspens, del control del relat. Argemí, personatge fictici i motor de tota l’acció, és un jove monjo erudit i reservat, que l’abat Oliba, el gran intel·lectual del moment, ha tret del claustre per introduir-lo a la Cort. Argemí esdevindrà consultor àulic de la comtessa. Al llarg del relat, aquest solitari erudit, Argemí, entre les intrigues i maquinacions de la cort coneixerà Emma, la confident d’Ermessenda, que l’inicià en la tendresa de l’amor. Emma serveix i coneix la Senyora tant com ella mateixa, i presta als seus anhels, els discrets serveis que facin falta. La Cort, però, és un escenari on es desenvolupa la lluita del poder: la casa comtal, la casa vescomtal, els grans nobles de la terra, seglars i eclesiàstics neden en les procel·loses aigües de la política comtal on amb enginy, astúcia i arteria es juga al gran joc d’escacs d’engrandir o conservar els llocs prominents al costat del comte sobirà.

A la mort de Berenguer Ramón, fill d’Ermessenda, aquest ha dividit els comtats entre els seus fills, a un dels quals, Sanç, ha deixat en heretat el Penedès, amb la ciutat d’Olèrdola. Al Penedès, la nova frontera conquerida de poc als musulmans, s’hi mou Mir Geribert, al qui els seus valedors han alçat a la categoria de Príncep d’Olèrdola. Aquesta maniobra, però, ha creat alarma i a la cort de Barcelona. El nou comte, Ramon Berenguer, contradient la voluntat del pare, s’ha proposat de reunir en una sola casa els tres comtats principals, Barcelona, Osona i Girona; la creació d’un nou comtat al Penedès contraria els seus plans. Ramon Berenguer i la cort comtal barcelonina, contra el pensament de la seva àvia Ermessenda, guardiana de la vella tradició carolíngia, ha albirat que el dominador dels tres comtats principals pot arribar a assolir un nou poder, un nou poder que posarà les bases d’un nou estat, que al temps s’anomenarà Catalunya.

Amb una prosa entenedora i rica alhora, l’autor ens trasllada a l’arcaic mon de principis del mil·lenni. En aquest últim aspecte cal dir elogiar el treball d’investigació de l’autor: tota ficció està al servei de la versemblança històrica i res la contradiu, ans tot ens ajuda a introduir-nos en la credibilitat dels fets, paisatges, escenes, llenguatge, etc. Tot en l’obra traspua voluntat de fer conèixer uns fets, uns personatges, la història que ha conformat el territori que avui habitem, Catalunya i el Penedès històric.