Alex Proyas presentarà a Sitges una còpia restaurada de la seva opera prima, ‘Spirits of the Air, Gremlins of the Clouds’

Què feia Johnnie To just abans de convertir-se en un referent internacional del noir asiàtic? De quin humor estava David Lynch quan rodava Blue Velvet? Com devia ser la primera i extraviada pel·lícula d’Alex Proyas? Totes aquestes preguntes, i com a mínim quatre més, tindran resposta aquest any a Seven Chances, la secció que el Sitges - Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya programa en col·laboració amb l’Associació Catalana de la Crítica i l’Escriptura Cinematogràfica (ACCEC).

La d’enguany no serà una edició qualsevol de Seven Chances, que després d’arribar al quart de segle de vida, replanteja els seus fonaments. Quan va néixer, l’any 1993, aquest apartat tenia la vocació de dur al certamen obres no necessàriament fantàstiques d’autors consagrats o per descobrir, en projeccions memorables i, en aquell moment, irrepetibles. La tasca duta a terme des d’aleshores té un gran valor, reflectit en els noms que han passat per la secció: Philippe Garrel, Hirokazu Kore-eda, Claire Denis, Jean-Marie Straub i Danièle Huillet, Chris Marker, Bertrand Bonello, Olivier Assayas, José Val del Omar, Apichatpong Weerasethakul… Però amb el temps, els circuits d’exhibició s’han transformat, com també ho ha fet el mateix Festival. Per aquesta raó, l’ACCEC i Sitges han estat d’acord en el fet que calia donar un nou rumb a la secció per tal que no perdés vigència, mantenint el tarannà de sessions úniques (en tots els sentits) que caracteritza la setmana de la crítica de Sitges.

Aquest canvi reforçarà un vessant destacat en les darreres edicions de Seven Chances: la recuperació de pel·lícules de repertori, fantàstiques o afins al gènere, oblidades, maltractades o senzillament perdudes en el temps, a les quals els anys pot haver dotat de culte, però no de l’estatus de “clàssics”. Rareses estimulants i en moltes ocasions inèdites, que mereixen ser redescobertes i contextualitzades per la mirada analítica dels crítics que conformen l’Associació i que s’encarreguen de presentar les sessions.

La pel·lícula que donarà el tret de sortida a Seven Chances 2018 representa tota una declaració d’intencions en aquest sentit: Spirits of the Air, Gremlins of the Clouds (1989), excèntrica opera prima de l’australià Alex Proyas, realitzada abans de fer el seu exitós salt a Hollywood. Una faula fosca on el futur director d’El Cuervo i Yo, robot ens presenta un encreuament impossible entre Leone, Jodorowsky i Gilliam. La projecció comptarà, a més, amb la presència del mateix Proyas, que visitarà Sitges per presentar la flamant nova còpia del film, restaurada a partir del negatiu original en 16mm.

El Casino Prado, seu habitual de la secció, també rebrà amb tots els honors una de les icones més carismàtiques que ha donat la cinematografia mexicana: el lluitador emmascarat El Santo, de qui Sitges recupera la seva primera aventura cinematogràfica, Santo contra Cerebro del Mal (1959), en la brillant restauració que ha apadrinat ni més ni menys que Nicolas Winding Refn, tot un sibarita de la cultura pop cinematogràfica.

Seven Chances també recupera una joia oculta de Johnnie To, un dels autors més estimats a Sitges. Una de les seves pel·lícules més personals, inèdita fins ara al nostre país. Es tracta de Throw Down (2004), emocionant homenatge als primers drames esportius d’Akira Kurosawa, que el cineasta hongkonguès converteix en una estilitzada i sorprenent mescla de comèdia, musical i èpica antiheroica, on els combats de judo esdevenen gairebé una dansa.

I seguint amb pel·lícules caigudes en l’oblit, poques ho són tant com Dream Demon (1988) de Harley Cokeliss, realitzador tot terreny que fou director de segona unitat a El Imperio Contraataca, i que en la seva única incursió en el terror va crear una mena de resposta anglesa a Pesadilla en Elm Street. Sense Freddie però farcida de seqüències surreals i pertorbadores sorgides del subconscient d’una protagonista traumatitzada, la pel·lícula va tenir una curta vida en el circuit de VHS per després esvair-se per complet… fins fa uns mesos, quan Cokeliss presentà una restauració del director’s cut de la cinta, finalment disposada a reclamar el seu lloc en la història del fantàstic britànic.

També hi haurà lloc a Seven Chances per un dels noms propis del cinema de gènere a Espanya: José Ramón Larraz, de qui es projectarà una nova còpia d’una de les seves obres menys vistes: La visita del vicio (1978), on el cineasta s’allunyà del fantàstic explícit per moure’s en l’ambigüitat d’un drama eròtic i pertorbador, infestat d’imatges oníriques memorables, amb la inconfusible i controvertida mirada que el director barceloní té del cos i de la sexualitat femenina.

A banda del rescat de tresors heterodoxos, Seven Chances també vol ser un espai de reflexió sobre títols, autors i fenòmens propers al gènere fantàstic, reservant una part del seu programa al documental i l’assaig audiovisual. En aquesta línia s’emmarca la tria de Blue Velvet Revisited (2016), que en paraules del seu director Peter Braatz constitueix una “meditació” sobre l’obra mestra de David Lynch Terciopelo azul, teixida a través de les fotografies i les cintes en super-8 que Braatz filmà durant el rodatge d’aquest film immortal, inèdites durant tres dècades, i que permeten accedir a les bambolines de la producció i descobrir, per exemple, la felicitat d’un Lynch preparat per a presentar al món el seu univers esgarrifós i fascinant.

La segona plaça documental recau en l’aclamada Wolfman’s Got Nards (2018), on Andre Gower, protagonista d’Una pandilla alucinante, es retroba amb els seus antics companys de repartiment i amb els responsables d’aquell gran homenatge als monstres clàssics ideat per Fred Dekker i Shane Black, per tal de reivindicar i celebrar una cinta incompresa en la seva estrena, i que a poc a poc va anar generant al seu voltant un culte fervorós, situant-la en el panteó del cinema juvenil de la dècada dels vuitanta.