'El pianista cec', una novel·la que toca moltes tecles

El pianista cec és una novel·la de David Puertas, reconegut divulgador musical autor de contes, guions, conferències i obres musicals que aquest cop ha optat per la narrativa de ficció per apropar-nos a la història del primer creuer amb bandera espanyola que va navegar pel Mediterrani als anys 90. La veu del narrador és la del pianista de bord, un jove barceloní que al llarg de les pàgines va aprenent moltes coses, més enllà d’acompanyar boleros o tocar cançons de moda. Una història sobre un pianista, el vaixell Don Juan i la música, però també sobre la misteriosa cantant de l’orquestra del creuer i sobre les vivències dels companys als ports de Marsella, Cartagena o Mallorca que es barregen amb les històries d’un vell mestre de piano que li parlava de Mozart, de Debussy i de Beethoven. El piano del vaixell es converteix en el personatge sobre el que gira una història que a vegades sospitem que podria haver estat la del mateix autor. La publica Pagès Editors, la reconeguda editorial de Lleida.

David Puertas és músic, periodista i escriptor. Ha publicat una dotzena de llibres de divulgació musical sobre clàssica, òpera i edicions dedicades als joves. En el terreny de la ficció, és autor d’una trentena de contes publicats en paper o representats amb música dalt dels escenaris. Col·labora habitualment amb les institucions musicals més rellevants del país i és professor a l’Institut Can Puig de Sant Pere de Ribes.

— La història d’aquesta novel·la passa bàsicament dalt d’un creuer. És real aquest vaixell?

Sí, el vaixell és real, va existir de veritat. L’any 1994 la naviliera Transmediterránea va decidir entrar al negoci dels creuers i va condicionar el Don Juan per a aquesta activitat. Va ser el primer vaixell amb bandera espanyola que es dedicava al turisme marítim, així que està molt ben documentat i fins i tot els diaris de l’època en feien un seguiment i de tant en tant publicaven notícies sobre el vaixell. Així que he tingut molt de suport “real” per a anar bastint la història i fer-la creïble, però es tracta d’una novel·la de ficció.

— El protagonista de El pianista cec està inspirat en algú en concret?

No, no hi ha ningú darrere el pianista. O potser més aviat caldria dir que hi ha molta gent! He creat un personatge a partir de la meva pròpia vivència en el món de la música però, com que jo no sóc pianista, he hagut de bastir un protagonista a partir de la suma de moltes persones diferents. El protagonista té la particularitat de que toca el piano, però per la resta és una persona molt normal, amb la que t’hi pots sentir identificat per les seves pors, els seus dubtes, les seves il·lusions, els seus aprenentatges... Jo també m’hi sento reflectit en alguns moments, però he buscat que fos una persona prou allunyada de mi com per a sentir-m’hi còmode fent-la anar amunt i avall.

— La relació que estableix amb la resta de personatges, sempre és musical?

No sempre, però està clar que la música és l’element que el fa visible. Un pianista de creuer, o de bar, o de restaurant, moltes vegades està allà, però ningú no el veu. Potser fins i tot ningú no l’escolta! Per al pianista de la meva novel·la, fer-se visible és una necessitat i ho fa sempre a través de la seva relació amb la música. A vegades connecta millor amb la gent i d’altres no, però la música sempre hi és present d’una o altra manera. Al final, però, ha d’enfrontar-se a la vida i es veu obligat a sortir de darrere el teclat on sempre ha viscut protegit per la música.

— I la cantant? Quin personatge!

Sí! I tant! És un d’aquells personatges que va creixent a mida que vas avançant en la història. Jo no ho tenia previst així, però a cada pàgina ella mateixa em reclamava més i més protagonisme, així que al final li he donat tot el que m’ha demanat. Una dona sàvia, carregada d’energia, amb molta experiència i quatre idees molt clares sobre la vida. N’he après molt d’ella.

— Com s’aconsegueix posar Mozart i Beethoven al costat d’una història sobre un vaixell modern?

Aquí hi juga un paper important el mestre de piano. Abans de tocar una peça musical, el mestre li explica com va ser escrita aquella obra, qui va ser-ne el compositor, li explica alguna història referida a aquella peça i això sempre ajuda a connectar-la amb l’experiència d’un mateix. Després, al jove pianista del vaixell li passen coses o té vivències que d’una o altra manera ténen a veure amb allò que li havia explicat el mestre. Per exemple, quan es parla de les obres escrites per a nens de Schumann o de Debussy, al capítol següent ja hi pots comptar que alguna història passarà al vaixell que tindrà a veure amb la canalla. Escrivint aquestes històries musicals és on m’he trobat més còmode ja que no deixen de ser una variant del que estic més habituat a fer: escriure notes per als programes de mà dels concerts. La diferència principal és que, quan escric per a auditoris i festivals de música, he de ser molt curós amb la documentació, mentre que quí m’he permès molta llibertat i he deixat que la imaginació fes de les seves.

— De debò que no ets pianista?

No, no ho sóc. Sé tocar-lo una mica i m’agrada molt fer-ho, però les peces musicals que apareixen a la novel·la sóc absolutament incapaç de tocar-les. Ja m’agradaria! Escrivint aquesta història m’han entrat moltes ganes de ser pianista. Tinc la gran sort de ser músic i de conèixer de primera mà moltes de les coses que li poden passar a algú del gremi, per això he pogut ficar-me dintre la pell dels que apareixen a la novel·la.

— És més una novel·la musical, o històrica, o documental?

Té una mica de tot, també té bon humor, també hi ha algun petit misteri, hi ha elements històrics ben documentats, però jo crec que bàsicament és una novel·la de formació: quan el protagonista puja per primer cop al vaixell és encara molt jove i inexpert, tan en les coses de la vida com en la seva professió de pianista, i al llarg de les pàgines l’anem acompanyant i anem veient com les experiències que viu el fan madurar. La documentació hi és, perquè tan les històries del vaixell com les dels compositos clàssics són reals, però m’he permès moltes llicències, que per això és una novel·la!

— Per acabar: llegint les històries que apareixen a la novel·la sobre pianistes clàssics, m’han vingut ganes d’escoltar aquelles obres. Quina versió em recomanes?

Això és el millor que podies dir-me! M’agradaria que després de llegir la novel·la el lector tingués ganes d’escoltar la música que s’haurà anat trobant entre les pàgines del llibre i també —no cal que me n’amagui— que tingui ganes de seguir llegint les meves històries. Pots escoltar la versió que vulguis, avui dia ho tens molt fàcil: poses aquell títol que t’atrau al youtube o a l’spotify i en un segon podras triar entre vint versions diferents. En pocs dies coneixeras més músiques que el protagonista de El pianista cec!