Ivette Nadal: “Vaig seguir pujant als escenaris sense estar en condicions"

Ivette Nadal (Granollers, 1988) no exagera quan diu que el seu nou disc, ‘Tornar a mare’ (RHRN), és “terapèutic”. Víctima d’un trastorn anorèxic contra el qual encara lluita, les cançons l’han ajudat a combatre la malaltia, i voldria que arribessin com “himnes a l’esperança” a aquells que es troben en la seva situació. L’exercici de Nadal és difícil per algú que artísticament va cultivar “un personatge anorèxic”. En els seus discs precedents hi havia “actituds insanes”, eren “tristos i depressius”, explica a l’ACN. La cantant admet que en ocasions va actuar i compondre “sense estar en condicions” per culpa del trastorn. Ara creu haver trencat aquestes “cadenes”, les personals i les artístiques.

Quin significat té ‘Tornar a mare’?

Tornar a mare vol dir tornar a néixer. Però també té un doble sentit, de tornar com a mare. Perquè en aquest procés jo havia desaparegut com a persona. Per tant, el nom fa referència a tornar a l’origen però també a tornar a la persona que era, amb les meves responsabilitats.

Quina relació estableixes entre el disc i aquest trastorn?

En el moment en què em vaig posar a compondre aquestes cançons estava en un procés de recuperació d’un trastorn, que és l’anorèxia. Era una cosa que feia uns quants anys que m’acompanyava, però en els darrers dos anys he estat fent una recuperació més evident. Les cançons han estat un element motivador, i molt terapèutic.

També envies un missatge...

Sí. Em vaig veure amb el compromís moral d’explicar-ho, perquè molta gent es pot sentir en una situació semblant. He vist gent que se n’ha sortit i per això crec que les cançons són himnes a l’esperança. Són cançons contra la malaltia.

Com t’ha ajudat fer el disc, en el sentit terapèutic que explicaves?

En els altres discos hi havia actituds una mica insanes. Com ara que eren molt tristos, depressius... En alguns moments no he estat en condicions i he seguit sortint a l’escenari i he seguit composant. Una mica perquè no n’estic contenta, volia trencar amb aquesta imatge que he donat els darrers tres anys.

T’ha fet canviar d’actitud com a artista, vols dir?

Les cançons m’han motivat a seguir recuperant-me i lluitant. A tenir inputs de vida, una excusa per tornar a cuidar-se, tornar a cantar, tornar a l’escenari. Però diferent. Perquè jo m’havia creat un personatge a l’escenari, que era una persona anorèxica.

En aquest sentit, et van aconsellar deixar la música?

Hi ha qui m’ha fet la reflexió que, si pujar a l’escenari m’havia de suposar un seguit de mals hàbits, potser era millor deixar-ho. Això em va fer pensar, i vaig decidir que no. Que podia trobar una altra personalitat més sana i seguir cantant.

Compositivament, també has buscat el canvi?

Tenia clar que els altres discos eren molt introspectius, sensibles, amb molta melangia. Ara que he abordat una cosa dura i trista, no volia ser pessimista, sinó enfocar-ho des de la ironia, amb el convenciment que dóna haver compartit mesos amb gent que se’n surt, i veient que amb molta lluita i esforç ens en podem sortir.

És un disc més divers estilísticament que els anteriors.

Hi ha una recerca de més llibertat personal, de treure’m les cadenes que portava a sobre; també estilísticament, de ser lliure. Vaig intentar seguir sent jo mateixa però amb pinzellades d’estils que no havia tocat fins ara, com un tema de rumba, o una coda electrònica. Hi ha unes ganes de mostrar una Ivette diferent, també amb la producció, que he fet amb el meu guitarrista.

Per tant hi ha un paral·lelisme entre el trencament de cadenes personals i l’estilístic?

No em volia encasellar en la idea que la Ivette només fa cançons tristes o molt profundes...Volia mostrar que també puc ser d’altres maneres. La culpa que se m’hagi etiquetat d’una manera és meva, perquè és el que mostrava als escenaris, i ara tenia ganes de deixar-me anar.

Manolo Garcia és un dels col·laboradors destacats d’aquest disc. Quin és el vostre vincle?

Em va demanar de col·laborar fa tres anys en un disc seu, com a corista, cosa que no havia tingut mai. Des d’aquest dia es va crear una amistat, i com que el disc parla també de tornar a estar a prop de la família i dels amics que t’aprecies em va venir molt de gust que vingués a cantar (a la cançó que obre el disc).

És cert que et vas plantejar deixar la música si el disc no aconseguia finançament a Verkami?

Mira, jo ara fa deu anys que vaig començar a cantar, de molt jove. En aquest món necessites que la indústria et doni suport o tenir molta gent que cregui en tu. A mi la indústria mai m’ha donat suport, i he hagut de lluitar moltíssim per tirar endavant els quatre discos, per finançar-me els músics, etc. Necessitava veure que a la gent li interessava, que volia tenir el disc. I el Verkami era una provatura. Es va aconseguir l’objectiu, i estic contenta. Però el disc no estarà físicament a les botigues (només pels mecenes), jo no puc lluitar contra una indústria que no em dóna suport.

T’ha reconfortat el suport de la gent, en aquest sentit?

Sí, estic animada, molt contenta amb la gent que ha col·laborat en uns temps difícils en què poca gent compra música. I a més aquí s’havien d’avançar els diners sense haver escoltar el disc, això té molt valor.