Jorge Brotons proposa un diàleg poètic amb l’exili en ‘La insolència que ens queda’

L’univers poètic de Jorge Brotons, alacantí de Vilanova i la Geltrú o vilanoví d’Alacant –les opcions oscil·len només a través d’un petit fil de temps– enfila el contacte amb el públic al costat de la seva obra fotogràfica en blanc i negre. El poemari La insolència que ens queda (LaBreu Edicions, 2021) incorpora, a més, un treball pictòric nou –en creació– amb què l’autor vol aplegar el màxim de l’atenció més conceptual sobre les imatges d’un exili entès en el sentit més social i íntim alhora.

L’altre, aquell “estranger” amb qui sovint es comparteix cos, és el protagonista d’una poesia en roig –tot i la portada verda d’una acurada edició–. Un roig que és la sang, la carn i un cor que batega al ritme d’un jo poètic evocador de melangies i gosadies.

El temps viscut esdevé memòria i s’emmiralla en un cos marcat, literalment, per la vida. El poeta clama la bellesa del cos que envelleix, “a colpi di baci” i manlleva les pors d’un esperit viatger que relata amb un vers valent: “Inaugura la vellea/ que no han tingut / els teus avantpassats. / La pell vessada a la vida,/ el plec,/ l’arruga,/ la taca,/ (el tatuatge no), / el tatuatge és de covards”.

El conjunt del nou poemari és un recull d’instantànies. Brotons nodreix els seus versos a partir de detalls de la realitat i en construeix un relat honest, sense embuts, clarament perceptible. El jo poètic se situa davant mateix de qui estableix un diàleg amb la vida. Les formes físiques i metafòriques de l’exili flueixen a través de paisatges quotidians, forjats amb una mirada entre la nostàlgia i la naturalitat.

El llenguatge és fruit d’una “cocció lenta”, confessa el poeta, que també ha treballat minuciosament la selecció dels poemes de La insolència que ens queda, escrits entre 2017 i 2020. Exigent i elegant, punyent i crític, Jorge Brotons presenta en el seu cinquè llibre de poesia el despropòsit de despullar-se de les engrunes per arribar a l’essència del fet de viure entre mancances o pèrdues i reptes.

L’expressivitat del poeta recorda les arts plàstiques, teixides amb cura de construir un mosaic quasi perfecte, convincent i empàtic amb la vida dels altres. D’aquesta manera l’obra és un projecte que sobrepassa les pàgines escrites per eixir entre fotografies i pintures del mateix autor.

Aquest mes de setembre es presenta La insolència que ens queda a Alacant i tot seguit es portarà al costat de l’obra pictòrica nova en altres poblacions. Una proposta que permetrà que la veu del poeta (en la seva poesia) i la seva ànima (en la creació artística) es reuneixin en el transcurs d’un camí que promet ser tot un luxe per als cinc sentits.