Guillem Sànchez: "Sorprèn que, amb tan poc, se sabés tant del cas dels Maristes"

El cas dels abusos sexuals a dues escoles Maristes de Barcelona és segurament el més greu destapat mai a l'estat espanyol sobre abusos a menors en l'àmbit educatiu. Una investigació periodística arran de la descoberta feta pel pare d'un alumne va provocar denúncies contra dotze professors que haurien actuat des dels anys 70 fins l'actualitat. El cas va generar una forta polèmica i una gran reflexió sobre una problemàtica sovint silenciada. Ara, aquesta investigació arriba ordenada, ampliada i contextualitzada en el llibre 'El Cas dels Maristes' (Ara Llibres), escrit pel redactor que va liderar la investigació, Guillem Sànchez.

Pocs dies abans de complir-se el primer any de l'esclat de l'escàndol, en una conversa amb l'ACN al Cafè de les Paraules de l'avinguda Tarradellas de Barcelona, on Sànchez va conèixer els primers fets que desembocarien en l'escàndol mediàtic i social, el periodista explica que inicialment no s'esperava que aquella primera denúncia d'uns abusos a un noi anomenat Eric (nom fals) acabessin descobrint tants casos similars. De fet, una de les coses que més l'ha sorprès de tot plegat és que "amb tant poc, se sabés tant". És a dir, que Manuel Barbero, el pare del primer denunciant del professor Joaquim Benítez amb qui va arrencar l'escàndol, en va fer prou amb la penjada d'alguns cartells a l'escola i la creació d'un compte de correu específic, a més de traslladar-ho al diari 'El Periódico', per començar a trobar víctimes de fa molt de temps, fins aleshores desconeguts per la justícia, per la policia, per les autoritats educatives i fins i tot per les famílies de les víctimes. "Ningú els havia volgut trobar, i segur que n'hi ha molts més", assegura.

A l'hora de fer el llibre, Sànchez volia aportar alguna cosa més que la informació ja publicada al diari. Així, a banda d'ordenar cronològicament com es van anar descobrint els casos i afegint alguns detalls coneguts després de publicar-se cadascuna de les històries de les múltiples víctimes, el periodista complementa el relat amb la revelació de les dificultats i les sensacions que tenia mentre investigava els casos i com va obtenir certes informacions. Així, sabia 'a priori' que no volia "furgar en la ferida", però tampoc volia parlar amb circumloquis sobre els abusos, que descriu amb un nivell de detall suficient per imaginar-se'ls. "Difícilment t'imagines els abusos sinó dius el que és, no volia furgar en la ferida ni donar massa detalls, però tampoc explicar-ho de forma massa recargolada, s'ha de saber", argumenta. De fet, admet que va entendre la profunditat d'alguns casos quan els va reescriure per al llibre, ja que durant la voràgine d'aquelles setmanes de febrer i març la informació "passava per sobre" dels tres redactors i els dos caps implicats.

En aquest sentit, assegura que una de les seves "obsessions" era que les víctimes amb qui havia parlat durant la investigació periodística no se sentissin molestes amb el llibre, i diu que "per ara" ho ha aconseguit, per les reaccions que han tingut en llegir-lo. Un altre dels temors, expressat en el llibre, és que donessin veu a algun "impostor" o a algú que exagerés els suposats abusos sexuals. "Això tortura molt, però no per a nosaltres, sinó pels que han dit la veritat, perquè el seu relat es veurà qüestionat una altra vegada; no ens hem inventat res, l'únic error podria ser no detectar un impostor", explica.

Així mateix, assegura que quan es van destapar els primers casos, diverses persones li van dir que no podien ser veritat, que els nens de 8 o 9 anys fabulen i exageren. Quan van obtenir la confessió de Benítez i més tard la de dos altres abusadors, un per telèfon i l'altre amb càmera oculta per una de les seves víctimes, els que dubtaven dels articles publicats van desaparèixer.

El periodista valora molt la "valentia" de les víctimes per revelar-li un "secret" tant traumàtic i admet que per a ell també va ser dur personalment. "T'impliques emocionalment, no pots ser fred, has de tenir empatia i no els vols trair, has de ser responsable, perquè ells fan un esforç molt gran per compartir amb tu un fet dolorós", assegura.

De fet, Sànchez creu que la "clau" del cas és la resposta que van tenir de moltes víctimes en el moment que el diari va començar a publicar els primers casos descoberts, ja que moltes d'elles van treure forces per explicar els abusos patits molts anys enrere. "És una investigació sobre el passat, no del present", cosa que és molt difícil per a un periodista, reconeix. Justament sobre la importància dels anys transcorreguts, Sànchez considera "injust" que molts casos hagin prescrit judicialment, i espera que es pugui reformar la legislació perquè els terminis de prescripció s'allarguin molt més.

Un altre del motiu per fer el llibre era que "no era just que la gent només identifiqués l'escàndol amb en Benítez", l'abusador de la primera víctima descoberta, que després va admetre els fets i serà l'únic jutjat. La investigació periodística va anar molt més enllà d'aquest professor i va permetre trobar altres agressors al mateix centre de Sants-Les Corts i en almenys un altre centre de Barcelona d'aquesta congregació catòlica, La Immaculada.

Precisament sobre l'actitud dels responsables dels Maristes, Sànchez no se sorprèn massa de la seva actitud inicialment recelosa amb els mitjans i la poca empatia que van tenir amb algunes víctimes per destapar més casos. Per a Sànchez, "és molt comú tancar files" i caure en un cert "corporativisme" per voler preservar el bon nom de l'entitat educativa, però creu que és un "error" perquè "s'ha d'escoltar a les víctimes". També li sap greu que part de la comunitat actual dels centres Maristes s'hagin sentit atacada, cosa que no era la seva intenció.

La investigació d'aquest cas ha rebut el Premi Ramon Barnils de periodisme, que ha valorat la feina de Guillem Sànchez i els seus companys María Jesús Ibáñez i Jesús G. Albalat, així com el suport dels seus caps Luis Mauri i Ramon Vendrell, d''El Periódico'.