Esplendor i vida del salobrar

El Miquel Rayó (Palma, 1952) escriptor per a infants i joves que hem perdut des de fa uns quants anys, l’hem guanyat com a assagista i com a poeta per a adults.

En aquesta nova etapa, hi són ben presents, gosaria dir que com no podia ser d’altra manera, les passions d’en Miquel: la natura, l’ornitologia, l’excursionisme, la llengua i, en definitiva, el país. Un país petit, si voleu, com el que ens descriu Lluís Llach a “País petit”, ja que se centra, malgrat ser un home que ha recorregut mig món, fonamentalment en la seva Mallorca estimada, i patida, si m’ho permeteu, tant pels estralls urbanístics i turístics, com pels polítics.

En el camp de la poesia ja hem pogut gaudir de quatre poemaris seus, des del ja llunyà Llibre de minúcies (Rata Cultura Expandida Editorial, Palma, 2017). Aquest 2024 ens ha tornat a sorprendre gratament amb un de nou, centrat en un “país” encara més petit, ja que dedica els setanta haikus que el formen al ric i sorprenent món del salobrar, concretament al de Campos, com ens informa a la solapa de la contracoberta: “Els haikus continguts en aquest volum són també notes escrites en un imaginari quadern de camp poètic sobre les sensacions viscudes per l’autor durant ja més de quatre dècades de visites freqüents al salobrar de Campos (Mallorca), un espai natural i cultural emblemàtic i de rica diversitat en la geografia mallorquina.”

Al breu pròleg, titulat “Justificació” (p. 11-12), el mateix Rayó ens dona més informació d’aquesta aventura poètica: “Els haikus que es presenten en aquest aplec voldrien aproximar-se només a l’expressió d’unes vivències concretes des de la recomanació inassolible del mestre Bashỡ: «haiku és simplement allò que passa ara i aquí».” I us puc ben assegurar que Rayó se’n surt, assoleix la recomanació del mestre japonès, malgrat les dificultats que ell mateix exposa: “Què –sic– difícil és per a un escriptor occidental buidar els seus escrits de la lògica, la utilitat, la intenció i l’explicació.” I jo diria que en Miquel aconsegueix de buidar els seus haikus de tota intencionalitat que no sigui la poètica i la d’empresonar l’instant. Podem dir que el seu desig, expressat al mateix pròleg, s’assoleix amb escreix, sense concessions: “La il·lusió de l’autor és que el lector, la lectora, pugui percebre des dels seus versos els sons del salobrar, les olors, els colors, els vols, els reflexos de les basses de les salines, l’enlluernament de la sal, el fred, la calor, la potència de les nigulades o de la llum esclatant dels dies de sol, i especialment la quietud ambiental, l’assossec íntim i l’empatia amb la Naturalesa amb què ell ha caminat i encara camina en aquell espai preciós.”

I com ho aconsegueix, tot això, en Miquel: doncs amb aquests poemes tan breus, tan sintètics, tan lligats a la natura com són els haikus. Uns haikus que, per deixar més clar que són moments viscuts i intentats de capturar no tenen cap mena d’ordre, fins al punt que en una mateixa pàgina hi podem trobar moments estacionals totalment diferents: “Temps de gelades./ Entre solcs, franciscana,/ titina sorda.”; al costat de “Arres d’estiu./ Abelles en els becs/ dels arenols.” (p. 59)

Però també, és clar, amb un gran rigor mètric (només hi hem detectat un vers coix, p. 64) i amb un devessall de recursos poètics, alguns molt poc freqüents, gosaria dir, en els haikus. En poden ser exemples els nombrosos encavalcaments, o encavallaments, com el doble que trobem a: “On vas obscura/ papallona? La mar/ pot ser inhòspita.” (p. 65) O algunes antítesis i paradoxes, com en el poema següent, en què tres formes de l’adjectiu blanc, una a cada vers, es tanquen amb el negre d’un corb: “Blanc d’excrements,/ plomes blanques com flòbies,/ sal blanca, un corb.” (p. 45). O alguns jocs fonètics, amb parònims...: “Cetles d’hivern./ Les basses calitjoses./ El sol de sal.” (p. 29)

I, és clar, amb una capacitat de síntesi només assequible als poetes capaços de sintetitzar, en tres versos en aquest cas, tota una història, allò que podia haver estat, posem per cas, un conte de la lluita per la supervivència en la natura: “En un bec clos,/ l’anguila serpenteja./ Degota llims.” (p. 39)

Acabo amb tres haikus que criden l’atenció enmig de la majoria de dedicats a ocells, plantes i altres elements diversos del salobrar, ja que són una síntesi de les hores, els dies i els anys que el poeta ha dedicat a l’observació atenta de la natura, en aquest cas concret de la vida i l’esplendor del salobrar, i de la qual ja se sent part, potser també gràcies als seus esforços per convertir-ho en poesia: “Aus en els ulls/ i fang fosc a les botes./ Tornar a casa.” (p. 51); “Trenta anys d’eixides./ Tres versos vacil·lants/ per fer memòria.” (p. 52); “Escriure haikus/ –per cada vers mil passes–/ entre barrelles.” (p. 65).

Acompanyen els setanta poemes nou il·lustracions (tres aquarel·les i sis dibuixos amb retolador negre de punta fina) del mateix Rayó que recreen moments viscuts al salobrar i arrodoneixen la magnífica edició que n’ha fet El Gall Editor.

Gaudiu-ne i deixeu-vos portar, si més no en una primera lectura, per la musicalitat de les paraules, fetes servir sense concessions, com he apuntat. Després, si a més hi voleu aprofundir i voleu copsar la riquesa i el significat de tots els mots (d’ocells, de plantes, de llums, de colors...) us recomano de fer-ho amb el Diccionari Català-Valencià-Balear (l’Alcover-Moll) ben a prop (aprofiteu que ara és accessible en xarxa), com he hagut de fer jo per saber, per limitar-me a mots dels haikus que he citat, que les barrelles són unes plantes característiques del salobrar; que les arres són les nostres penyores; o que les flòbies equivalen als borrallons o flocs de neu. Si algú dubtava de la riquesa i varietat del nostre català...

Nota: Una versió reduïda d’aquesta ressenya s’ha publicat a El Punt/Avui del divendres 28-6-2024, p. 24.

Títol: Quadern de camp. Haikus del salobrar
Autor: Miquel Rayó
Editorial: El Gall Editor
Col·lecció: “Trucs i baldufes”, 74
Lloc i any d’edició: Pollença, 2024
Nombre de pàg.: 65

Pere Martí i Bertran  (Professor i escriptor)