La música possible i la impossible

El concert que diumenge passat es va celebrar a Vilanova, a l’Auditori Eduard Toldrà, va resultar magnífic. Realment extraordinari. Per recordar. Hi havia qui deia, fins i tot, que s’havia marcat una fita, que el concert havia estat la consumació de la Camerata Eduard Toldrà i de l’Ensemble Vocal Canticel (protagonistes del concert). Un cop recuperat de les vibracions de tot plegat, escric aquestes ratlles per mirar de posar ordre a tot allò que, sortint del concert, era pura emoció, pura energia i que ara, passades 48 hores, ja puc començar a valorar amb certa tranquilitat.

És cert que la vetllada va tenir moments que trigarem a oblidar, com la intensitat dels aplaudiments a mig concert (encara quedava una obra per interpretar i ja hi havia qui es posava d’empeus per aplaudir) o el trio que van protagonitzar la contralt, la violoncel·lista (inesgotable: quin concertàs!) i la concertino, dreta al costat del director, lluint un so càlid i un embaràs radiant. Però potser la clau de tot plegat està en que el públic, en general, no coneixia prou la música de Bach. Tothom en parla, tothom en sap algunes cosetes, però... quantes vegades hem escoltat Bach en un auditori? Poques. Perquè? Per dos motius principalment: el primer és que tocar Bach és molt, molt difícil. I el segon és que la música de Bach se l’han apropiat les orquestres especialitzades en música antiga, també anomenades “orquestres d’instruments originals”. Fa 50 anys això no passava: tothom tocava Bach, amb més o menys traça, perquè les orquestres “barroques” no existien. Ara la cosa ha canviat: en Jordi Savall i altres artistes del gremi de la música antiga ens han fet descobrir un so màgic, ancestral, “original”, i ens hi hem acostumat. Fa un mes vam poder sentir una orquestra barroca a Vilanova: el cicle “Músiques del Retaule”, a Santa Maria de La Geltrú, ens va oferir l’Stabat Mater de Pergolessi, i vam poder gaudir d’aquest so tan particular que ens tranporta en el temps. Interpretar obres del Barroc i del Renaixement amb criteris històrics i instruments antics ha estat un dels grans descobriments en el món de la “música clàssica” de finals del segle XX, però ara sembla que Bach només es pugui tocar amb violes de gamba, tiorbes, trompetes naturals i clavicèmbals afinats a 415 Hz. Una llàstima perquè, a comarques, no sempre hi ha una orquestra barroca a mà. Diumenge, a Vilanova, ens van demostrar que Bach és Bach i que no hauríem de deixar de tocar-lo amb instruments moderns. Molta gent va descobrir per primer cop la música de Bach que, en el fons, és la que ens fa vibrar.

Hi ha una idea generalitzada de que una cantata de Bach és una cosa llarga i feixuga i, mira tu per on, va resultar tot el contrari: vam escoltar la tercera cantata de les sis que conformen la Cantata de Nadal (en alemany), el Magnificat (que també respon al format de cantata, aquest cop en llatí) i una peça instrumental que va obrir la sessió: el tercer del Concerts de Brandenburg. Una festa per a les oïdes i, sobretot, per a l’esperit. Val la pena redescobrir Bach, una proposta que ja fa més de mig segle que es va posar sobre la taula quan els pianistes van començar a tocar les seves obres per a clave o per a orgue amb pianos moderns i van sortir-se’n amb molta dignitat.

L’altre fet que m’ha fet pensar és el del “punt culminant” que, segons algú, va suposar el concert. Bé: és cert que la Camerata Eduard Toldrà ja fa uns anys que ha assolit un nivell interpretatiu alt i és just reconèixer-ho. Ara fa uns dies el Dr. Jaume Aguiló oferia una conferència en la que repassava la història de l’orquestra (inicialment anomenada Orquestra de Cambra del Garraf) i venia a dir que, efectivament, les condicions actuals de la formació no són les de fa 30 anys: ara la professionalitat dels seus membres és total, cosa que anys enrere era impossible d’afirmar. Els temps han canviat, el nivell musical del país també, el nivell educatiu, les possibilitats de fer música són molt diferents... i sí: ja fa anys que la Camerata Eduard Toldrà ofereix concerts de gran nivell. No crec que el de diumenge fos una culminació perquè en els darrers anys ja n’han ofert uns quants així, però sí una demostració que el projecte està consolidat.

Potser el que va sorprendre més al públic va ser que el nivell de l’Ensemble Vocal Canticel fos tan alt, quan només fa un any que es va estrenar. Però aquí la cosa ve a confirmar el que dèiem una mica més amunt: les condicions per fer música avui dia són ben diferents de les de fa uns anys. El projecte de l’Ensemble Canticel parteix de la professionalitat: els seus membres són cantants professionals, una especialitat que al nostre país encara no és gaire extesa. Estem acostumats a contractar violinistes o trompetistes i sabem que seran solvents artísticament, però comptar amb sopranos i tenors de la mateixa manera, no és tan comú. Els temps han canviat. Anys enrere a Vilanova no hi sonava certa música perquè era impossible fer-la. Ara, les possibilitats són unes altres. Diumenge ho vam constatar.

David Puertas Esteve, músic i periodista