Bruno Oro porta a Sitges la seva darrera obra de teatre, i un llibre

La immortalitat i l’obsolescència programada, o viceversa si és que és possible, són els extrems amb que Bruno Oro arriba a Sitges, el proper diumenge 7 d’abril, al teatre del Casino Prado. Presenta el monòleg Immortal, del que és coautor al costat de Marc Angelet i Alejo Levis i a més, dedicarà un temps en finalitzar la representació, a signar llibres i compartir un espai amb els lectors de la seva primera novel·la, Tu busques amor i jo cobertura. La sàtira està servida. No s’accepten bromes però sí humor, el bon humor i el més talentós. Un camí des de la comèdia amb pinzellades de reflexions i filosofia, passades pel filtre de la sàtira, fins a un altre tipus de comèdia, més romàntica i fins i tot autobiogràfica. Anem a pams i anem als orígens.

Bruno Oro, actor, guionista i músic, conegut per la seva infinitat d’èxits teatrals i la seva participació a la televisió en diferents programes, ha reunit coratge, imaginació i aprenentatge en la seva primera novel·la, Tu busques amor i jo cobertura (Rosa dels Vents, 2019), que en dos mesos ja està en la segona edició. “M’acaba d’arribar”, deia durant l’entrevista, un Bruno Oro exaltat pel salt dels escenaris a les llibreries. “En la primera presentació del llibre em vaig sentir desbordat, va ser molt emotiu, la Clara Segura va llegir alguns fragments de la novel·la, passatges còmics i d’altres més dramàtics, i l’experiència no té res a veure en pujar dalt un escenari; no estàs actuant, ets tu”.

No s’esdevé escriptor de la nit al dia i Bruno Oro reconeix que de jove ja havia escrit diversos relats, però sobretot l’experiència d’escriure guions, aprenent a estructurar un text i aconseguint retrats profunds dels personatges, ha estat el millor entrenament per endinsar-se en la primera novel·la. El protagonista és un mòbil, quan li queda un any de vida, que relata el periple del seu propietari, un actor famós, que viu aventures i desventures entre Barcelona, Beverly Hills, Buenos Aires, l’Havana... espais que Bruno Oro ha conegut i recollit en una ficció realista, on combina imaginació i experiència, convençut que dels viatges, de les emocions i dels personatges que s’han creuat en la seva vida, neix una història que mereix ser explicada. La ironia i la melangia són també protagonistes d’una novel·la que té un contundent inici i una trajectòria emulant una road movie. I és que podria fàcilment acabar el seu periple convertida en pel·lícula.

I de la mort anunciada, a la immortalitat. L’obra que presenta Bruno Oro a Sitges el proper diumenge, Immortal, és un monòleg en que interpreta diferents papers. Un ball de personatges en una dansa reflexiva i trepidant, en que la ironia d’un humor extrem està servida. Un fill de 345 anys a qui el pare no aconsegueix independitzar o la Mort, que perd tot el valor en una suposada eternitat... són un bon exemple del contrast possible, entre la intensitat que atorga la fugacitat de la vida i les possibles misèries d’una eternitat, en que tot pot arribar a perdre sentit. Un teatre-ficció, que va més enllà de l’absurd, per oferir una gran dosi d’humor, del bò, d’aquell al que Bruno Oro té acostumat al públic. Un exercici de talent i una mostra de la capacitat de transformació i de transició de l’actor en els singulars personatges que hi apareixen, dotant de màgia una obra, que situa l’espectador directament a la pell de situacions, més o menys quotidianes, portades al desconegut terreny de l’eternitat...

Si es vol conèixer les mil cares de Bruno Oro, caldrà anar diumenge al teatre... i si es vol saber més de Bruno Oro, caldrà llegir la novel·la. Tot a punt, doncs, perquè el teló s’aixeca i després d’una pàgina en ve una altra.