Un concert memorable de Laura Farré Rozada

Però anirem per passos. Que Laura és vilanovina ja ho sabem i podem acceptar que aquest succés és fruit de la casualitat. Que fa pocs anys que Laura va néixer a Vilanova és una realitat indiscutible. És raonable pensar que té una llarga vida per davant. Durant els seus pocs anys de vida ha fet molta feina i la ha païda. Això ja és una demostració de intel·ligència i de capacitat de treball. També és sabut que aquesta noia (crec que li puc dir encara noia malgrat acceptaria la crítica i fàcilment canviaria la frase per "aquesta senyora") s'ha dedicat a la música i a l'estudi de les matemàtiques i, a més, en pretén una síntesi efectiva i no solament retòrica, o així m'ho sembla.

Des de la Camerata Eduard Toldrá hem treballat junts. El seu nivell de responsabilitat és alt. En un moment en que determinada obra no acabava d'estar prou als dits, com es diu en l'argot musical, Laura va estar hores i més hores treballant la dificultad técnica que finalment es va resoldre. La seva capacitat d'esforç i responsabilitat va quedar demostrada.

Davant una senyora experta en música i en matemàtiques, que domina el seu instrument, el piano, i que ens ha demostrat intel·ligència, capacitat de treball, personalitat responsable i capacitat d'esforç personal, ens vàrem plantejar: podem ajudar-la professionalment d'alguna manera?. Val a dir que l' Associació Musical Eduard Toldrà sempre ha dedicat els seus recursos econòmics, sempre escasos, a potenciar la música; això vol dir a potenciar els músics fins fer viable el projecte musical en qué ens vàrem embolicar en el seu moment. I, i això ja no és casualitat, a Vilanova tenim un bon grapat de músics joves a qui ens agradaria poder ajudar més. Tots li tenen el cor robat a qui realment gestiona la Camerata que és Marijó Riba. Marijó cabila de quina manera és possible gestionar la pobresa i obtenir bons resultats. Fins ara en gran mesura ho està aconseguint. La Camerata Eduard Toldrá és una realitat satisfactòria que es va atrevir encarregar una obra per piano i orquestra de corda. Félix Gasull la composaria i Laura Farré la interpretaria al piano. Sí, a Vilanova varem fer una estrena mundial; mai ningú havia escoltat la obra de Gasull, "La flor de l'atzavara". Penso que l'éxit va ser rotund. Laura va sortir a escena amb un mono blanc platejat que me va resultar impactant. La seva escandalosa joventut i profunda sabiduria musical al piano varen contribuir a que Gasull quedés ben satisfet de com li haviem estrenat la seva obra a l'Auditori Eduard Toldrá de Vilanova i la Geltrú.

Mentre païem l'obra n'anavem preparant d'altres per aquest repte que el mestre Edmon Colomer ens havia posat a tir quan ens proposà que gestionessim sota el seu Comissariat la commemoració de l'any Robert Gerhard. Mentre això passava Laura estava treballant en un micromecenatge per editar el seu segón disc. Diversos vilanovins i d'altre gent varen participar en el projecte i es va poder produir aquest segón CD que un bon dia va arribar a casa nostra. Caram!. Una feina ben feta. Exquisita presentació. Una funda blanca, una edició en blanc i una foto de Laura. Nimbus n'és el títol. Núvol. Com el primer disc impregnat de música francesa. En aquest cas les obres que Laura ha treballat exhaustivament majoritàriament son de compositors que han seguit els mestratges d'autors francesos i hi ha tot un seguit de compositors actuals. Això a mi me va representar una singularitat. Sí que hi ha obres d'autors ja clàssics; com podem qualificar sino a Maurice Ravel (1875 - 1937), un dels grans de l'impressionisme musical, un dels músics mes escoltat avui arreu del món?. Takemitsu (1930 - 1996), que segueix la música de Debussy i Olivier Messiaen, ja és menys conegut per el gran públic. Però en aquest enregistrament trobem obres de Jodlowsky, nascut a Tolosa del Languedoc fa 50 anys i de una presència internacional avui indiscutible i no tan sol en el terreny estrictament musical. Presència de Unsuk Chin, surcoreana instalada a Berlin als quinze anys, seguidora de Ligeti, actualment, als seus 60 anys interesada especialment pel virtuosisme instrumental. Contemporaneïtat a vessar. El reusenc Josep Maria Guix de 54 anys, proper al minimalisme de Philip Glass. Anna Porvaldsdottir, islandesa de 43 anys -propera ja a la maduresa pofessional- a qui la Filarmónica de Berlín li ha encarregat aquest any una obra,"Catamorfosi", que ja s'ha estrenat a Berlin.

