Un discurs d’Àngel Guimerà a Vilafranca del Penedès

Àngel Guimerà (1845-1924) va ser un escriptor prolífic com deixen clar els dos volums d’Obres completes (i això que no ho són ben bé, de completes, ja que hi manquen uns quants textos seus) que l’editorial Selecta va publicar els anys 1975 i 1978. El més conegut d’aquesta extensa producció, sense cap mena de dubte, és el teatre, que s’ha anat publicant, representant i estudiant, amb alts i baixos, massa sovint lligats a factors polítics més que no pas literaris. La poesia no ha estat ni tan editada ni tan estudiada com el teatre, però en trobem algunes en antologies i en llibres de text, i a més Edicions de 1984 en va fer una bona edició, l’any 2010, a càrrec de Blanca Llum Vidal, titulada Poesia completa (tot i que tampoc ho és, de completa, tot s’ha de dir).

Hi ha una altra part de l’obra de Guimerà molt menys coneguda i molt menys assequible, ja que pràcticament només s’ha recollit als dos volums esmentats de l’editorial Selecta. Es tracta dels nombrosos discursos que va pronunciar en indrets molt variats del país (Manresa, Balaguer, Igualada, Ripoll, el Vendrell, Barcelona, Lleida...) en ocasió de certàmens literaris, d’esdeveniments institucionals o polítics, de commemoracions històriques... Sí que n’hi ha un parell o tres que han estat més estudiats i fins i tot reproduïts, pel ressò i la importància que van tenir, com per exemple el que va pronunciar com a president de l’Ateneu Barcelonès, l’any 1895, o el de les Bases de Manresa, de l’any 1892.

Avui i aquí vull destacar, i fer-ne una breu presentació ja que per espai no el podem reproduir sencer, el discurs que el 31 d’agost de l’any 1893 Guimerà va pronunciar al Centre Català de Vilafranca del Penedès, “en la festa de la repartició de premis del Certamen” de l’entitat. L’he pogut llegir al segon volum de l’edició esmentada de l’editorial Selecta (p. 1237-1245), l’única que en conec, tot i que podria ser que també s’hagués publicat al setmanari Las Cuatro Barras (Les Quatre Barres a partir del 1918), portaveu del Centre Català Vilafranquí.

Guimerà, en primer lloc, hi fa una lloança i reivindicació dels certàmens literaris que “a semblança dels Jocs Florals de Barcelona es venen celebrant per Catalunya”. Per passar tot seguit a lloar i destacar la importància de les Festes Majors (tinguem present que el discurs el va pronunciar en plena Festa Major de l’any 1893): “Un cop l’any les festes majors són la manifestació de la nostra vida, són la prova palpable de què no hem desaparegut encara del damunt de la terra catalana, esborrats com a raça per les envestides criminals del poder centralitzador.”

Tot seguit, ja que és al Centre Català, fa una anàlisi i reivindicació del catalanisme: “El Regionalisme, tal com avui se’l considera i concretant-lo al nostre país, el Catalanisme, no és altra cosa que el govern de casa per la gent de casa i valent-nos de totes les forces de vida que tenim a casa.” Reivindicació que va acompanyada d’una dura crítica als partits polítics del moment, amb observacions curioses com ara aquesta: “ I tan apartats com es troben el Regionalisme i el Socialisme, mirats en els seus principis absoluts, en un punt tenen certa semblança: en la manera d’apreciar el seu afecte a Espanya. Per uns i altres l’amor a la pàtria espanyola és en segon lloc. Per als socialistes primer és el món que Espanya; per a nosaltres, els regionalistes, primer que Espanya és Catalunya.”

Acaba fent una crida a acollir totes les classes socials en el catalanisme, reivindica les Bases de Manresa del 1892 i tanca el discurs amb paraules plenes d’optimisme de cara al futur: “Tinguem, doncs, confiança i esperem: que el dia arriba. Abans, en les nostres solemnitats, dèiem: si el gran dia no el veiem nosaltres, ja el veuran les generacions que ens succeeixin. Ara ja podem estar segurs de què la veurem nosaltres mateixos la llibertat de Catalunya. El dia que arribi, senyors, serà de satisfacció completa per nosaltres, i l’endemà se n’alegraran aquells que no creuran en el Catalanisme fins que vegin les seves excel·lències en la mateixa pràctica.”

I encara rebla, per tancar el discurs: “Tant de bo aquell dia ens tornem a trobar en aquesta mateixa sala ajuntats com ara. Amb quin goig, amb quin immens goig tornaré jo al Centre Català d’aquesta patriòtica vila! És ben cert que no celebrarem la festa major de Vilafranca; mes celebrarem la festa major de la Pàtria Catalana.”

Pere Martí i Bertran  (Professor i escriptor)