Josep Ramoneda: "Els projectes polítics encara enganxen a la gent"

Entrevista a Josep Ramoneda from amic on Vimeo.

Periodista, filòsof, assagista. Director del Centre de Cultura Contemporània durant més de 20 anys. Actual president del Consell d’Administració de Grup 62, una de les principals editorials catalanes. Col•laborador habitual de diaris com El País o Ara. Autor de llibres com ‘Contra la indiferencia’ o ‘La izquierda necesaria’. Analista de referència de l’evolució política, social i cultural del país. Amb Josep Ramoneda (Cervera, 1949) es podria conversar de mil i una coses, sense fi. Aquesta entrevista, però, se centra en l’auge dels moviments socials sorgits arran de la crisi, la seva transformació en partits polítics, la crisi del bipartidisme i del model d’Estat i en com s’inscriu el procés català en tot aquest context.

Com érem abans d’aquesta crisi econòmica?
En els anys previs a la crisi vam viure en un univers de ficció, on hi regnava una fantasia sense límits que ens feia creure que tot era possible. Que els guanys i el creixement eren inacabables. Tots volíem un pis en propietat per sentir-nos veritablement de classe mitjana. De fet, tots crèiem ser una mena d’immensa classe mitjana amb els mateixos usos costums, i amb l’única diferència que uns compràvem a Zara i els altres a Armani. Van ser anys d’una cultura molt individualista, fruit d’un paradigma cultural creat als anys 80 i que va durar fins a l’arribada de la crisi.

Una patacada que ens va fer caure la vena dels ulls.
Tota crisi té un efecte revelador. Ens ha mostrat el que ja sabíem però no volíem veure: que aquestes nivells de competitivitat, de confrontació i d’individualisme eren exagerats i ens han acabat deixant sense espais compartits.

La resposta als efectes de la crisi es va sentir fort al carrer. I ara sembla que també a la política?
Les primeres manifestacions de protesta es van basar, com no pot ser d’una altra manera, en moviments socials. Llavors es deia que només amb indignació no es podia fer política. Això és cert, però la indignació sempre és el primer pas de la política. Ara, mica en mica, està prenent cos, en forma de moviments socials molt més organitzats i de característiques molt diverses.

Però està costant.
Sempre s’acaba produint un problema de transformació política. Aquests moviments socials solen estar impulsats per les xarxes socials, per uns mitjans digitals que tendeixen molt més a la individualització que no a la generació de dinàmiques de grup amb esperit propi. Sovint els costa aclarir-se i definir si entren o no en el joc polític. Tenen una certa tendència a ser volàtils, a experimentar grans pujades seguides de grans baixades. Són de difícil estabilització. Però aquest no és el tema. La qüestió és que la sorpresa de Podemos ha generat pànic a l’establishment. El bipartidisme s’intenta consolar dient que això durarà poc, però s’equivoquen. Podemos pot ser efímer, però l’important són les causes que hi ha al darrere, que si no es manifesten per una via, ho faran per unes altres.

Quines són aquestes causes?
Existeix un problema generalitzat en el sistema representatiu a Europa. La política ha deixat de tenir una mínima autonomia respecte al poder econòmic i al capitalisme financer. Els ciutadans saben que s’han gastat infinitat de diners en rescatar bancs mentre que s’ha retallat per tots cantons en serveis bàsics. Hi ha un malestar general respecte a les elits polítiques, la gent té la sensació que ni la representen ni l’escolten. I a tot plegat s’hi suma l’esgotament del sistema polític sorgit de la Transició. Necessita una neteja de dalt a baix.

De moment això no s’està fent.
Enlloc de reconèixer totes aquestes causes i actuar per donar-hi solució, es tendeix a la bunquerització. En comptes de garantir un sistema més obert, amable i inclusiu, es vol fer el contrari: salvar el bipartidisme. L’última tendència és inventa trampes per guanyar per via administrativa i legal el que tenen por de perdre al carrer. Per exemple, canviant la llei electoral als comicis municipals per fer que l’alcalde sigui automàticament el de la llista més votada, donant-li un plus de representació i així falsificant-la. Això és una barbaritat, però saben que així es garanteix que l’alcalde sigui gairebé sempre del PP o del PSOE.

Creu que a curt o a mig termini veurem un canvi o aquesta bunquerització es farà encara més pronunciada?
Podem assistir a canvis, però de moment seran cosmètics. Es limitaran a noves figures de noves generacions, com està passant a la monarquia o al PSOE. Però perquè es plantegi realment un sistema menys excloent, més representatiu, amb una separació de poders que funcioni, on es combati de veritat la corrupció... dependrà que els moviments socials i les noves forces polítiques segueixin pressionant molt.

Però aquesta previsible manca de canvis, sense atendre les reclamacions socials, no poden generar una perillosa frustració entre els ciutadans?
Segur que sí. Al meu entendre, el pitjor que pot passar és que la lògica política es desplaci de l’eix dreta-esquerra a l’eix elit-ciutadania. Quan això passa el final sempre és el mateix, perquè els diners i l’exèrcit sempre es posen al mateix cantó. No parlem tan sols d’un problema de desigualtats i de classes socials, que també; és la diferència entre qui ostenta el monopoli del poder i la resta (una resta cada cop més quantiosa). Molta gent ha votat partits com Podemos per expressar el seu malestar per tot plegat. Els partits tradicionals pinten a l’elector de Podemos com un radical, cosa que és una immensa tonteria, ja que la majoria són tan moderats com els votants del PSOE i fins i tot alguns del PP. Però entenen que cal un canvi.

Tot plegat és la mostra d’un règim polític en crisi irreversible?
El règim polític espanyol actual, el que va sorgir de la Transició, es va construïr sobre l’obsessió de l’estabilitat, per intentar que la democràcia no durés tan sols tres dies com havia passat sempre a l’Estat. D’aquí en surt un sistema molt rígid i opac, amb partits molt estructurats i jeràrquics, i amb sistemes territorials molt clientelars. És un model que ja no dóna més de sí.

Com s’inscriu en aquest context el procés català cap a la consulta?
En molt bona part també és una expressió de la crisi del regim polític espanyol. Aquesta crisi és un factor molt important, tot i que no l’únic, que l’explica. Si l’Estat espanyol fos més àgil i funcionés millor no haurien passat moltes de les coses que ens han dut fins aquí. Em sembla rellevant assenyalar el moviment social que hi ha al darrere del procés, característic del moment en què ens trobem. La sociòloga Marina Subirats ha parlat, amb encert, del concepte d’utopia disponible. En moments de crisi i desconcert, quan tothom et diu que no hi ha cap alternativa, surt un projecte polític que sí ho és. Apareix una finestreta al mur. Els projectes polítics encara enganxen a la gent, i Catalunya ha trobat el seu.