No estem acostumats a escoltar música de compositors que viuen ses nostres mateixes preocupacions -la crisi ambiental, la pandèmia- i escriuen la música del nostre temps. Aquesta música ens agradi o no, segueix siguent música clàssica o exacta o culta però del nostre temps. Ens agradarà o no però no és música escrita fa dos cents d'anys per compositors que menys relació tenien en nosaltres que els compositors que els hi he referit, els que Laura Farré ens ha escollit per nosaltres. I el ventall no ha acabat. Laura ens dóna a conèixer també Dai Fujikura, japonés, nascut el 1977 que també va estudiar a Londres als quinze anys, carregat de premis internacionals d'alt valor, treballant música, imatge, electrònica. Possiblement me segueix interessant més la música de Mahler però la música que escoltem del piano de Laura és la d'ara, la del moment. Modernitat no significa de cap manera i per definició res millor que l'antigó però bo és conèixer-la per poder escollir. Finalment, Yixnau Zhao, nascut el 1990, que no he arribat a aclarir a qué es dedica. M'ha semblat entendre que es dedica a moltes diverses activitats d'alt nivell de realització i de creació però també escriu música perquè li ha dedicat a Laura una deliciosa composició musical d'extraordinària finura. Laura, viatjant per tot el món, estudiant el seu doctorat al Regne Unit, està en contacte amb aquest primer nivell de la creació actual.

Aquest és el disc Nimbus que Laura Farré Rozada ens va venir a oferir en directe a l'Auditori Eduard Toldrá. L'escenari era sorpressiu; dos pianos. Els dos sols per Laura?. Un treball d'il·luminació perfecte (els tècnics del nostre Auditori cada cop son més bons). Es van apagant les llums i es fa el silenci. Apareix Laura, convençuda, segura de si mateixa, vestida d'un vermell quasi bé agressiu -l'esperava de blanc, com el seu disc- i s'assenta al piano. Una obra rere l'altra, amb el prodigi de concentració propi dels més grans, sense necessitat de cap partitura a vista, amb precisió i subtilesa adequades ens va oferint el seu Nimbus que me quedarà a la memòria. Un sol cop va canviar de piano per tal de poder emplear l'instrument que estava preparat per obtenir sons diversos i diferents.

Vaig sortir de l'Auditori cavilant quina cosa havia passat alli dintre. Certament el concert m'havia atrapat però m'havia quedat un dubte, a mi i a diversos dels de les mil últimes paraules que quedarem a peu dret al Hall de l'Auditori. Perquè aquest programa?. Que Laura Farré és una excel·lent pianista ja ho sabíem; avui encara ha quedat més clar aquest fet. Però crec que, a més, és una persona culta que conviu amb aquest nivell de músics que ens va donar a conèixer. Ja hem quedat amb Laura que el mes de setembre, abans no tenim disposició de lloc ni de calendari, vindrà a un Parlem de Música dels dijous a la nit i ens explicarà el perquè d'aquest programa i no un altre.

Laura ha escollit un camí molt difícil, el camí de la creació. De fet és el camí de la llibertat. Aquest camí és molt dur. Li desitgem el millor de lo millor.

Jaume Aguiló
Associació Musical Eduard Toldrá