Hèctor Galvany: “Si la poesia no és molt a prop de la nostra vida, és una exaltació d'una altra cosa”

L'autor vilanoví Hèctor Galvany acaba de presenta el llibre “Poètica prosaica”, publicat per El Cep i la Nansa, un recull poètic d'una persona compromesa amb el seu entorn, un activista convençut.

Com arriba aquest llibre, que s'escapa una mica de la seva producció literària anterior?

Ho sembla, però no és així. Aquest llibre el vaig acabar al 2013 amb la pretensió que es publiqués amb poca diferència del llibre “El meu pare i altres històries de postguerra”. La poètica prosaica era una mena de revolta meva per barrejar aquests dos conceptes que dibuixen un terreny en el que jo em sento molt còmode. El punt de partida va ser un llibret que tenia escrit i es deia “Pels 2000” i el vaig acompanyar d'uns relats poètics que vaig fer després enmarcats sota el nom d'“Amor feliç, amor infeliç”. I al final, hi havia una experiència que havia començat a escriure, que era la meva vida a Vilanova, i vaig pensar que seria una bona manera de tancar el llibre, per fer-lo actual.  Aquesta última part m'obligava a reflexionar, que en definitiva, també és poesia, i no només allò excels i tan pur que molta gent es pensa que és la poesia. Si la poesia no és molt a prop de la nostra vida, és una exaltació d'altra cosa.

Quina és la petjada que té Vilanova i la Geltrú en aquest llibre?

És la meva experiència de combat, de lluita i de treball per aconseguir que les coses milloressin. I per fer una crítica profunda al sistema que ens ha governat sempre que per mi no ha estat mai al servei de Vilanova, sinó al contrari: s'ha posat Vilanova al seu servei. Després ha fingit fer algunes coses importants per a Vilanova, però aquí sembla que interessa més l'aparença que la realitat. Doncs Vilanova és aquesta tercera part del llibre, que torna a ser una contradicció com tot el llibre, i es titula “No em féssiu pas pensar”.  Però sense pensament no hi ha vida.

Amb la distància i el temps, quin record queda d'aquest activisme local?

Va ser una lluita necessària (l'hospital, el barri, la contaminació), però em posa una mica trist veure que no hi ha hagut una continuïtat, independentment de l'estil de treball i dels enfocs, però el compromís és important per tal que les coses funcionin.

“Poètica prosaica” és una aparença de contradicció?

Sí, he volgut lluitar també contra les aparences.

El relat té un pes important en la seva producció literària. Se sent còmode amb el format?

Sí. El llibre és una mica un comiat. És provable que jo no torni a escriure d'una manera voluntària poesia amb la intenció de publicar-la. Ara estic treballant molta prosa poètica perquè les circumstàncies m'hi porten. La meva companya, la Núria, ha preparat diverses exposicions de pintura al Montsià que  acompanya amb escrits meus: hi ha poemes, però també descricpions de paisatges evocadors.

Em sento molt còmode amb aquest format, però també faig ficció pura, novel·la. La última la vaig acabar a l'octubre de 2017, pero vaig entrar en una època difícil en que havia d'atendre altres necessitats i la novel·la necessita una dedicació molt gran, pràcticament absoluta. Així he aprofitat per fer contes.

Ara també ha estat temptat pel teatre.

Sí, vaig fer una imprudència: vaig parar una mica la producció per llegir i vaig tenir la sort de topar-me amb el llibre de la Natalia Ginzburg, un recull que ha fet El Cep i la Nansa de tota la seva obra traduïda al català. I és un teatre que m'agradava, un estil que jo volia fer: ajuntar personatges per fer-los xerrar i que surtin totes les contradiccions, el bo i sospitós de la vida. I m'he posat a fer teatre: ha transformat dos relats meus en dues obres de teatre curtes i ara voldria fer una obra de tres actes, és un deute que tinc amb mi. La novel·la no la vull deixar -després de cinc, necessites la sexta-, però no sé quan em posaré.

Tornant a la “Poètica prosaica”, la promoció d'aquest llibre ha coincidit de ple amb la diada de Sant Jordi. Com ha viscut aquesta experiència?

Sóc un escriptor absolutament desconegut com a tal i gran, que crida poc l'atenció en aquest moment en el qual la moda són els joves escriptors i sobretot els periodistes: hi ha moltíssima ficció feta per periodistes.

En tot aquest temps jo no m'he promocionat: es publica el llibre “El meu pare” i em poso a escriure més. M'he desentés i durant cinc anys no m'he promocinat en res. I la meva filla em va provocar fa un temps amb El Cep i la Nansa, vaig fer el contacte i ens vam posar d'acord ràpid.

Creu que Sant Jordi és una oportunitat?
 

No ho sé. Per mi Sant Jordi és una festa fantàstica que m'encanta i la disfruto tant com puc, però em costa molt d'entendre. Hi ha obres que es promocionen com a llibres de Sant Jordi i tenen un plateret i un bombo extraordinari: ens hem convertit tots en mediàtics per culpa d'una política mal portada que no sé si ajuda massa a l'escriptor. Però la vessant més comercial de la festa l'entenc i crec que s'ha d'afavorir perquè els editors han de viure.