Literatura

Guimerà més a prop

La commemoració del centenari de la mort d’Àngel Guimerà (1845-1924) ha fet multiplicar els actes d’homenatge (recitals, conferències, taules rodones, exposicions...) arreu del país

Àngel Guimerà. Eix

Àngel Guimerà. Eix

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.

També s’hi ha afegit la publicació d’alguns articles i volums dedicats a fer-ne conèixer millor la vida i obra. Un d’aquests treballs és de la professora i estudiosa de Guimerà Neus Oliveras i es titula El Vendrell d’Àngel Guimerà i Joan Ramon i Soler (1881-1999). Cartes i discursos. S’ha publicat aquest mateix 2024 amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament del Vendrell i el Consell Comarcal del Baix Penedès. Es tracta, com apunta el títol i explica amb claredat l’autora en una breu “Introducció” (p. 7-12), d’un conjunt de setze cartes que Guimerà va adreçar al vendrellenc Joan Ramon i Soler (1851-1900) entre 1881 i 1888 i de dos discursos que Guimerà va escriure específicament per al Vendrell: el primer, l’any 1887, per al certamen científic literari que es va celebrar a la vila i que Guimerà va presidir i Joan Ramon en va ser secretari; el segon, l’any 1909, arran de l’homenatge i nomenament de fill predilecte de la vila.

Les cartes són majoritàriament de l’any 1887, giren fonamentalment a l’entorn del certamen i mostren l’interès de Guimerà perquè tot surti d’allò més bé. També hi veiem algunes interioritats de l’organització (preocupació i gestions per qui en serà la reina, jurats, complexitat de la gestió dels divuit premis que s’hi havien de lliurar, originals presentats...). A la resta de cartes hi trobem referències tant a aspectes més públics de Guimerà (naixement de La Renaixensa i desaparició del Diari Català -1881-; estrena i traducció de Mar i cel; gestions per a la formació d’entitats catalanistes...), com a d’altres de més particulars (preocupació per la salut de la qui va ser l’amor de la seva vida, Maria Rubió; encàrrecs per a alguns dels familiars o amics del Vendrell...).

Al discurs del 1887, Guimerà hi fa una reivindicació dels certàmens científics i literaris, de la llengua i de la literatura catalanes, del ressorgiment de Catalunya en tots els aspectes i, és clar, un elogi del Vendrell i de la seva gent. També hi denuncia amb contundència el centralisme i l’espoliació de Madrid. Només un parell de mostres breus: “I esperem, que qui del camí [d’aproximació al catalanisme] n’ha fet una part bé en farà l’altra, encara que sigui la major, tota vegada que voler sempre ha estat poder per als catalans, quan de veritat ho volen. Que ells treuen el pa i el vi dels tapassots i fins de les roques, i mouen a llur albir les màquines de les indústries, amb tot i els elements desencadenats que des de les altures apedreguen els sembrats i les vinyes, i amb tot i els governs, que amb més feresa encara que no pas els elements, des de les altures de Madrid apedreguen amb les seves lleis i decrets desatentats les collites dels camps i de les fàbriques.” (p. 37)

“Coronem-los [els guanyadors dels premis del certamen], doncs, amb els nostres aplaudiments, tot pensant que ells ja no són com els escriptors d’abans, que ploraven des del caire d’una sepultura la Catalunya morta, sinó que venen a donar el bon dia d’arribada a la Catalunya del present, que procura pel demà” (p. 40). Sempre militant, encoratjador i optimista pel que fa als avenços del catalanisme.

Al discurs del 1909, Guimerà fa una gran lloança del Vendrell i de la seva gent, agraeix el nomenament de fill predilecte i es reivindica com a vendrellenc, per molt que no hi nasqués: “enmig de vosaltres, germans del Vendrell, que bé m’ho deixareu que us ho digui germans, ja que la sang vendrellenca, glatint-me pertot, m’ho crida prou que soc germà vostre. (...) Oh vila encisadora, feinera i forta del Vendrell que m’has estat altra mare! En tes aigües vaig rebre el bateig de català, que m’ha quedat com a religió de la vida. Jo m’he amarat, tot jo, de la seva saba vivificadora.” (p. 41-42)

Tanquen el volum les fonts consultades, la bibliografia i dues fotografies, l’una de Joan Ramon i Soler i l’altra d’Àngel Guimerà.

Benvinguts estudis com el que ressenyo perquè des de l’àmbit local ens obren camins per conèixer millor aspectes de la vida i l’obra de tants i tants catalans, en quest cas d’un de tan conegut i popular com Àngel Guimerà.

Pere Martí i Bertran  (Professor i escriptor)

El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.

Subscriu-te ara!


Articles d'opinió


SUBSCRIU-TE

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 1€ setmanal sense permanència. El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors.

Subscriu-te ara! Al periodisme local