Anglada-Camarasa i les visions nocturnes de París

L’any 1899, Hermen Anglada-Camarasa va pintar dos quadres de les nits parisenques: Escena de restaurant nocturn de París i Visió nocturna parisenca. L’artista del qual aquest any 2021 es commemoren els 150 anys del seu naixement, havia tingut temps de viure aquestes nits, d’enaiguar-se la mirada amb els rostres esvaïts –així els pinta- de les dones amb barrets de la Belle Époque, amb vestits cenyint-los el cos, a punt per a un sopar o per a un ball en una terrassa guarnida amb fanalets de colors. Sembla que hi hagi molta vida, en aquests quadres, vida nocturna, vida amenitzada amb cançons de cabaret. Vida d’alegria efímera, però, vida que amb una mirada més fonda de la realitat es mostra flotant en les nits de París com flotants semblen les figures femenines que emergeixen d’aquestes teles de petit format.

Hermen Anglada-Camarasa (1871-1959), un pintor que amb el seu estil de pinzell solt i dinàmic s’allunya molt dels perfils modernistes sense deixar de ser-ne a la seva manera, pinta el que veu. Però, què veu? El què veiem nosaltres, espectadors d’uns quadres que ens semblen la viva imatge de la infelicitat? Molts dels ulls de les dames semblen els ulls de les dones apallissades que hem vist en documentals de maltractaments: ulls enfosquits per una aurèola de dolor, tan físic com espiritual. Que no ens enganyin, no, aquells posats deliqüescents amb què es presenten les dames dels quadres, ni ens enlluernin les joies ni els farbalans ni els escenaris amb jardins de flors. Els ulls d’aquestes dones parlen per ells mateixos: ulls tristos, ulls esgarrifats, o ulls saturats d’alguna substància, ja sigui alcohol o alguna droga, ulls que mirant no miren, ulls endins de l’ànima, per a res ulls on brilla l’alegria, la innocència, l’amor.

Aquests dos quadres de factura impressionant, que imanten la mirada, els va comprar Santiago Rusiñol l’any 1900 a la Sala Parés de Barcelona. Són al Cau Ferrat, els hem vistos moltes vegades, ens han omplert el cor de la tristor que emanen encara que algun dels rostres s’il·lumini amb un somriure tan trist com el dels pallassos. Que no ens enganyi la bellesa d’aquestes imatges belles com bella és la pintura Champs Elysées, de 1904, i que podem admirar al Museu de Montserrat. La dama vestida de blanc esfereeix tan com fascina amb la seva blancor fantasmagòrica. Les nits de París es troben també representades en dues pintures procedents de la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer: Interior de nit i Moulin Rouge i Figures, pintades entre el 1900 i 1901.

Totes aquestes teles, i fins al 10 d’octubre –encara hi ha temps per a la visita-, es poden veure ara al Museu del Maricel, de Sitges. Formen la part central i ben destacada de la mostra Hermen Anglada-Camarasa. Els anys de París. És una mostra de petites dimensions, però intensa de contingut, ja que també s’hi mostren en diàleg expositiu obres d’altres artistes que Anglada-Camarasa va conèixer a París i que van influir en la seva obra, com Belleroche i Baca-Flor, fascinats com el mateix Anglada-Camarasa per aquell París nocturn que tan bé va saber copsar Toulouse-Lautrec. Així els espectadors veiem que el París de les llums és també el París de les ombres habitat no pas per tantes dones fatals, aleshores tant de moda en l’imaginari masculí, sinó ple de dones tristes que Anglada-Camarasa pinta envoltades de llum lunar i fins i tot sepulcral. No em sembla agosarat anotar que són dones adolorides per dins en la seva condició femenina subalterna per més que sota una capa de falsa llibertat omplissin amb vestits de roba vaporosa i densos perfums llotges de teatres, sales de festa, cabarets llampants i restaurants de tots els preus.