Tango a Vilanova i la Geltrú

Després del romanticisme, en música, s'obren moltes portes i surten molts camins. Entre ells parlem dels nacionalismes musicals. El Nacionalisme és un terme que queda bé, o no, si qui l'esmenta té el poder i l' autoritat polítiques, o no els té. Els nacionalistes catalans, bascos, bretons i corsos estan mal vistos pels estats francès i espanyol, que també en són de nacionalistes, però queden bé perquè són els que manen. Els nacionalistes catalans són perillosos perquè perillosos són els nacionalismes aliens per els qui manen. Tots aquests que relacionen nacionalismes amb fascismes ho fan interessadament i sols es refereixen als nacionalistes que, al no acceptar les llibertats individuals, van pretendre destruir tot allò que no volien o no podien assimilar com a propi.

Bé, doncs del conjunt de nacionalismes musicals, afavorits per les revolucions tecnològiques de la comunicació, pels grans corrents migratoris, per la possibilitat d'enriquir-se i empobrir-se ràpidament, en el Con Sud d'Amèrica també hi va haver un nacionalisme musical farcit de influències diverses. Des d'afroamericanes filles de l'esclavatge a les havaneres cubanes, el jazz, els candombes de tambors, i moltes més. Músiques que, a cops, sols se diferencien entre elles en el seu ritme. Aquest any en farà 100 que va néixer Astor Piazzolla. Piazzolla és una baula més en l'escriptura musical d'un espai geogràfic molt allunyat de casa nostra, però amb sintonies molt properes; una baula més, però, molt potent. Aquest home va néixer a Buenos Aires l'any 1921; un any abans, a Palma de Mallorca, havia nascut el meu pare. La Camerata Eduard Toldrà amb intencionalitat commemorativa havia programat Las Cuatro Estaciones Porteñas; podria ben bé ser sa seva obra més interpretada. Hi ha semblances volgudes amb Les Quatre Estacions de Vivaldi malgrat que no va descriure les estacions de l'any com a una obra sencera, sinó que realment escrivia les sensacions que Buenos Aires li anava transmetent; finalment tot va prendre cos en una sola obra i la versió que s'ha esdevingut canònica és la d'un músic ucraïnès format a Sant Petersburg, Leonid Desyatnikov, nascut el 1955.  Piazzolla ho va escriure pensant amb el seu instrument, el bandoneó, més un piano, un violí, una guitarra elèctrica i un contrabaix. El nostre, per orquestra de cordes, va ser un concert en què la gent surt en bona cara; va ser un concert per a relaxar-se i disfrutar.

Jo no ho sabia encara, però a l'Escola Conservatori de Música Mestre Montserrat, un professor de guitarra, José Luis Bieito, està molt interessat per la figura musical de Piazzola. En el nostre espai del Parlem de Música el varem convidar, conjuntament amb l'Auditori, i ens va explicar aspectes del músic Piazzolla i de la seva música. Va ser una vetllada diferent. No sé ben bé perquè. Possiblement perquè es comentava una música diferenciable de la que habitualment escoltem en el món de la “clàssica” i perquè se'ns convidava a un concert -molt proper en el temps- de música del mateix mestre que nosaltres havíem programat recentment, perquè era d'un músic que aquest any fa 100 anys que va néixer, un any després que mon pare.

De jovenet Piazzolla va conviure amb el tango antic, el del barri perillós, el de les “males dones”, el de l'alcohol i la sexualitat desfermada que reflecteix la dansa anomenada tango, on les cançons tenen lletres tan masclistes com imaginar-te pugues, però en un país -igual és parlar de l' Uruguai com de l' Argentina- que realment és un matriarcat consolidat i que solament tiren endavant aquells mascles que darrera d'ells tenen dones més fortes que ells. Aquesta realitat, de dos mons semblants però diferents, ajuda a què l'argenti bàsicament s'ens presenti com un psicoanalista  més aviat partidari de Lacan, perquè cal tractar-li el seu estat esquizofrènic de dues realitats diferents convivint en una única realitat. Aquestes cançons també són anomenades tango. Però, que és el tango? Possiblement és la música que hi ha al darrera de la lletra i de la dansa.

Per obligacions familiars Piazzolla tingué que anar a viure a Nova York. Més o menys diríem que els pares varen tenir que emigrar de Buenos Aires a Nova York. Una bona professora li va fer  conèixer els clàssics al jovenet Piazzolla i un amic de carrer li va ensenyar a tocar el bandoneó. Amb el bandoneó tocava música de Bach. Però el destí i la genètica en aquest cas varen anar en la mateixa direcció: Carlos Gardel va anar a Nova York i, casualment, un argentí de 13 anys però que parlava anglès  li feia d'intèrpret  al gran ídol del tango que li va dir “Pibe, tocás una maravilla pero tocando tangos tocás como un gallego”. També contacta amb el jazz i, en tornar a Buenos Aires decideix estudiar música de debò i marxa a París. Allà hi troba la sort:  la professora li recomana que torni a casa seva i treballi la seva música. Aquí neix el tango modern. Bandoneó, piano, guitarra, violí, contrabaix amb molt de pizzicato -accentua el ritme- i poc arquet. Aquesta és la formació bàsica que Piazzolla desenvoluparà fins al seu “Adiós Nonino” que va escriure a la mort del seu pare, el 1959; és una obra d'un gran lirisme, empàtica, que te fa plorar d'emoció.

Doncs el tango modern és el que José Luis Bieito a la guitarra ens va oferir dissabte passat a l'Auditori Eduard Toldrà, però amb una formació que mereix la meva admiració i agraïment. Bieito va tocar amb un altre professor de l' Escola, Jordi Mestres, al contrabaix (en Jordi, jo el veig cada dia un músic més sòlid i amb una exquisiteça musical envejable) i un personatge del qual no en sé res personalment però afirmo que toca el bandoneó com el deuen tocar els àngels; si a més toca tango i es diu Lucas Calabrese és clar que ho té tot a favor. Calabrese... d'on creieu que pot procedir? i a sobre toca el tango. Aquests tres músics ja formats varen acabar de constituir l'orquestra amb joves viola, violí, flauta, piano, cel·lo. Aquesta sí que és, clarament, una actitud pedagògica, la de Bieito. És evident que la flauta Mercè Juanmartí, el violí Ginebra Rosell, la viola Clementina Boeykens, el violoncel Jordi Pérez i el piano Anna Martínez, després d'aquest concert de música de cambra, seguiran estudiant més apassionadament el seu instrument. Aquesta, afirmo, que tendria que ser una estratègia institucional: els professors i els alumnes tocant en públic i en bones condicions un diumenge a la tarda i arrossegant un bon nombre de ciutadans a disfrutar amb la seva música. Tenim afortunadament un bon percentatge de professors a l'Escola Conservatori Mestre Montserrat que poden fer-ho, no els hi posem traves burocràtiques.