Maria Jaén reviu l'amor "silenciat" entre Pau Casals i Francesca Vidal a 'Estimat Pablo'

L'última novel·la de Maria Jaén s'endinsa en la vida de Pau Casals. Ho fa, però, a través d'una de les persones que més va estimar el Mestre i de les quals se n'ha parlat menys fins ara: la violoncel·lista Francesca Vidal, 'Frasquita'. A 'Estimat Pablo' (Rosa dels Vents), Jaén reviu l'amor "silenciat" entre els dos artistes. Amb una història explicada en primera persona per l'alumna, l'escriptora recupera la devoció que Vidal sentia cap al seu docent, fins al punt d'acompanyar-lo a l'exili a Prada quan esclata la Guerra Civil. "Junts van compartir molts anys d'angoixa, por i de no poder veure la família", recorda Jaén, que celebra tenir l'ocasió d' aprofundir, de retruc, en la Barcelona modernista i les revoltes socials contra el feixisme.

Jaén subratlla que "no volia fer una biografia de Casals", ja que considera que la història del Mestre violoncel·lista ja s'ha explicat sovint. Aquesta vegada, assegura, l'objectiu era fer un retrat de Francesca Vidal i l'amor que els unia als dos, en un romanç que només coneixia l'entorn més proper -un i altre es van casar amb altres parelles-.

A través de cartes familiars, diaris personals, fotografies i premsa de la primera meitat del segle XX, l'autora desgrana una història basada íntegrament en fets reals. El relat comença a mitjans dels anys cinquanta, quan Francesca escriu unes confessions adreçades a Casals des del seu llit de mort. Tota una declaració d'amor a la música i a la seva figura que porta el lector a viatjar fins a finals del segle XIX, quan 'Frasquita' té tan sols 16 anys i s'enamora de Casals, el seu mestre de violoncel.

"Des del primer dia l'encisa la seva genialitat com a músic, però també la generositat, l'humanisme, la coherència i la capacitat de qüestionar aspectes tan intocables com la monarquia", explica Jaén. L'autora assegura que la història entre el mestre i la deixeble és "fascinant", com també ho és, destaca, tot l'entorn de 'Frasquita', amb una família d'onze germans marcats per la disciplina d'un pare que els imposa l'aprenentatge de les arts plàstiques.

A través de les pàgines d''Estimat Pablo' ('Querido Pablo', en castellà; Plaza&Janés), Jaén relata com la noia brilla com a concertista "excel·lent" sota l'aprenentatge de Casals, però alhora es "cohibeix" de fer carrera dalt els escenaris i prefereix exercir com a docent. Des del punt de vista personal, la protagonista està incondicionalment enamorada del Mestre però ell es casa amb una altra dona, fet que a ella la porta a establir matrimoni a contracor també amb un altre home.

Anys més tard, un cop esclatada la Guerra Civil espanyola, Jaén destaca que l'estima de 'Frasquita' i Casals s'intensifica: ella abandona Barcelona per acompanyar-lo a l'exili a Prada, on li farà costat fins que mor, el 1955. "Va ser el seu gran amor", assegura l'autora. Si bé de portes enfora la relació entre ambdós és merament professional i ella exerceix de secretària, apunta Jaén, els cercles més propers sabien que existia una "història d'amor preciosa". "No podien dir en veu alta que s'estimaven, i van haver de fingir una vida que no era la seva", lamenta.

Amb tot, Casals acaba evidenciant la seva estima cap a 'Frasquita' quan aquesta mor. Jaén destaca com el Mestre trenca la promesa de no tornar mai més a l'estat espanyol mentre continués el franquisme, i decideix anar a Sant Salvador (el Vendrell) per enterrar la seva amada. L'escriptora explica que la decisió "li va portar conseqüències personals", perquè es va considerar que aquell gest era una "traïció". Tot un rebuig, apunta, que va dur Casals a viure "un moment molt dolorós".

A través del relat d'episodis intensos com aquest, Jaén confia fer justícia per posar en valor la transcendència que Francesca Vidal va tenir en la vida personal de Pau Casals, però també per deixar constància del potencial musical que tenia. L'autora lamenta que, fins ara, s'havia creat una dinàmica entre biògrafs del Mestre en què ningú havia parat suficient atenció en la seva figura i celebra tenir l'ocasió de ser ella qui trenqui aquesta espiral.