Una revista centenària

Es tracta de la Revista de Catalunya, fundada l’any 1924, en plena dictadura de Primo de Rivera, per l’historiador i polític Antoni Rovira i Virgili (Tarragona, 1882-Perpinyà, 1949). La revista ha passat per vicissituds molt diverses, des de la publicació d’alguns números a l’exili (París, Mèxic i Brasil), a aturades per crisis econòmiques. De les aturades, la més important abraça des del 1967, en què surt el número 106 a Mèxic, fins al 1986, en què se’n reprèn la publicació a Catalunya, aixoplugada en la Fundació Revista de Catalunya, impulsada per l’editor, historiador i polític Max Cahner (Bonn, 1936-Barcelona, 2013), amb el vistiplau de Teresa Rovira i Comas (Barcelona, 1918-2014), filla del fundador de la revista.

La Revista de Catalunya, des del primer número fins al darrer, ha estat una revista que podríem qualificar d’alta cultura. En alguns números hi trobem textos literaris, però l’assaig hi ha estat, i hi és, la base dels centenars d’articles que ha publicat: assaig històric, literari, lingüístic, polític, de pensament... Amb especial atenció a Catalunya i els Països Catalans, però sense deixar de banda la resta del món. I en tot moment ho ha fet de la mà dels intel·lectuals més prestigiosos del moment. Pel que fa a catalans, abans de la darrera etapa, hi trobem noms de la talla de Carles Riba, Josep Pla, J. V. Foix, Carles Rahola, Ferran Soldevila, Pompeu Fabra, Clementina Arderiu, Pere Bosc-Gimpera...; i en l’actual, Vicenç Villatoro, Marc Aureli Vila, Enric Sòria, Pilar Vélez, Vicent Partal, Josep M. Solé i Sabaté, Neus Real, Pere Verdaguer, Vinyet Panyella... I entre els estrangers, Noam Chomsky, David H. Rosenthal, Bob de NIjs, Nadia Ghulam, Jadwiga Sanderová...

Actualment és una revista trimestral (quatre números l’any). A més, des de l’any 2013, publica un monogràfic anual de temàtiques molt  variades, com els continguts de la revista, en la col·lecció “Edicions de la Revista de Catalunya”: Pompeu Fabra: llengua, civisme, país; Joan Coromines, vida, obra i circumstàncies; Vigència de Josep Carner; Feminismes, subjectes del nou mil·leni; Cine: art, indústria, miratge; etc. Permeteu-me d’acabar amb les mateixes paraules amb què vaig tancar un article dedicat a la nova etapa de la Revista de Catalunya (El 9 Nou, 28-12-1987, p. 10): “és una revista per anar llegint (...), pausadament, amb calma, durant tres o quatre setmanes. Ja veureu, si sou una mica polifacètics, que no us defraudarà”.

Pere Martí i Bertran  (Professor i escriptor)